Persona no binària: ¿home, dona, cap o totes dues?

I tot i que no és excusa per a la desídia administrativa a què es veuen sotmeses, és innegable que hi ha molt desconeixement sobre aquestes realitats. L’espectre no binari és complex, divers i té tantes ramificacions com persones formen part del col·lectiu. «No hi ha una sola manera de ser-ho», explica Joss Jaycoff, que s’identifica com trans no binària. Al cap i a la fi, no es tracta d’un «tercer gènere» o «una cosa entremig», com se sol denominar, sinó que són persones que «no encaixen ni busquen encaixar en els estàndards binaris imposats per la societat».

És a dir, hi ha persones no binàries que s’identifiquen amb els dos gèneres, amb cap, amb només alguns elements o que flueixen entre tots dos, a més d’un llarg etcètera de possibilitats que, en resum, trenquen amb l’estricta norma que dicta que només hi ha homes i dones. Per descomptat, desafiar la base del sistema sobre el qual s’erigeix la societat no és senzill, i per a les persones no binàries, el simple fet de ser-ho suposa un canvi radical en tots els nivells, des de la vida amorosa fins a la laboral.

Amor, sexe i ‘dating’

Si Tinder, Grindr i succedanis són, per si mateixos, esgotadors, per a les persones no binàries ho són molt més. «No tothom entén la teva identitat i pots topar amb rebutjos. De vegades, hi ha gent que et dona la sorpresa per bé, però tampoc has d’estar fent un esforç per veure si algú és receptiu o no», assegura Megane Mercury, persona no binària. Això es tradueix en un «desgast mental», perquè o toca anar sempre «amb les defenses posades» o «has d’educar sobre el gènere i totes les seves possibilitats fora del binarisme». I a ningú li agrada que qualsevol experiència d’aventura s’acabi convertint en una ‘ted talk’.

Si a això s’hi suma el factor racial, s’accentua encara més l’esgotament. «És difícil connectar amb gent que no sigui racialitzada», afegeix Megane. El racisme «és una cosa del teu dia a dia», i una persona blanca no entendrà com és viure en una societat impregnada per microdosis constants de racisme. Explicar-se tota l’estona és «molt cansat», però si no ho fan és fins i tot pitjor: a Megane, en ple frenesí d’ignorància, li han arribat a retreure que «no es pot ser negre i queer» perquè són «massa lluites alhora».

I no només és cansament. Ser no binari en una relació sexoafectiva pot anar acompanyat d’agressions, comentaris feridors i abús emocional. Per exemple, a Sabro, que es defineix com a agènere i bisexual, al sortir de l’armari amb aventures li han arribat a deixar anar des que «i si tu m’agrades, ¿soc bi?» fins a «si et treus el pit només podrem ser amics». Megane confessa: «Que reneguin d’una part de mi em va donar molta disfòria. És molt dur que, després d’intimar, et posin una barrera. ¿Puc enamorar algú, però la meva identitat de gènere serà sempre determinant? Això em diu que no soc suficient i mai ho seré». 

L’aspecte físic

Com recorda Joss, «dins de l’espectre no binari hi ha moltes maneres de presentar-se i totes són vàlides», tant aquelles que s’operen per prevenir la disfòria i tenir un cos més androgin, com aquelles que es presenten d’una manera més normativa. H. Zubieta, lesbiana no binària, s’ha sotmès a intervencions quirúrgiques per alleujar la disfòria de gènere i sentir «més comoditat i felicitat» amb el seu propi cos. Aquestes operacions li han permès percebre’s de forma menys femenina, una necessitat que va sorgir en la pubertat quan, amb el canvi corporal, va aparèixer una disfòria tan greu contra la qual, involuntàriament, va respondre de forma extrema, i va caure en l’anorèxia.

Sabro també va passar un procés similar. «Com més m’engreixava, més malucs i pit tenia, no m’agradava. Vaig pensar que era dismòrfia, però llavors vaig entendre que era disfòria, que no m’agradaven aquests elements perquè els veia femenins», explica. No obstant, com que considera que es va adonar «tard» que era no binari, ni passarà per quiròfan ni s’hormonarà, «una cosa que sí que hauria fet si fos més jove». Ara, a causa que seria car canviar els trets adults, ha optat per trobar comoditat al seu propi cos, tot i que no el percebi com a prototípicament androgin. Corrobora aquest argument Zubieta: «Només una de les tres operacions que m’agradaria fer-me la cobreix la Seguretat Social, i té llista d’espera de cinc a vuit anys. La resta són cares, així que toca estalviar molts diners».  

Capitalisme i ‘Pinkwashing’

Un altre dels problemes amb què les persones no binàries topen és el capitalisme, que mercantilitza les seves identitats. «Ens han convertit en una cosa ‘cool’, com si fóssim una tendència. Recordo una portada de ‘Vogue US’ on sortia una parella cis, els intercanviaven la roba, i ho definien com a moda ‘genderfluid’. Això danya la comunitat i dona el missatge que la nostra identitat és un complement que es treu i es posa, com si ser no binària tingués més de ‘fashion statement’ que de procés introspectiu», denuncia Joss. «Les modes passen, però les nostres identitats no, som qui som».

