Liquidadors de monarquies: guerres, revolucions i connivència amb dictadors
La incapacitat de palau per interpretar amb lucidesa el que passa al carrer és una constant en la caiguda de les corones.
Des que va decaure la consideració de la monarquia com un règim en què, per herència familiar, algú, home o dona, es convertia en rei o reina per la gràcia de Déu, la legitimació del sobirà depèn només dels preceptes constitucionals i de la tradició. Alhora, l’arrelament del concepte de ciutadà, heretat de la Revolució Francesa, en substitució del de súbdit, va abundar en la transformació a Occident de les monarquies en un espai de poder merament representatiu, no consagrat o sense influx diví, tot i que l’entronització dels caps coronats s’acompanyi sempre d’alguna forma específica de ritual religiós i hagi sobreviscut a un anyenc manual d’usos socials.
La funció pràctica de la coreografia monàrquica no té cap altre objectiu que ressaltar el caràcter excepcional, predestinat, d’una determinada família, però aquesta circumstància no constitueix un blindatge impenetrable, com és fàcil deduir de la desaparició de monarquies durant els dos últims segles. Al contrari, la barrera que s’aixeca des de temps immemorial entre les famílies regnants i la resta de la humanitat contribueix decisivament al debilitament de l’apreci o adhesió al tron. Sense comptar amb la complicitat dels ciutadans, el rei se sol quedar despullat.
Hi ha almenys tres formes d’extinció de les monarquies: una derrota militar inapel·lable, un moviment revolucionari o el recolzament a règims dictatorials. Pot ser que n’hi hagi d’altres, però aquestes són les més repetides i exemplificatives. I en les tres hi apareix com una constant històrica la incapacitat de palau per interpretar amb lucidesa el que passa al carrer. N’hi ha prou amb recordar la suposada conversa entre Lluís XVI de França i un dels seus ajudants el 14 de juliol de 1789 al tenir-se notícia de l’aixecament popular. «¿És un motí?», va preguntar el rei. «No, sire, és una revolució» va ser la inquietant resposta de l’interpel·lat.
El segle XX va veure com es concretaven les tres modalitats de liquidació. La victòria aliada a la Primera Guerra Mundial es va carregar, entre moltes altres coses, les monarquies alemanya i austrohongaresa, que a més va donar origen a nous estats. Els dos trons eren hereus d’una vella tradició europea, brillaven amb corts resplendents que semblaven inexpugnables, però la sort de les armes va ser la seva perdició. L’enyorança per aquell ordre polític que el gran escriptor Stefan Zweig evoca a ‘El món d’ahir’ no deixa de transmetre certa sensació d’irrealitat, també de decadència.
Sant Petersburg i Atenes
La Revolució d’Octubre va dinamitar el tron dels Romànov. L’esplendor palatina de Sant Petersburg ocultava que el gegant se sostenia sobre peus d’argila. Les misèries de la guerra que van minar la societat russa van posar amb safata la victòria a l’alçament contra el Govern de Kérenski i van deixar la família imperial en mans dels seus botxins. Ningú a la cort es va interessar mai per la fractura social d’una nació exhausta i la mobilització tsarista finalment va ser derrotada. La revolució va arrambar per sempre quatre segles de continuïtat dinàstica.
L’acceptació i convivència amb règims dictatorials també ha sigut la tomba de diverses cases regnants. Com a Itàlia, on un referèndum el 1946 va liquidar el tron dels Savoia després de conviure amb el feixisme durant diversos lustres; com a Grècia, on l’error de Constantí d’emmotllar-se a la Dictadura dels Coronels (1967-1974) el va portar a perdre la corona i a l’exili a Londres. Com a Espanya, on la cohabitació d’Alfons XIII amb la dictadura de Primo de Rivera va desembocar en la victòria republicana a les municipals del 14 d’abril de 1931 i la sortida del rei camí de Roma. Només cinc mesos abans, José Ortega i Gasset havia sentenciat a ‘El Sol’ «delenda est monarchia».
La transparència del veïnatge universal
Malgrat aquests i altres casos, la resistència de la mitologia monàrquica, d’aquests petits grups de ciutadans especials que llisquen per la història ‘au-dessus de la melée’, s’ha mantingut raonablement preservada fins que el veïnatge universal ha fet transparents les parets de palau. Si José Luis de Vilallonga, sempre irònic, va afirmar en certa ocasió que «l’avantatge de les monarquies és que tot queda a casa», avui les crisis familiars –de relació, de conveniència, fiscals, del tipus que sigui– arriben a l’opinió pública amb precisió i promptitud. S’han acabat els encants del misteri, les fantasies principesques; noves amenaces sotgen a les portes del saló del tron.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
