Nova York-Kabul: De l’ocupació a la guerra teledirigida

«La nostra guerra contra el terror comença amb Al-Qaida, però no acaba aquí. No ens aturarem fins que tot grup terrorista d’abast global hagi sigut interceptat, frenat i derrotat», va dir el republicà. «Els nord-americans no haurien d’esperar una batalla, sinó una llarga campanya com cap altra que hàgim vist fins ara», va sentenciar.

Aquest va ser l’inici de la guerra planetària que canviaria el curs del segle XXI, una guerra que continua fins als nostres dies. L’Afganistan i l’Iraq van ser envaïts. El Pakistan, el Iemen o Somàlia es van convertir en camps col·laterals de batalla. Al-Qaida va quedar seriosament debilitada, però de les seves cendres va néixer Estat Islàmic i una infinitat de franquícies gihadistes que van sembrar el terror més indiscriminat pel món mentre els països musulmans en l’ull de l’huracà es dessagnaven.

Prop de 387.000 civils han mort en aquestes dues dècades de contesa contra l’extremisme islàmic i 38 milions de persones han acabat convertides en refugiats o desplaçats interns, segons els càlculs del Watson Institute de la universitat nord-americana de Brown.

L’Afganistan, un punt i a part

És temptador pensar que la caòtica sortida de l’Afganistan marca el final d’una era. Però el cert és que no és més que un punt i a part, com ho va ser el 2011 la retirada de l’Iraq. Els Estats Units han donat per acabada l’època de les ocupacions militars per remodelar el món al seu aire, estabilitzar certes regions o exportar la democràcia com a punt de partida per entregar-se al pillatge comercial. Però molts dels ressorts que les van posar en marxa continuen intactes. «Si et fixes en el nombre de tropes desplegades en altres països per combatre el terrorisme, veuràs que no s’han reduït significativament ni s’han traslladat a altres zones. En molts casos, han augmentat», afirma en una entrevista Anthony Cordesman, assessor de diversos presidents en matèria de Defensa. 

«El que hi ha és un creixent focus a la Xina i Rússia, però això no significa que els EUA marxaran del Pròxim Orient ni reduiran les capacitats que aporten als seus aliats». Els tentacles nord-americans són pertot arreu, tot un reflex dels beneficis que aquesta guerra ha tingut per al seu complex militar-industrial. Inclouen 85 països, més del 40% de les nacions del món. A 79 països cooperen en la formació antiterrorista de les forces locals; a 41 porten a terme maniobres militars; a 12 tenen forces de combat desplegades, i set més són bombardejats amb certa regularitat pels seus drons, segons un estudi del Watson Institute.

I tot i que el país hagi entrat en una fase de replegament aïllacionista, més mental que real, no hi ha plans per a una veritable reformulació de la guerra contra el terror, per més que Obama, Trump i Biden es conjuressin en algun moment per posar-hi fi. «Crec fermament que la millor manera de salvaguardar la nostra seguretat consisteix en una estratègia dura, implacable, precisa i selectiva per colpejar el terrorisme allà on es troba avui, no on era fa dues dècades», va dir aquesta setmana el president Joe Biden al donar per liquidada la guerra a l’Afganistan en un discurs a la nació. «És aquí on resideixen els nostres interessos nacionals».

Drons i bombardejos quirúrgics 

Dit d’una altra forma, el seu país pretén recolzar-se encara més en els drons, les operacions amb forces especials i els bombardejos més o menys quirúrgics per reduir al màxim els costos econòmics i humans de la contesa per a les seves forces. La mateixa guerra teledirigida des d’oficines i búnquers perduts per la geografia nord-americana que es va normalitzar des de la presidència de Barack Obama, malgrat els milers de morts civils que ha deixat i la consegüent munició que aporta al gihadisme per reclutar nous adeptes. No gaire diferent de les tortures a Guantánamo o de la presó iraquiana d’Abu Ghraib. Les seves últimes víctimes innocents van caure diumenge a Kabul: 10 membres d’una mateixa família, set d’ells, nens, per culpa de la bomba d’un dron que anava dirigida contra un presumpte i potencial suïcida d’Estat Islàmic. «Si alguna cosa ha après aquests anys el lideratge nord-americà, és que el gihadisme hi és per quedar-se», afirma Cordesman. «No desapareixerà ni podrà ser derrotat mentre hi hagi tants països amb governs fallits, economies febles i problemes socials profunds».

 

En aquestes dues dècades, no obstant, sí que hi va haver un moment per frenar l’ascendència del fanatisme religiós, portat fins a la seva màxima expressió en el califat aixecat per Daesh en àmplies extensions de l’Iraq i Síria, un experiment de prodigiosa brutalitat que va esborrar durant tres anys les fronteres entre els dos països dibuixades pel colonialisme europeu. La Primavera Àrab va començar a Tunísia l’hivern del 2010, quan un venedor ambulant, Mohamed Bouazizi, es va immolar a l’estil bonze per protestar per la confiscació de la seva mercaderia a càrrec de les autoritats.