Això és el que es coneix com ’pinkwashing’, utilitzar el col·lectiu LGTBI amb tòpics fàcils per treure’n rèdit econòmic, però sense preocupar-se pel benestar de les persones que el conformen. Joss en posa un altre exemple: Uber, que no dubta a penjar la bandera de l’arc de Sant Martí a les xarxes socials quan s’acosta l’Orgull, després «¿té l’staff preparat per acompanyar persones no binàries i trans que utilitzin el seu servei?», es pregunta. Ella mateixa va patir una experiència que serveix com a resposta: va demanar un cotxe a l’‘app’ i, quan va arribar el conductor, li va fer la botifarra i la va deixar tirada. 

El mateix denunciava la ‘‘influencer’’ Penélope Guerrero, l’agenda de la qual s’omplia el mes de l’Orgull perquè totes les companyies volien una model trans per a accions de ‘pinkwashing’, però que quan acabava l’època de blanquejar les marques a través del col·lectiu LGTBI, deixaven d’oferir-li feina. «Nosaltres mengem cada dia, no només al juny», sentenciava. Per a Joss, aquest és el següent pas per a la inclusió real de les persones trans i no binàries al món laboral: passar de les accions publicitàries buides i incloure-les als llocs de presa de decisions. 

Violència diària

«Cada vegada que surts al carrer, et preguntes: ‘¿Oculto el que per mi és important per no rebre violència, o surto com soc, però m’arrisco’?», es lamenta Zubieta. Tots han viscut el mateix, la violència és una cosa massa comuna en les seves vides. «Alguna cosa et caurà segur. La gent aprofitarà qualsevol ocasió per demostrar-te que no entres en els rols de gènere», es lamenta Megane.

«Quan ets no binària, la gent no et veu i pensa que ets no binària, sinó que dubten i intenten posar-te en una referència que ja tinguin. Fins i tot per agredir-te. A mi m’han cridat ‘lesbiana’ i ‘marieta’, la qual cosa és molt no binària: t’insulten per qualsevol cosa», fa broma H. Zubieta. Per això, tot i que la violència que exerceixin «no estigui dirigida a la teva identitat», la reps igual. «Potser no entenen què ets, però veuen una cosa que no encaixa i t’agredeixen. Davant els crits de ‘marieta’, no et pararàs a dir: ‘No, jo no soc un home gai, soc no binari’. La violència la rebràs, tot i que no sigui per ser qui ets».

Estoy de viaje con mis padres y llevo coleccionados los siguientes géneros que me han asignado desconocidos desde ayer:

- Muchachito definitivamente menor de la edad legal para alquilar una furgona (by: señor del alquiler de coches)

- La mujer de mi padre (by: señor asturiano)

— H.M. Zubieta 🏳️‍⚧️ (@hm_zubieta) 21 de junio de 2021

Aquesta violència es dona en qualsevol lloc, a més. Des del transport públic fins als lavabos d’un bar. «Jo no vaig a lavabos públics, me’n vaig a casa per no posar-me en situacions incòmodes. Perquè sé que moltes vegades quan vas al lavabo et miren malament o et diuen alguna cosa, i hi ha dies en què una està guerrera i pot amb tot, però hi ha dies en què una només vol existir i que ningú li digui res, així que me’n vaig a casa», admet Joss. 

Explicar-l’hi a la família

Cada família és un món, i les seves reaccions davant una sortida de l’armari també. Per exemple, hi ha les més positives, com la de Joss, «molt ben rebuda», o la de Sabro, que tot i que no ho ha explicat obertament a tots, sí que un membre de la seva família el va acceptar i, fins i tot, després d’un tercer grau ple de curiositat, es va preguntar si ‘elle misme’ podria ser, també, una persona no binària. O l’altra cara de la moneda, com el cas de Megane, els pares de la qual no van acceptar la seva sortida de l’armari com a gai, i molt menys la seva identitat no binària. 

Però, tot i que hi hagi acceptació, el procés no és fàcil. Joss ho recorda amb una dualitat complicada de gestionar: d’una banda, ets en un camí de descobriment de la teva identitat, gens fàcil, i d’una altra, càrregues amb el «dol» dels teus pares, que creien que tenien un fill o filla i ara tenen una altra persona. És a dir, en ple procés d’autoaprenentatge, tens l’obligació d’educar la família en la diversitat «perquè el sistema no s’ha molestat a fer-ho».

Activistes per obligació

Notícies relacionades

Les sèries que no voldràs perdre’t aquest estiu

Ursula K. Le Guin, el nom de les coses i la visibilitat LGTBI

Totes les persones no binàries, obligatòriament, han d’haver-se llegit la bibliografia de Simone de Beauvoir i Judith Butler. O almenys això és el que dicta l’estereotip que socialment es projecta sobre elles, que els exigeix que siguin teòrics LGTBI. Li passa molt a Megane, com quan fa drag i li pregunten si ho utilitza per explorar la seva feminitat i dialogar amb el seu gènere. «Potser ho faig només perquè m’agrada i ja està, per pertardeig. No fa falta buscar una tesi», assegura.

No és l’únic tret que dibuixa aquest estereotip en les persones no binàries. L’activisme obligatori també dicta que han de ser valentes: «Es romantiza que tinguem coratge i puguem amb tot –afirma Joss–. ¿Tenim opció a no ser valents? ¿Tenim opció a existir de manera pacífica a l’espai públic?». Tots coincideixen en la mateixa resposta: per molt cansat que sigui, no hi ha cap més remei.