José Antonio Camacho: 10 coses que has de saber d’un comentarista contra el futbol modern

El 5 de gener del 1975, amb 18 anys, es va llicenciar al Bernabéu com a futbolista del primer equip del Madrid amb un memorable marcatge a Johan Cruyff, del qual no es va desenganxar en tota la primera part. «L’entrenador em va dir que l’acompanyés fins i tot al bany, i això vaig fer», recordava. L’astre holandès va acabar trasbalsat.

El 1978, a les portes del Mundial de l’Argentina, es va destrossar el genoll esquerre durant un entrenament. Ruptura de lligaments encreuats i menisc, la temible tríada que tantes carreres futbolístiques ha arruïnat. Camacho va entrar al quiròfan somrient i fent el signe de la victòria. Va tardar més de 20 mesos a tornar a jugar.

En les seves 16 campanyes amb la samarreta blanca, va conquerir nou títols de Lliga i quatre de Copa, un palmarès molt notable que només es va veure enterbolit pel pobre acompliment de l’equip a les competicions europees. Dues copes de la Uefa (el 1985 i el 1986) van ser l’únic botí continental del Camacho jugador.

Després de debutar com a entrenador al Rayo Vallecano, va arribar el 1993 a la banqueta de l’Espanyol. Des d’allà, va pujar a l’equip a Primera, el va classificar dues vegades per a la Copa de la Uefa i va deixar moments impagables com una descomunal bronca a Roberto Fresnedoso per reclamar atenció mèdica per un tall a la mà.

A l’estiu del 1998, Lorenzo Sanz li va donar l’oportunitat d’entrenar el Reial Madrid, l’equip de la seva vida. Les ingerències de la cúpula directiva en els contractes dels membres del cos tècnic i en la confecció de la plantilla van esgotar la seva paciència en només 22 dies i Camacho va tocar el dos abans de començar la temporada.

El meritori pas de Camacho per la banqueta de la selecció espanyola, entre el 1998 i el 2002, és recordat, sobretot, per la icònica imatge dels cèrcols de suor a les seves axil·les (anys després va arribar a protagonitzar un anunci de desodorant) i per les seves protestes després del robatori arbitral als quarts de final del Mundial del Japó i Corea.  

En el seu segon intent de dirigir el Madrid, reclutat per Florentino Pérez, va col·lidir amb les estrelles de l’equip (els Beckham, Zidane, Figo, Ronaldo, Owen...), poc receptives davant les seves formes rústiques i els seus rigorosos mètodes d’entrenament. Aquesta vegada va aguantar tres partits abans d’agafar la porta.

El peculiaríssim crit que va fer Camacho després del gol d’Iniesta a la final del Mundial 2010, que comentava per a Mediaset, s’ha convertit en el seu segell personal, una mica a desgrat seu. «Els nens em coneixen més per l’’Iniesta de la meva vida’ que per tota la meva carrera de jugador i entrenador», sol comentar amb cert neguit. 

L’Associació Xinesa de Futbol va contractar el 2011 els seus serveis per impulsar al futbol al país. L’experiència, de només dos anys, va ser un fiasco considerable. Amb Camacho al capdavant, la selecció xinesa va caure 30 llocs al rànquing de la Fifa, va fracassar en el seu intent d’obtenir l’accés per al Mundial 2014 i va encaixar la pitjor golejada de la seva història (8-0 contra el Brasil).