«No tinc temps per a res»: viure a contra rellotge

via GIPHY

Al telèfon portem aplicacions que calculen sense marge d’error el que trigarem a anar d’una punta a una altra del mapa caminant, en bici, amb cotxe o en transport públic. A la parada del bus, un plafó digital ens avisa del temps que falta perquè arribi el vehicle que esperem. Tenim l’agenda atapeïda de cites taxades al minut, però si arribem tard a alguna no serà per badada, perquè els dígits de l’hora ens persegueixen allà on mirem. Fins i tot l’edició ‘online’ d’aquest article l’adverteix al costat de l’encapçalament: trigarà 10 minuts a llegir-lo.

El registre del temps s’ha convertit en una experiència tan íntima i constant com respirar. El rellotge que abans organitzava l’activitat laboral i social és avui el diapasó de la vida, i la substància que mesura, el temps, un capital que s’explota com si es tractés d’una font de riquesa més. El fet paradoxal d’aquesta ‘cronometrització’ progressiva de l’existència és que, com més pendents estem de les hores, més sentim que les perdem, i que l’obsessió d’estirar-les al màxim només és comparable amb la frustració que manifestem diàriament per no poder aprofitar-les com voldríem. Viure a contra rellotge és una senya d’identitat del nostre temps.

El 1992, el CIS va preguntar als ciutadans quina percepció tenien del temps i el 46% va respondre que li faltaven hores del dia per viure com desitjaria. Se suposa que el progrés i la tecnologia havien arribat per fer-nos la vida més feliç i confortable, però el 2012, 20 anys més tard d’aquell sondeig, el percentatge de persones que es declaraven atabalades amb els horaris havia ascendit al 60%, i en el cas de les dones arribava al 78%. Segons l’enquesta de qualitat de vida que porta a terme l’agència europea Eurofound, la quota d’espanyols que reconeixen no tenir temps per atendre les tasques familiars a causa dels horaris laborals tan extensos que suporten ha passat del 31% al 41% entre el 2003 i el 2016. En el grup de població amb menys ingressos, aquest percentatge s’eleva fins al 56%.

via GIPHY

El temps com a article de luxe

Costa trobar indicadors que convidin a mirar el rellotge amb optimisme perquè, senzillament, no n’hi ha. Una hora avui té els mateixos minuts que fa mig segle, però la mercantilització del temps ha acabat elevant-ne el preu fins a convertir-lo en un article de luxe i la seva carència, en una expressió més de la precarietat. Cada vegada necessitem pagar més temps de vida per sobreviure, però ni amb aquestes arribem a la qualitat de vida a què aspirem. 

L’Estat del benestar es va assentar sobre un repartiment equitatiu de les hores del dia: vuit per treballar, vuit per descansar i vuit més per a la vida personal, familiar i d’oci. «Aquell pacte social va saltar pels aires quan vam començar a acceptar que tot el temps disponible podia ser temps productiu. Aquesta idea, amb el concurs de la tecnologia, ha acabat allargant les jornades laborals sense límit. També ha introduït una lògica perversa, perquè sempre hi ha algú disposat a pagar una mica més de temps de vida a canvi de diners», adverteix el sociòleg Jorge Moruno, autor del llibre 'No tengo tiempo '. «Al final, ens dediquem a comprar el temps d’altres les hores dels quals valen menys que les nostres. I demanem menjar a domicili perquè no podem parar-nos a cuinar i contractem algú que ens cuidi els fills i ens passegi el gos perquè a aquelles hores seguim a la feina», diu l’analista.

Esclaus voluntaris

Els empleats de Goldman Sachs que recentment van denunciar les 95 hores que arriben a treballar cada setmana posen testimoni i xifres a aquesta dinàmica infernal. A canvi de les seves infinites jornades laborals, reben un salari suculent i una promesa de projecció professional que és alhora la pastanaga que els manté als seus llocs a deshores i una expressió del model de gestió del temps que està imposant l’expansió de les professions digitals. «Avui, estar molt ocupats i no tenir temps s’identifica amb l’èxit i amb més estatus social. Això ens converteix en esclaus voluntaris de la nostra organització temporal i ens porta a treballar llargues jornades, fer múltiples activitats d’oci i passar el temps lliure enganxats a les pantalles de diversos dispositius electrònics», apunta la sociòloga Cristina García Sainz, especialista en l’anàlisi de la dimensió sociològica del temps.

És el doble combo del malestar dels nostres dies a propòsit del temps: no només en patim la carència, sinó que ens sentim culpables si en algun moment ens sobra. «Expressions com ‘el temps és or’ o ‘no malgastis el teu temps’, habituals en la parla comuna, revelen la relació nociva que mantenim amb el rellotge. Ens autoimposem la necessitat d’aprofitar totes les hores i acceptem que fins i tot l’oci ha de ser productiu», diu Jaume Descarrega, vocal del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya. Aquesta percepció extractiva del temps té conseqüències directes per a la salut. «Ho veiem en la consulta en forma de quadros d’estrès, depressió i angoixa anticipatòria. La queixa habitual és: ‘no tinc temps’. Però després preguntes què farien si disposessin de més hores i no està clar que les destinessin a disfrutar de la vida en comptes de continuar patint», afirma el psicòleg.

