DIA DE LA MARE
El que Shakespeare, Mozart, Freud i Lennon deuen a les seves mares
La història oficial va esborrar el rastre del paper que van jugar les progenitores en la personalitat i el rumb dels homes cèlebres
Rescatem una quinzena de dones vitals en la formació dels seus fills, quan la seva funció social estava constreta a la domesticitat
Si busquem a l’enciclopèdia, posem per cas, la biografia d’Aristòtil, Van Gogh i Churchill, trobem que eren fills d’un metge reial, un pastor calvinista i un polític carismàtic, respectivament. Però, ¿i les mares, que, en absència d’aquests homes tan ocupats, eren les que nodrien, consolidaven emocions i validaven talents? A hores d’ara, quan sabem que la Història oficial ha menystingut la importància de les dones com a maneta de canvi, o les ha tret del bagul per posar èmfasi en la necessitat de la tutela masculina, sobra estendre’s en la resposta.
Toca una revisió. Perquè, des de la domesticitat, van tenir un efecte civilitzador de primer ordre. De vegades, desafiant el judici dels altres, com va passar amb Thomas Alva Edison, l’inventor de la bombeta elèctrica a qui els mestres van enviar a casa amb una carta que deia: «El seu fill està malalt mentalment, és inviable i improductiu i no podem permetre que vingui més a l’escola». Edison no va saber-ne res fins que va morir la seva mare, Nancy Matthews Elliot (1810-1828), que va preferir estalviar-li l’oprobi i no va desistir de fer-li classes i llegir-li Shakespeare i Dickens, una cosa raríssima aquella època. «La meva mare em va fer com soc», va reconèixer l’inventor, que avui sabem que patia dislèxia. «Estava segura de mi i jo sentia que tenia algú a qui no havia de decebre».
Una fe cega en el seu fill també va tenir María Picasso (1855-1938), cognom que va triar Pablo Ruiz per firmar les seves obres. «Si et fas soldat arribaràs a general, si et fas capellà arribaràs a ser Papa», li reforçava l’ego, mentre guardava tots els dibuixos d’infantesa i joventut per a alegria de pinacoteques i estudiosos.
La mare de Federico García Llorca, Vicenta, va alfabetitzar centenars de camperols i li llegia en veu alta, cada nit, tota mena de llibres
La de Federico García Lorca, Vicenta (1870-1959), que va alfabetitzar centenars de camperols, li llegia en veu alta cada nit tota mena de llibres. «Ella m’ha format a mi poèticament –va admetre el granadí– i jo li dec tot el que soc i el que seré».
Alè polític
De Putlibai Gandhi (1839-1891), una dona connectada al seu temps que practicava amb alegria i humilitat el dejuni de penitència regulat pels cicles de la lluna, el seu fill Mohandas, impactat per aquella serena «santedat», va elevar la fórmula a expressió de la protesta no-violenta. I Alberta Williams (1904 1974), pacifista i membre actiu de la comunitat baptista, que va treballar a fons per l’orgull negre de Martin Luther King i els seus altres fills. «Recordeu sempre que sou tan bons com els altres», insistia, i els va assentar la idea que l’esclavitud tenia una arrel social, no natural.
«Recordeu sempre que sou tan bons com els altres», repetia la mare de Martin Luther King
També hi ha Gladys Smith (1912-1958), que va traspassar el seu gust pel gospel i el blues al seu fill Elvis [Presley]; li va regalar una guitarra de 12 dòlars en lloc de la bici que demanava i, com que era un nen tímid i solitari, li va estimular la vanitat fins a l’infinit. «Ella sempre ha sigut la meva millor noia», va dir ‘El Rei’ al seu funeral –Gladys va morir amb 46 anys–, moment a partir del qual la carrera del cantant va donarun (mal) gir.
Capital va ser també Amalia Nathansohn (1835-1930), una jueva polonesa narcisista i mordaç que va sostenir amb el seu primogènit Sigmund [Freud] –a qui anomenava «mein goldener Sigi» («el meu Sigi d’or»)– una relació d’idolatria mútua –amb fantasia eròtica inclosa–, que, tal com consigna al llibre ‘La interpretació dels somnis’, va ser la inspiració de la seva cèlebre teoria del complex d’Èdip.
Si, com afirma Boris Cyrulnik, autor del terme ‘resiliència’, «els mil primers dies de la nostra existència –vida intrauterina inclosa– ens configuren», potser és hora de valorar el treball reproductiu i revisar les entrades de l’enciclopèdia.
Aclarim, doncs, que Aristòtil era fill de la metge Festis; Van Gogh, de la protoecologista Anna Carbentus, i Churchill, de la ‘socialité’ amb ‘punch’ polític Jennie Jerome.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
