Behrouz Boochani «En el tracte d’Austràlia als migrants hi ha sadisme»

El 2012 va arribar en pastera a l’illa Christmas, a Austràlia, però va ser deportat a Manus, una illa a Papua Nova Guinea que es coneix com el Guantánamo d’Austràlia. ¿Com ho recorda?

-Sento que no hi hauria de pensar, perquè ja ho vaig fer quan hi vaig ser, durant sis anys d’empresonament. Però tot i així, aquestes històries em persegueixen perquè me’n sento responsable.

¿Responsable?

-Per tots els que hi van ser amb mi. Per això continuo intentant donar a conèixer la situació dels refugiats i porto endavant iniciatives que busquen tenir repercussió política. 

-Des de Manus, va col·laborar amb mitjans internacionals enviant d’amagat desenes d’articles en què va explicar històries de companys colpejats i vexats, alguns morts.

-El pitjor és precisament això, pensar en tots els que van morir o han patit un profund dany psicològic. És molt difícil per algú com jo, que ha lluitat contra aquest sistema durant tot aquest temps i ha intentat que sigui millor.

-Els seus relats són molt crus. Fins i tot ha descrit la seva presó com un lloc dissenyat per crear intencionadament tensions entre els migrants detinguts.

-Sí, era part de la tortura. Però el problema principal és que tot remet a certa mentalitat que hi ha a Austràlia, i que també s’entreveu en el tracte que [els migrants i sol·licitants d’asil] reben quan han de lidiar amb la burocràcia, són en un aeroport o van a l’hospital. 

-Han passat dos anys des que va ser alliberat. Ara viu a Nova Zelanda, país que va acceptar la seva petició d’asil. ¿Per què creu que Austràlia va posar en marxa polítiques tan dures?

-Hi ha tres raons principals. La primera remet a la política, perquè avui dia és molt fàcil i rendible crear por en les societats i utilitzar els refugiats com a eines polítiques. La segona, en canvi, té a veure més amb la indústria que hi ha darrere d’aquest sistema. S’estima que, des del 2013, a Austràlia s’han gastat més de 12.000 milions de dòlars en Manus i Nauru. És una enorme quantitat de diners, i encara hi ha zones fosques en la relació entre el Govern australià i les companyies contractades per gestionar els centres de detenció.

-¿I la tercera raó? 

-La tercera és el racisme. Durant dècades, Austràlia va promoure l’anomenada política blanca australiana [de 1901 a 1973, negant l’entrada a migrants no blancs]. Pur sadisme.

-¿Quants migrants segueixen a Manus i Nauru, l’altra illa on Austràlia va enviar fins fa set anys tothom qui arribés al seu territori amb barco, fins i tot els sol·licitants d’asil? 

El centre de detenció va ser declarat il·legal i tancat, i uns 130 estan ubicats en motels a Port Moresby, la capital de Papua Nova Guinea. Però tampoc estan fora de perill, perquè Papua és un país amb molta violència. Mentrestant, a Nauru queda un altre centenar –sobretot famílies–, i no se sap què passarà amb ells [el Govern australià va destinar als programes de detenció de Nauru i Manus uns 800 milions de dòlars per a 2021-2022]. S’espera que alguns siguin traslladats als Estats Units, al Canadà, França o Noruega. La majoria dels que hi segueixen són originaris de l’Afganistan, Somàlia, l’Iran, Sri Lanka, el Sudan i el Pakistan.

El seu llibre ha tingut èxit al món anglosaxó. Fins i tot va obtenir el premi Victorian de literatura. ¿Quina explicació li dona?

-Suposo que molts em coneixien pels meus articles. No era un absolut desconegut. Coneixien les meves denúncies i esperaven el meu llibre. L’altra raó és que Austràlia té un polèmic historial de centres de detenció, i aquest llibre va treure a la llum aquesta realitat. D’altres van escriure llibres abans, però potser no es van centrar tant a denunciar el sistema en el seu conjunt.

-¿Ha canviat alguna cosa a Austràlia? 

-Austràlia és un país amb estructures fortes i arrelades. I a més, com li deia, existeix una indústria que s’alimenta d’aquesta política migratòria. Anul·lar tot això significaria que molta gent perdi la seva feina. A més, avui s’ha normalitzat l’ús de polítiques de detenció per un temps indefinit.

-¿Austràlia tornarà a aplicar la seva política d’enviar a illes llunyanes els interceptats al mar?

-Tot és possible, però tinc esperança que les coses canviïn, tot i que caldrà temps.

-¿Veu similituds entre les polítiques europees i australianes?

-No vull dir que els sol·licitants d’asil, els refugiats i els migrants a Europa estiguin millor, però a Austràlia són perseguits, es parla de posar-los a la presó durant anys i anys. A Austràlia hi ha sadisme en el tracte. 

-La pandèmia va empitjorar la situació dels refugiats i migrants a tot el món.

-La situació és bastant pitjor que abans. Rebo missatges de persones que estan patint a Turquia, Indonèsia, Grècia... Els temps d’espera per tenir una resposta a una sol·licitud d’asil o protecció humanitària, que ja era lentíssims, s’han allargat encara més.

-¿Quins plans té ara?

-Des que em van alliberar he explicat la meva experiència en més de 250 trobades en universitats i instituts de tot el món. També estic treballant en una recopilació dels meus articles escrits a Manus i en una obra de teatre. I quan reobrin les fronteres, m’agradaria viatjar a Europa. ¿Li puc preguntar alguna cosa de futbol? 

-No soc la persona adequada.

-És que m’identifico molt amb el Barça, perquè és més que un equip. Ja sap, per allò que soc kurd.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

-També és una persona de poques paraules. ¿Una mica tímid potser?

-Potser soc discret. No m’agrada esbombar la meva vida privada. Si fos tímid no podria lluitar contra aquest sistema.