L’altre forat negre 

Si la feina és el forat negre que cada vegada devora més hores del dia, la veritable matèria fosca de l’agenda és una altra que sol escapar a la comptabilitat temporal, però sense la qual s’ensorraria tot el sistema: les tasques domèstiques. Les hores emprades a arreglar la casa, cuinar, posar rentadores o atendre la criança no computen en cap registre ni comporten l’emissió de cap factura, però el seu pes en l’equació del temps és decisiu. L’OIT ha calculat que a les llars espanyoles es consumeixen cada dia 130 milions d’hores de treball no remunerades, un esforç que, si tingués preu, podria elevar el PIB en 15 punts i, si s’externalitzés, es traduiria en la creació de 2,5 milions de llocs de treball.

«Les cures a la llar són la gran zona d’ombra de la gestió del temps. Ningú cotitza per aquelles hores, però és temps de treball. S’han de posar en relleu. Si no, la foto del repartiment del temps quedarà distorsionada», avisa la sociòloga María Ángeles Durán, autora del llibre ‘El valor del tiempo’, que crida l’atenció sobre el factor de gènere que distingeix aquesta feina no remunerada: «La majoria l’exerceixen les dones, una cosa que ha quedat en evidència en la pandèmia. Les dones han rebut moltes més sol·licituds d’atenció a la llar que els homes en els dies de confinament».

La Covid ha esborrat de cop les rutines de moltes famílies i sectors professionals per substituir-les per un bucle sense fi d’hores i tasques en què el món laboral, el familiar i el personal es barregen i confonen sense solució de continuïtat. La pandèmia passarà, però la pressa continuarà sent una de les plagues de la nostra era. ¿Com podem lluitar contra aquesta ingovernable sensació de falta de temps?

Dret al temps

Segons l’opinió de Jorge Moruno, el rellotge continuarà donant-nos disgustos mentre no es posi fre a la tendència de la feina d’ocupar tota l’agenda i atorguem al temps una nova dimensió a les nostres vides, fins i tot en termes legals. «Hauria de ser un dret en possessió de tota persona pel fet d’existir. Dret al temps lliure, igual que el tenim a la vida, l’educació i la salut. Només així eliminarem la temptació d’esclavitzar-nos una hora més a la feina per aconseguir un salari cada vegada més miserable», proposa el sociòleg i també diputat de Més Madrid a l’Assemblea madrilenya.

Precisament, la formació nacional del seu partit, Més País, ha promogut una iniciativa al Congrés per reduir la setmana laboral a quatre dies –o rebaixar-la a 32 hores–. La proposta, que va ser rebutjada en la negociació dels pressupostos generals de l’Estat, ha sigut acceptada com a projecte pilot acollit als fons europeus de recuperació després de la pandèmia. Es destinaran 50 milions d’euros per ajudar empreses que explorin aquest nou règim laboral.

Notícies relacionades

Desconnexió digital: moltes lleis, però poc compliment

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

La mesura no ha estat exempta de crítiques per les seves repercussions econòmiques. «El 1919 es va aprovar la jornada laboral de vuit hores a Espanya i també hi va haver veus que van anunciar un desastre econòmic que mai va arribar. Ningú pretén imposar els quatre dies per decret, es tracta d’assajar-ho i veure com funcionaria», afirma Héctor Tejedor, coordinador polític de Més Madrid. «Està comprovat: els països més productius són els que tenen jornades laborals més curtes. Sense temps lliure, no hi ha creativitat ni innovació. Treballar menys significa viure millor», diu Moruno.

Si el medi ambient és la gran preocupació dels nostres dies, moltes veus aventuren que la gestió del temps –el laboral i el personal– és el debat que vindrà. Mentre arriba aquest moment, el filòsof Josep Maria Esquirol convida a reconciliar-nos amb el temps combatent l’obsessió per mesurar-lo que s’ha instal·lat en la nostra cultura. «L’hem reduït a una quantitat, però això ens empobreix, perquè el temps també és el conjunt d’experiències que vivim durant aquelles hores, i moltes, pròpies de la condició humana, són incompatibles amb la pressa», apunta l’assagista, autor d’‘El respirar de los días. Una reflexión filosófica sobre el tiempo y la vida’. No es tracta de llançar el rellotge per la finestra, sinó d’apartar-lo de tant en tant de la nostra vista. «És impossible llegir un llibre, passejar o xerrar amigablement amb un cronòmetre a la mà. Reivindiquem aquells moments en què no estem pendents del pas del temps», diu el pensador.