Matar els fills per fer mal a la mare: la punta de l’iceberg de la violència vicària

Encara no hi ha pistes de què ha pogut passar amb les nenes canàries, però el pare, Tomás Gimeno, va advertir la seva dona abans de desaparèixer: «No les tornaràs a veure». Aquest avís i el fet que estiguessin al seu càrrec en aquell moment recorda crims cruels, com quan José Bretón va assassinar els seus fills, Ruth i José, fa just 10 anys. Va ser el primer succés que va fer prendre consciència a la societat d’un tipus de violència despietada i sobre la qual no hi ha estadístiques, excepte en els casos més greus i que acaben amb l’assassinat dels nens.

42 menors morts des del 2013

Segons l’Observatori del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), han mort 42 menors des de l’any 2013 i en el 66% dels casos (entre el 2015 i el 2020) van ser les úniques víctimes mortals, per la qual cosa «l’assassí va buscar augmentar el sofriment de les mares acabant amb la vida dels fills», afirma Ángeles Carmona, presidenta d’aquesta institució. La successió de crims que capten l’atenció mediàtica i la lluita de les organitzacions de dones van aconseguir el 2017 que a aquestes dones se les reconegui com a víctimes de la violència masclista.

El cas Carrasco

Els especialistes adverteixen: els assassinats són només la punta de l’iceberg de la violència vicària. El cas de Rocío Carrasco mostra un altre tipus de violència, la d’un pare que presumptament manipula els seus fills fins al punt que aquests rebutgen la relació amb la mare. Tot i que Carrasco està sent qüestionada com a víctima, Ana Bernal-Triviño, professora de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i periodista experta en aquesta problemàtica social, defensa que la seva situació s’«emmarca» en la violència vicària des del moment en què Antonio David li diu «et cagaràs» i, a partir d’aleshores, construeix, amb ajuda dels mitjans de comunicació, «una imatge de mala mare i manipula la seva filla, com reconeix l’informe psicosocial del Jutjat de Violència sobre la Dona». 

La violència vicària implica, en molts casos, que els maltractadors lluitin fins a l’extenuació per treure la custòdia dels menors a la mare, acusant-les, per exemple, de la falsa Síndrome d’Alienació Parental (SAP), que no té evidència científica i que també s’esgrimeix en contextos d’abusos sexuals. Però també que no cuidin dels fills quan els toca, que interrompin els seus tractaments mèdics i un llarg etcètera, segons indica Sonia Vaccaro, psicòloga clínica i forense que va encunyar el terme violència vicària el 2012, després de prendre contacte amb diverses víctimes que havien patit situacions semblants i amenaces de les seves parelles del tipus «et colpejaré on més mal fa». «Em vaig adonar que patien una violència secundària, que s’infligeix sobre els fills, que el maltractador converteix en objectes, perquè, si no, no els podria fer mal. L’home sap que fer mal, assassinar els fills, és assegurar-se que la dona no es recuperarà mai», explica.

Abans i després de la ruptura

La violència vicària pot aparèixer abans o després que la víctima comuniqui a l’agressor el seu desig de trencar la relació, que és quan se sol agreujar la situació. Abans perquè el maltractador sap que «la dona serà capaç de callar, tolerar, cedir i continuar aguantant moltes coses només pels fills». «Els violents són conscients que l’amenaça més efectiva és ‘et trauré els nens’, llavors ella no es divorciarà, no denunciarà, no demanarà la meitat dels béns...». Però quan la situació arriba a un extrem tan gran que la dona decideix separar-se, llavors aquests individus aprofiten «que la justícia farà prevaler els drets de la figura sacrosanta del pare», afirma Vaccaro.

I és que, tot i que la víctima interposi una denúncia per violència de gènere, en poques ocasions s’impedeix la relació dels fills amb el pare. Segons el CGPJ, l’any 2020 només en el 3% dels procediments es va suspendre el règim de visites i en el 4% la guàrdia i custòdia. L’estadística elaborada per la Federació d’Associacions de Dones Separades i Divorciades indica que la meitat dels crims mortals contra els nens es produeixen quan el pare n’exerceix la custòdia.

A bona part del poder judicial encara no ha calat la idea, segons denuncien les organitzacions de dones, que «un maltractador no és un bon pare». «Quan als jutjats no es fa una anàlisi de la relació paternofilial des de l’enfocament de la violència de gènere, les mesures que s’adopten sempre resulten inapropiades», diu Bernal-Triviño.

La ‘llei Rhodes’

A la recerca d’una solució, la llei de protecció a la infància, coneguda com a ‘llei Rhodes’, que està a punt de veure la llum, obliga l’autoritat judicial a suspendre la comunicació dels fills amb l’inculpat quan existeixi una ordre de protecció o quan el progenitor estigui sotmès a un procés penal contra l’altre cònjuge. Si bé dona la possibilitat als jutges de no acordar-ho, en una resolució motivada en l’interès superior del menor, cosa que genera recels en algunes especialistes.

«M’inclino a pensar que tot seguirà igual perquè els jutges motivaran que per als fills és un trauma créixer sense la figura del pare i els obligaran a estar amb ell, com passa ara amb nens que no volen veure el seu pare», diu Vaccaro, mentre que Bernal-Triviño afirma que la ‘llei Rhodes’ és «un pas considerable» però de què esperava «més ambició» i que s’hagués deixat «tancat l’espai a la interpretació» a l’hora de tallar la relació entre maltractadors i els seus fills.

A favor de la llei

Al contrari, la vocal del CGPJ Ángeles Carmona està «convençuda» que la llei «contribuirà a lluitar contra la violència vicària». Segons la seva opinió, «el marge d’apreciació» que s’atorga als jutges no ha «de preocupar» perquè en els últims anys el CGPJ ha fet un esforç per formar els seus membres en perspectiva de gènere. «Comptem amb jutges altament qualificats, preparats i sensibles, com d’altra banda demostra l’evolució constant de la jurisprudència, que en no poques ocasions ha suplert l’absència de reformes legislatives».

Al seu torn, Cristina Sanjuán, tècnica en polítiques d’infància de Save The Children, una de les oenagés que més han remat perquè la pionera legislació de protecció als menors vegi la llum, afirma que, a part de la resposta judicial, la norma conté mesures de prevenció, de criança positiva i de detecció que, si s’implementen correctament, faran disminuir els elevats índexs de maltractament infantil. Cada any s’interposen més de 4.500 denúncies per maltractaments a menors només en l’àmbit familiar, una cosa especialment nociva per als nens perquè la violència s’exerceix per una persona que per a ells és la seva referència.

El dany als menors

Notícies relacionades

Trobat el cadàver d’una de les nenes desaparegudes a Tenerife

Les nenes de Tenerife: la Guàrdia Civil creu que Tomás Gimeno va drogar les seves filles abans de matar-les

De fet, Mercedes Bermejo, des de la seva llarga experiència com a psicòloga familiar, indica que, en les situacions de violència o divorcis conflictius on un progenitor ataca un altre, els nens pateixen des de trastorns del son o de l’alimentació, crisi d’ansietat i problemes psicosomàtics fins a estrès posttraumàtic, unes seqüeles que «perduren durant anys, normalment fins a l’etapa adulta».

Per tot això, ja ha arribat l’hora de dir prou a la terrible violència vicària.