Nova Zelanda, el refugi dels milionaris

L’oferta immobiliària és de caure cul. Una casa de tres habitacions i dos lavabos a dos minuts de la badia Woodside, a Waiheke, es converteix en una joia amb piscina i spa, terreny i, com diu la Real State que la promociona, Sotheby’s, «no és una exageració dir que en aquest espai privat pots amplificar la connexió amb la terra, el mar i la badia». Per 1,7 milions d’euros, això sí.

Supermilionaris a l’alça

Si sou propietaris d’una casa a Nova Zelanda esteu de sort, perquè en els últims mesos se n’ha disparat el valor: segons el portal especialista One Roof, en aquests moments hi ha 20 suburbis del país on el preu mitjà d’una casa està en 1,1 milions d’euros. Fa només tres mesos, eren 11 àrees. I 13 més estan a punt de sumar-se al club de les zones amb vivendes milionàries, segons vaticinen els experts de One Roof. Si no sou propietaris... és més difícil que mai comprar, tret que siguis estranger i molt ric. La prestigiosa consultora de Real Estate Knight Frank no només ha xifrat l’augment en un terç dels milionaris que viuen a Auckland, en els últims cinc anys. Preveu, a més, que en els pròxims cinc anys el nombre de supermilionaris, aquells que tinguin una fortuna de més de 25 milions d’euros, es dispari el 52%.

El luxe de l’entorn natural

Isabelle Miaja, experta en disseny de luxe d’hotels, resorts, i arquitectura, apuntalava així en un webinar organitzat per Knight Frank sobre les tendències immobiliàries d’Àsia i el Pacífic la consolidació d’una tendència cap al benestar a través del medi ambient. «A tot el món, les persones ara passen molt més temps a casa, també treballant. La gent opta per aire fresc i ventilació natural, en lloc de tenir els seus condicionadors d’aire encesos les 24 hores del dia, els 7 dies de la setmana», i la natura i l’entorn no contaminat que ofereix Nova Zelanda la situa a l’epicentre del nou moviment postpandèmia.

El flagell mundial del coronavirus, sumat a la creixent preocupació per la crisi climàtica, va ser l’esperó per convertir el 2020 en un any estrella per a Nova Zelanda, que des de fa una dècada cultiva la seva vocació de destinació vacacional i d’inversió, animada pels vincles culturals, el paisatge i l’estabilitat política i econòmica. Durant el pitjor de la pandèmia, la primera ministra Jacinda Ardern va imposar confinaments i tocs de queda molt durs, va tancar les fronteres de l’illa i va ser el primer país que va aixecar el cap com a Covid free. Després hi ha hagut algun brot, molt localitzat, amb respostes estrictes idèntiques.

 Ara Nova Zelanda vol utilitzar la pandèmia com a ‘reset’ a les seves polítiques migratòries i ja prepara la reobertura de fronteres amb un objectiu clar: Ardern ha manifestat que vol «desplaçar» les polítiques dels últims anys, que capten treballadors estrangers poc qualificats i que són mà d’obra barata, per altres d’orientades a atraure immigrants amb alta capacitació, formació tecnològica i en professions de futur. Això és, en general, gent rica. De fet, el Govern preveu una bateria d’exempcions migratòries per atraure estrangers rics, i els primers càlculs apunten que, una vegada obri fronteres, podria atraure ja 200 milionaris en els primers mesos.

Cinc fortunes

Ardern va rebre durant el confinament molta pressió dels lobis econòmics. Amb prou feines cinc fortunes es van poder obrir pas en l’embolic administratiu per aterrar a l’illa amb les seves inversions, que sumaven 21 milions d’euros, i segons va revelar la publicació neozelandesa NRW, centenars d’inversors més amb provisions superiors als dos bilions de dòlars del país no van poder optar a residència pel tancament de fronteres.

El «benvingut senyor milionari» de Nova Zelanda, amb tot, pretén exigir alguna cosa a canvi. No és casualitat que l’última llista NBR de fortunes al país, una mena de llista Forbes, hagi exclòs per primera vegada aquells qui no han aportat beneficis a la seva nova residència.

El mal exemple donat per bilionaris nord-americans establerts a Nova Zelanda en els últims temps com Ric Kayne, amb un valor patrimonial que supera els 1.500 milions de dòlars però que «només inverteix en uns cursos de camps de golf», afirma NBR, se suma a casos com el de Julian Robertson, que va recórrer a fons Covid del Govern per cobrir despeses derivades del tancament del seu complex de luxe a Waiheke. Res a veure amb l’actitud d’altres que els van precedir com el mecenes nord-americà Tom Sturgess, que s’hi va establir el 1996 i es mostra molt més implicat en la comunitat.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Peter Thiel, el bilionari de Silicon Valley fundador de Palantir i confundador de Paypal és un altre dels exclosos de la llista aquest any, malgrat ser un dels principals promotors de l’efecte crida sobre l’illa pel seu escut mediambiental.

Búnquers ‘vip’

I és que el seu reclam com a refugi climàtic també ha generat un ‘boom’ sostingut en els últims anys per la compra de terra per construir búnquers i llocs blindats en vista de l’«amenaça» exterior meteorològica. Empreses com Rising S Company, que ha construït una dotzena de búnquers a la zona, o Vivos, molt popular a Silicon Valley, que opera a l’illa sud de Nova Zelanda amb ofertes de més 300 vivendes protegides per als qui tenen el poder adquisitiu i el terror climàtic suficient com per invertir i migrar. Les tarifes dels búnquers poden oscil·lar entre 1,7 i 4,7 milions d’euros.