Miley Cyrus pren el ‘pentinat desescalada’: curt per davant, llarg per darrere
Aquest any en què el més rar va i succeeix, una melena nascuda en algun angle cec entre el cabell ‘ziggy stardust’ de David Bowie, el pentinat niu d’estruç de Little Richard i les grenyes de heavies, ‘quillos’, ‘new waves’ i contrasistemes dels 80 –això és, curt per davant, llarg per darrere– ha anat prenent sigil·losament posicions fins al punt que els analistes del ram ja s’atreveixen a augurar que serà el tall de cabells d’aquest estiu.
Segurament, aquesta tercera onada inesperada del ‘mullet’ –com es coneix el tall en anglès– no hauria sigut possible sense les aportacions de Rihanna, que, sempre a la seva, fa una dècada que entra i surt d’aquesta melena amb pedigrí de carrer. Però hi ha consens que la regència del tall amb què Miley Cyrus va presentar al novembre el disc ‘Plastic hearts’ va unida irremeiablement al confinament perquè 1/ ja se sap que els Zoom i videotrucades concentren el focus en tot el que succeeix d’espatlles cap amunt i 2/ aquesta melena –canònicament estranya i lletja– almenys permet l’aventura de trencar amb aquesta abúlia de veure’t hora rere hora i dia rere dia a la pantalla sabent que faràs les mateixes coses que ahir i molt semblants a demà.
Indicador de l’ànim social
Notícies relacionadesA diferència de la longitud de les faldilles –que s’escurcen en temps de bonança– i les vendes de pintallavis –que augmenten durant les crisis–, els talls de cabell rares vegades havien funcionat com a indicador de l’ànim social. Però l’avenç del ‘mullet’ –allà hi ha de Billie Eilish a Joe Exotic (protagonista del documental ‘Tiger King’) Maisie Williams, Kirsten Stewart i Troye Sivan– només pot entendre’s, apunten els estilistes, per aquestes ganes de fer-la grossa com sigui que ha deixat, en el millor dels casos, un any d’ensopiment i vida en bucle.
Reconeguem que, quant a diversió i revulsiu, la melena de Bowie de 1972 continua funcionant amb solvència. El tall no només telegrafia la neutralitat de gènere: també té un no sé què que la crítica cultural Willa Paskin resumia així a ‘The Guardian’. «El sentiment general que provoca aquest cabell és que és antiquat, horrible i sense classe, que és precisament el que agrada a les subcultures que l’han abraçat i que així es burlen del que se suposa que és respectable».
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
