Fernando Trueba: «El 90% del cine actual és d’una estupidesa inconcebible»

-¿Per què va decidir portar la vida d’Héctor Abad Gómez a la pantalla? 

-Si t’ofereixen la possibilitat d’explicar la història d’un home com ell, no pots dir que no. Va ser algú que va dedicar la seva vida a ajudar els altres, i que es va ficar en problemes per això. Va lluitar per portar l’aigua potable a les barraques, per estendre les mesures d’higiene entre la població, perquè es portessin a terme campanyes massives de vacunació, per imposar el concepte de salut pública a Colòmbia i a tot Llatinoamèrica. És, com dic, un home que mereix ser celebrat, a través d’una pel·lícula o una estàtua commemorativa. Algú de qui és necessari parlar. I ara és més necessari que mai.

-De fet, algunes escenes de la pel·lícula funcionarien a la perfecció en una pel·lícula sobre la Covid...

-És cert. Per descomptat, quan vam fer la pel·lícula no n’érem conscients. Jo em vaig entossudir a incloure diverses escenes en les quals el protagonista insisteix en el rentat de mans, i recordo que la gent em preguntava: «Fernando, ¿això és realment necessari per a la pel·lícula? I, ara, fixa’t...

-‘El olvido que seremos’, diem, és una pel·lícula sobre un home bo. ¿No li sembla que la bondat és un valor que el cine menysté?

-Sens dubte. La majoria de pel·lícules actuals es dediquen a la glorificació del mal i de la violència. Jo no vull ser purità, i soc conscient que la violència és consubstancial a la ficció perquè és consubstancial a la vida. Però, a la ‘Ilíada’, Homer no glorifica la ira d’Aquil·les sinó que la utilitza per situar-se en contra de la violència. En canvi, l’ús que molts directors actuals fan de la violència és menyspreable. En realitat, el 90% del cine que es fa és d’una estupidesa inconcebible.

-Durant la seva vida, Abad Gómez també va dignificar l’ofici de la política. ¿N’haurien d’aprendre els nostres representants?

-Potser ni tan sols necessitarien fixar-s’hi; en tindrien prou de passar algun temps en un hospital públic. Tant de bo els nostres polítics pensessin en tot moment a millorar la vida de la gent. Isaiah Berlin va dir una vegada que el primer deure d’un polític és provocar el menor sofriment possible, i que els que no donen prioritat a això són uns traïdors. Hi ha qüestions, com la sanitat i l’educació, que haurien d’estar per sobre de tendències polítiques. I és veritat que alguns dels nostres líders han estat treballant i han tret lleis molt importants com la de l’eutanàsia, però també n’hi ha d’altres que només volen acaparar minuts de televisió per cridar i insultar, i aquests són els únics que interessen els mitjans de comunicació.

-Solia dir-se que la Covid ens faria millors. ¿Ho creu vostè? ¿Ho va creure alguna vegada?

-Al principi sí que vaig pensar que n’aprendríem alguna cosa, però no hem après res, i em sento decebut de veritat. Jo intento no perdre mai l’esperança del tot, però no s’ha fet res per millorar la sanitat ni les condicions dels metges, i tampoc hem fet avenços respecte a la protecció del planeta. I, tot i que crec que arribat el moment començarem a anar en la bona direcció i ser capaços de reconsiderar la nostra actitud davant tot això, probablement serà massa tard. De vegades és inevitable sentir que tot és una gran merda. Estem en una societat cada vegada més ocupada en l’insult, i en la cridòria, i en el soroll. Jo intento protegir-me de tot això. Dedico la meva atenció a Sòfocles, John Ford i Preston Sturgess, i no perdo el temps en collonades.

-Si tornem a parlar de la pel·lícula, es podria dir que funciona com a reivindicació de l’exercici de la memòria, de la reconfiguració dels records. ¿La va concebre amb aquesta intenció? 

-Per mi la memòria és la base de tot. Sense aquesta no existeixen ni la intel·ligència, ni el progrés, ni la cultura, ni la ciència. Sense la memòria tampoc pot existir l’art, i per això m’irriten aquests cineastes que ni coneixen els clàssics ni es preocupen per fer-ho. L’exercici de la memòria ja va ser la base del llibre d’Héctor Abad Faciolince en què es basa la pel·lícula. Va tardar 20 anys a escriure’l perquè, durant molt temps, el record del seu pare perdut li feia massa mal. Però va sentir que necessitava fer-ho per als seus propis fills, perquè tinguessin una imatge del seu avi assassinat.

-‘El olvido que seremos’ parla de la relació entre un pare i un fill. ¿Fins a quin punt va pensar vostè en el seu propi pare mentre la feia?

-Per dir la veritat, la meva relació amb ell no va ser gaire semblant a la relació paternofilial que apareix a la pel·lícula. El meu pare era molt conservador, molt religiós i molt autoritari. Dit això, també era un home carinyós, divertit i simpàtic. Jo en el seu moment vaig arribar a odiar-lo, i als 19 anys me’n vaig haver d’anar de casa. Després, quan ja no havia de suportar-lo diàriament, em vaig reconciliar amb ell.

-A més de la memòria personal, en tot cas, la pel·lícula parla també de la memòria històrica d’un país.

-Sí, però he preferit centrar-me en el factor humà. Jo no soc qui per parlar dels problemes de Colòmbia. Cadascú ha de fer allò que sap fer. Si ets filòsof filosofes, si ets metge cuides la gent, i si ets cineasta fas cine, que no és el mateix que fer pel·lícules. 

-¿Quina és la diferència per vostè?

-Avui dia el 95 per cent de les pel·lícules que s’estrenen han sigut fabricades com a productes. I alguns d’aquests productes estan molt ben fets, però jo no fabrico res. Jo faig cine, i això significa que em deixo portar per impulsos, instints i emocions, i no per estratègies de mercat. Sovint veus una pel·lícula i t’adones que no l’han escrit amb una màquina d’escriure sinó amb una calculadora. Jo no treballo així.

-¿Com el va afectar el fracàs de la seva anterior pel·lícula, ‘La reina de España’ (2016)?

-A mi m’encanta aquesta pel·lícula, vaig ser feliç al fer-la i soc feliç de recordar-la. Per descomptat, un sempre espera que les seves pel·lícules agradin, però si he d’escollir entre fer una pel·lícula que tingui èxit o fer-ne una que em faci feliç, sempre triaré el segon. Hi ha altres pel·lícules meves que no em generen tanta alegria, però no diré quines. 

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

-Molts auguren la mort del cine o, almenys, d’una manera d’entendre’l. ¿Hi està preparat?

-Si mor algun dia, morirà d’èxit. Avui el cine viu el seu moment de més auge. Tothom té un ‘home cinema’ al menjador, i hem convertit casa nostra en una filmoteca. És cert, ara l’streaming s’està imposant a les sales de cine, però cal assumir el canvi tecnològic. Passi el que passi, continuaran sorgint autors amb mirades personals, i els qui manegen el negoci de la producció i la distribució ens continuaran necessitant. Com Billy Wilder va dir una vegada, «ells tenen el regne, però el nostre és el poder i la glòria». Per descomptat, hi estic d’acord.