Jorge Javier Vázquez: «Amb la pandèmia m’he tornat més intolerant»

¿Recorda el dia de l’estrena, a l’altre costat de la pandèmia? ¿Com ho veu des d’aquí?

-Si li soc sincer, no sé ni quants anys han passat. Ha sigut tot tan estrany que no aconsegueixo distingir. Personalment, ho he passat pitjor a la segona part de la pandèmia que al principi, però em semblaria immoral queixar-me coneixent el sofriment que hi ha hagut. A mi m’ha salvat la feina. Aquest any he pencat més que en tota la meva vida, però ho feia per no pensar en el que estava passant.

¿La pandèmia l’ha canviat en alguna cosa?

-Sí, per pitjor. Noto que ara em costa més relacionar-me. Veig la gent amb unes ganes boges de sortir al carrer i tornar a les terrasses i a disfrutar, però jo no aconsegueixo sentir aquesta necessitat. Al contrari: no em ve de gust compartir amb multituds, prefereixo ser a casa, tranquil.

-¿I això és dolent?

-No m’agrada, perquè no va amb el meu caràcter. M’incomoden els senyals que tenen a veure amb el fet de fer anys. No vull convertir-me en un ‘ja ho he viscut tot’, perquè llavors la vida no tindria sentit. Amb la pandèmia també m’he tornat més intolerant.

-¿En què ho nota?

-Hi ha coses que abans m’eren igual i ara no les consento. Per exemple, no permeto que es discuteixi sobre drets bàsics ja conquerits perquè ara alguns els vulguin qüestionar. Tinc 50 anys i no estic disposat a aguantar certs discursos. M’hi nego. Igual que em nego a parlar de política amb persones que tenen una ideologia radicalment oposada a la meva. No penso perdre més temps amb aquesta gent.

-Hem viscut una emergència sanitària. ¿Per què hem parlat tant de política?

-Perquè la dreta no ha fet oposició, sinó que ha volgut desballestar Espanya. L’actitud del PP durant la pandèmia m’ha produït un desencant enorme. I després veure’ls de bracet de qui van, i amb aquesta facilitat, i a la llum del dia... Tenen discursos tan rancis i arcaics, tan ‘cutres’... Però el més sorprenent és que hi ha gent que els compra.

-Alguna explicació hi haurà.

-A mi això de Madrid m’ha deixat al·lucinat. A veure, la gent ha votat el que ha votat i jo ho accepto, però això no m’impedeix assenyalar que el discurs d’Ayuso és el pitjor que s’ha sentit a aquesta Comunitat en moltíssim temps. La seva oratòria és tan primària, tan pobra, tan naïf... Si la veiéssim en una sèrie de televisió, ens descollonaríem. Pensaríem: no pot ser, el guionista s’ha passat amb aquest personatge. El que pitjor porto és que gent molt pròxima a mi la veu bé. No m’entra al cap.

-A la campanya va recolzar públicament Gabilondo. ¿Sempre ha tingut aquesta vena política?

-No, jo mai he tingut formació política, ni he sigut activista, ni a casa meva es parlava d’aquest tema. Franco va morir quan tenia 5 anys i em vaig criar envoltat d’aquests tics de ‘no et posis en política’ i no ‘et busquis problemes’ tan habituals a la dictadura. Els meus posicionaments me’ls ha donat la meva pròpia experiència i trobar-me amb propostes i idees amb més sentit comú que d’altres. Sempre he votat socialista, però mai he militat en cap partit. Això de Gabilondo va sorgir perquè era a casa veient el que estava passant a Madrid i em vaig preguntar si podia ajudar-hi en alguna cosa. Vaig pensar que era pitjor continuar callat.

-¿Es penedeix d’haver mostrat un perfil tan polític?

-No, si fos per mi diria més coses i molt més grosses, però entenc que no puc utilitzar el púlpit que tinc a la tele per donar contínuament la meva opinió. De tota manera, ‘Sálvame’ és un programa enganxat a l’actualitat, i un no és de pedra... 

-El seu programa continua batent rècords d’audiència. ¿A què ho atribueix?

-La pandèmia ens ha fet veure a tots com d’important és l’entreteniment, una cosa que no valorem fins que ens tanquen a casa. ‘Sálvame’ ha connectat amb la gent que estava confinada i que trobava en nosaltres quatre hores diàries d’amors, desamors, alegries i decepcions, que són els elements de què està feta la vida. El que més em diverteix del programa és quan elevem a la categoria de drama autèntiques foteses.

-El cas de Rocío Carrasco, al qual han dedicat llargues hores, no era cap fotesa. ¿Per què ha tingut tanta repercussió?

-Perquè ha remogut els fonaments d’una societat que sent por, pudor i vergonya a enfrontar-se a les situacions que ella ha explicat, i que es donen més sovint del que pensem. I perquè ha trencat un tabú: dir públicament, sense por que li diguin «mala mare», que la seva filla la va maltractar i que no pot mantenir una relació amb ella. La Rocío ha fet per la lluita contra la violència de gènere més que moltes campanyes de conscienciació. Però també me n’he emportat alguna sorpresa negativa. 

-¿Com quina?

-Com sentir dones criticar-li que hagi confessat el seu sofriment en públic. Allò de: això ho resols a casa, i si no pots, doncs t’aguantes. Per a la meva sorpresa, rebo missatges de mares de fills maltractadors que diuen que la Rocío hauria d’haver callat i continuar suportant el que elles suporten sense queixar-se. Això revela quant queda per avançar.

-¿Que Rocío Carrasco fitxi ara per ‘Sálvame’ desacredita el seu testimoni?

-¿Per què? La cadena ha decidit contractar-la perquè és el personatge del moment i ella té ganes de treballar. La Rocío ja estava a la tele abans de viure el que ha viscut. Fer altres insinuacions em sembla molt perillós. Perquè llavors, ¿quina vida han de tenir les víctimes? ¿Han de quedar-se a casa i continuar exercint de víctimes per sempre? Permetem que la Rocío recuperi la seva vida.

-Aquest any també s’ha produït la mort de Mila Ximénez, col·laboradora del seu programa i estreta amiga seva. ¿Què ha suposat per a vostè aquesta pèrdua?

-Ara m’adono que, sense adonar-me’n, m’he passat l’any emprenyat amb el món, fins i tot amb ella, i era per haver-se posat malalta. Era la meva companya de vida, no em cabia al cap que pogués desaparèixer. Havia deixat els antidepressius, vaig tornar a prendre’ls i, quan s’acostava el seu final, vaig demanar al meu metge que em pugés la dosi perquè volia estar fort. Així que, Mila, on siguis, que sàpigues que estic prenent més pastilles per culpa teva [riu].

Notícies relacionades

10 claus per comprendre la violència de gènere a partir del cas Rocío Carrasco

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

-Recordar-la li fa riure. ¿És bon senyal?

-Em dona tranquil·litat haver pogut acomiadar-me d’ella. Vam estar recordant i vam parlar de quan em vaig separar del meu nòvio i ella em deia: «¡Ai, Jorge, que malament que em va això per al fetge!». Hem viscut junts tantes coses bones que no puc recordar-la amb pena. No sé si la meva actitud és infantil o fruit de la medicació, o que el cos està aguantant mentre duri el programa i després em vindrà la davallada. O pot ser que, com diu Sèneca a la meva obra de teatre, la mort forma part de la vida i he aconseguit acceptar-ho.