Primaveres sense recolzament 

Aquestes protestes populars, liderades inicialment per la joventut urbana secularitzada del món àrab abans que els islamistes agafessin les regnes de la revolta, van donar finalment a Washington i Brussel·les l’oportunitat de fomentar els canvis que tant temps feia que reclamava amb la boca petita. No feia falta enviar-hi tropes. Potser n’hi hauria hagut prou amb una cosa semblant a un Pla Marshall, en paral·lel a una estratègia de pressió convincent. Però «el balanç és bastant penós», lamenta Jesús Nuñez Villaverde, codirector de l’Institut d’Estudis sobre Conflictes i Acció Humanitària. «En lloc de ser coherent amb els seus propis valors i principis, Occident va optar una vegada més per la defensa dels seus interessos a curt termini i ha continuat recolzant impresentables com Al-Sisi a Egipte o el règim saudita».

Excepte a Tunísia, tot ha anat a pitjor. La contrarevolució no va ser televisada, però va servir perquè les dues famílies mal avingudes de l’islam traslladessin la seva vella lluita per l’hegemonia regional als carrers ara banyats de sang del món àrab. Uns equilibris que els EUA ja havien trastocat al marginar els sunnites a l’Iraq després de la invasió, uns sunnites que van agafar les armes per unir-se primer a Al-Qaida i després a l’Estat Islàmic d’Abu Bakr al-Baghdadi. Un xeic que, com Bin Laden, acabaria sent executat. 

Síria es va precipitar en una horrorosa Guerra Civil que ha acabat perpetuant la família Assad en el poder amb l’ajuda de Rússia i l’Iran xiïta. A Egipte, Al-Sisi va apuntalar la seva dictadura mil·liar amb l’ajuda de les monarquies sunnites del Golf. A Líbia continua la guerra de baixa intensitat, després que els Estats Units i França marxessin del país després de la caiguda de Gaddafi. Al Bahrain de majoria xiïta, les tropes saudites van salvar la monarquia sunnita, mentre al Iemen lluiten des de fa sis anys contra els rebels houthis, recolzats per l’Iran, en una altra guerra devastadora de mai acabar. 

I d’aquí a la caiguda de l’Afganistan, novament en mans dels talibans, una regressió que podria convertir una altra vegada el país en un focus de reclutament i formació militar per al gihadisme. El mateix estatus que va tenir als anys 80, quan els EUA i l’Aràbia Saudita van finançar la guerra santa dels mujahidins contra els soviètics. De moment la seva victòria ha sigut celebrada en bona part de l’orbe gihadista, des de Síria a Somàlia, on Al-Shabab va decretar tres dies de festa per honrar la gesta dels talibans. Aquesta vegada els barbuts a Kabul no tenen cap interès a curt termini que el seu país torni a convertir-se en un santuari terrorista. Busquen la legitimitat internacional i van pactar amb l’Administració Trump que no permetrien atacs des del seu territori. 

Però pocs dubten que l’ona expansiva de la seva gesta tindrà un impacte psicològic important per al salafisme violent, que és lluny d’haver tirat la tovallola. «Alguns indicadors recents, com el nombre d’atemptats o operacions a l’Europa occidental durant l’any passat, revelen que el terrorisme gihadista ha perdut intensitat des que Estat Islàmic fos privat del seu control territorial a Síria i l’Iraq», diu l’analista del Reial Institut Elcano, Álvaro Vicente. «Els últims atemptats a Europa han sigut comesos per llops solitaris, sense connexions amb organitzacions que operen en altres territoris i mètodes poc sofisticats».

Àfrica, el continent més letal

Això no vol dir que la fúria hagi amainat. Simplement ha canviat de fronteres. L’Àfrica és actualment el continent més letal per al gihadisme. I no només les regions amb més tradició, com el Sahel. A les costes de Moçambic, un centenar de militants d’Estat Islàmic van llançar al març una successió d’atacs coordinats contra hotels, bancs i altres punts estratègics de la ciutat de Palma, un atac que va durar diversos dies i va deixar desenes de morts. N’és només un exemple perquè, segons l’American Enterprise Institute, diversos grups de salafistes violents, generalment afiliats al Daesh o Al-Qaida, miren de fer-se amb el control de Mali, Burkina Faso, Nigèria, Moçambic i Somàlia. En altres països, les seves campanyes entren de moment en la definició d’insurgències de baixa intensitat, com passa a Kenya, el Txad, Líbia, Algèria i la República Democràtica del Congo.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Però, en qualsevol cas, el panorama és descoratjador, com ha reconegut el Pentàgon a l’admetre que molts dels seus programes antiterroristes al continent negre no estan funcionant. «No estan complint els objectius», va dir l’any passat el general Stephen Townsend, el cap del Comando per a l’Àfrica. «Tant l’ISIS com Al-Qaida continuen guanyant territori». 

Al final el gihadisme no deixa de ser un corrent reformista en vista de l’autoritarisme, la pobresa i la marginació d’amplis sectors de la societat que impera a bona part del món, per més que estiguin disposats a passar a degolla tots aquells que no combreguen amb la seva interpretació rigorista i totalitària de l’islam. I si alguna cosa han demostrat aquests 20 anys, és que ni el fanatisme ni la fam es curen amb bombes.