El cas Palomares: dies de platja i plutoni

Però del cel també va caure una cosa molt més amenaçadora: quatre bombes d’hidrogen B28, cada una de les quals 75 vegades més destructiva que la que va arrasar Hiroshima el 1945. I malgrat que els sistemes de seguretat d’aquells artefactes van evitar una explosió nuclear, tant el seu impacte com la negligència, la desinformació i la irresponsabilitat política que se’n van derivar van causar danys que més de cinc dècades després continuen sense reparar-se. D’aquestes causes i aquests efectes parla ‘Palomares’, la minisèrie documental que Movistar+ estrena dijous que ve.

Avions com aquell B52 creuaven l’espai aeri espanyol des de feia anys, diverses vegades al dia; l’Exèrcit nord-americà havia posat en marxa l’operació Chrome Dome el 1960, i amb l’objecte de la destrucció mútua assegurada: l’objectiu era tenir bombarders nuclears a l’aire en tot moment, a fi de tenir capacitat per respondre qualsevol possible atac soviètic, fos de la magnitud que fos, en qüestió de minuts. Accidents com les bombes caigudes a Palomares eren només qüestió de temps.

La primera de les bombes va ser localitzada, intacta, només unes hores després del sinistre. L’alleujament, no obstant, va ser només momentani. L’endemà van aparèixer dos artefactes més, tots dos esbocinats; part de l’explosiu convencional que contenien havia detonat i, a causa de les explosions, pols de plutoni altament radioactiva havia començat a escampar-se. De la quarta bomba no hi havia rastre, i continuaria sense haver-n’hi durant diversos mesos.

A partir de llavors, aquella localitat perduda de només uns centenars d’habitants on no hi havia aigua corrent ni tot just llum elèctrica es va veure envaïda per la més moderna força militar del món. En part atiats per la por que els soviètics trobessin el dispositiu abans que ells, els nord-americans van desplegar la que va ser l’operació de rescat submarí més complexa de la Història –Hollywood la va recrear pobrament a ‘Hombres de honor’ (2000), protagonitzada per Robert De Niro–, i malgrat tot no van aconseguir recuperar-lo fins a principis d’abril.

Paral·lelament, 1.600 soldats americans van aterrar a Palomares per desfer-se del material radioactiu, ja fos cremant vegetació contaminada o ficant 1.400 tones de terra en bidons per al seu enviament a un dipòsit de residus radioactius de Carolina del Nord. I mentrestant les autoritats van mirar primer de silenciar l’accident i després, de minimitzar-ne els riscos. No es va evacuar el poble, ni tan sols es va protegir la zona dels curiosos. I per enviar un missatge al món sencer i als potencials visitants, Manuel Fraga –llavors ministre d’Informació i Turisme– va banyar-se a la platja de Quitapellejos juntament amb l’ambaixador dels Estats Units. Allà no passava res.

Tres quilos de metall

En contacte amb la pell, asseguren els experts, el plutoni és relativament inofensiu, però la seva inhalació provoca una pluja de partícules radioactives a l’interior del cos; amb un microgram de plutoni n’hi hauria prou per causar danys greus a l’organisme, i es calcula que les bombes de Palomares van alliberar al voltant de 3.000 milions de micrograms d’aquest metall.

Un informe publicat per l’Exèrcit nord-americà el 1975 assegurava que no s’havien detectat problemes de salut derivats d’una exposició a la radiació generada per l’accident de Palomares, però investigacions posteriors van determinar que un nombre insòlitament alt dels soldats que havien participat en les tasques de neteja van acabar patint diferents formes de càncer, trastorns sanguinis i disfuncions cardíaques i pulmonars.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Avui, la neteja de Palomares continua incompleta, i no se sap quant plutoni segueix al territori. També es desconeix si la radiació podria tenir efectes a més llarg termini entre la població; Espanya i els Estats Units van acordar finançar revisions mèdiques anuals dels seus residents i el monitoratge periòdic del sòl, l’aigua, l’aire i els cultius locals, però el procés ha sigut fallit.

El 2015, els dos països es van comprometre una vegada més a treballar junts a la regió tot i que, això sí, sense comprometre’s a res, i ara el Govern de Brussel·les urgeix el de Madrid a informar sobre la contaminació nuclear real que hi ha actualment. La vida mitjana del plutoni és de 24.360 anys.