Megan Thee Stallion és la reina (diguin el que diguin els Grammy)
L’Acadèmia li ha escamotejat el premi gros, però la rapera texana s’ha emportat tres estatuetes i ha definit què significa celebrar el poder sexual i artístic.
El 2019, l’any en què la rapera texana Megan Thee Stallion va començar a irrompre com un huracà en l’escena musical dels Estats Units, ‘New York Magazine’ li va preguntar on es veia en cinc anys. «Vull ser una icona, un nom reconegut. Quan parlis de la millor, parlaràs de la Megan», va respondre. No ha fet falta esperar el 2024.
Diumenge, els Grammy van reconèixer el seu prodigiós talent amb tres estatuetes: a la millor artista revelació, millor cançó i millor actuació de rap per ‘Savage’, la cançó que va llançar el març de l’any passat i que immediatament es va convertir en un dels primers reptes virals de TikTok, on es va reproduir 7.600 milions de vegades, i que va remesclar després amb Beyoncé per a ‘Good news’, el seu primer disc purament d’estudi.
L’Acadèmia nord-americana, en la seva línia, no es va atrevir a donar-li el premi definitiu, el de millor gravació, i fins i tot la guanyadora, Billie Eilish, va considerar «realment vergonyós» tenir l’estatueta a les mans l’any «insuperable» de la de Houston, a qui va definir com «una reina». Però tant fa la covardia dels Grammy, perquè Megan Thee Stallion té un poder que desborda totes les estretors.
Dona, plaer i poder
Megan Jovon Ruth Pete no va necessitar el sistema per arribar on és als 26 anys, per aconseguir que ‘The New York Times’ escrigui que «tota la seva música és una invitació provocadora a considerar què significa quan una dona exerceix poder sexual, econòmic i artístic en un món dissenyat i definit per homes», per elevar la reivindicació i celebració del plaer femení o per posar sobre la taula qüestions de gènere, raça i sexualitat, alhora que fa un rap aplaudit per la seva precisió tècnica, el directe de les seves lletres i la seva entrega contundent. Tampoc necessita el sistema per fer el que vol.
Filla única d’una dona que també va rapejar (i que després va ser la seva mànager i va morir per un tumor cerebral el 2019), la Megan va començar a gravar a l’institut, a actuar a ràdios i fer ‘freestyling’, a penjar o editar temes i vídeos i guanyar-se audiències i fans (a qui anomena ‘hotties’) en un moment en què internet i les xarxes socials començaven a enderrocar la tirania de segells i la infraestructura tradicional dominant de la indústria.
És part, a més, d’un moment revolucionari en el rap, en què les dones estan fent miques el control masculí i fent caure les barreres que fins no fa gaire no deixaven que hi hagués alhora més d’una o dues estrelles femenines en el gènere, o mirava d’enfrontar les unes amb les altres.
Travessar el soroll cultural
Dona imponent de gairebé 1,78 metres d’alçada –que està a punt de treure’s el títol universitari d’Administració Sanitària, per al qual ha estat estudiant, alhora que la seva carrera es disparava al nivell que només acostumen les estrelles de pop–, ha aconseguit «travessar el soroll cultural per crear moments autèntics», com escrivia ‘Harper’s Bazaar’ al número de febrer, quan li va dedicar la portada.
Tant relata a Instagram que va ser disparada per un raper –a qui després sacseja àcidament en una cançó–, que col·labora amb una congressista per ajudar la seva Texas natal després de les brutals tempestes d’aquest hivern; destina en un mes un milió de dòlars a beques per a dones, que protagonitza amb Cardi B ‘WAP’ (la primera col·laboració de dues raperes que va arribar a número u a Spotify), o posa histèrics els conservadors o els qui hi creuen veure una fallida moral.
«Aquest és el meu cos, ¿per què no en puc parlar?», s’ha preguntat. «Els homes ho han estat fent durant anys. Que jo digui que tinc un cony humit no hauria de fer plorar els nois d’aquesta manera».
Raça i gènere
La seva veu és cada vegada més contundent al parlar de raça i gènere. Quan va acudir a ‘SNL’ va fer una reivindicació per protegir les dones negres. I també ho va posar per escrit en un article d’opinió a ‘The New York Times’.
«Massa homes tracten les dones com a objectes, cosa que els ajuda a justificar l’infligir abusos contra nosaltres quan triem exercitar la nostra pròpia voluntat», va escriure en aquesta peça. «Elegeixo el que em poso no perquè intenti atraure els homes, sinó perquè mostro orgull per la meva aparença –afegia–; i una imatge corporal positiva és central en qui soc com a dona i com a intèrpret».
Aquest amor propi li corre per les venes i el vol compartir. «No m’importa l’opinió de gaire gent i això es trasllueix en la meva música i la meva personalitat –deixa clar l’artista–. Només vull que altres dones ho sentin perquè de vegades anem per allà intentant ser una cosa que no som. Quan simplement ets tu mateixa, la gent gravita cap a això».
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.