La tornada al col·le: es busca professor de matemàtiques

El fenomen no és nou ni exclusiu d’Espanya. Passa en països com els Estats Units i Anglaterra, on s’ha recorregut a la contractació de matemàtics indis per suplir el dèficit. La conseqüència és que s’obre la porta de la docència a altres disciplines, com es constata donant un cop d’ull al perfil de l’alumnat del Màster Interuniversitari de Formació del Professorat de Matemàtiques coordinat per la UAB, en què els graduats en Matemàtiques no arriben al 25%, explica el director, Jordi Deulofeu. Més de la meitat són enginyers que, després de la crisi del 2008 i l’enfonsament del sector del maó, van buscar feina als instituts. També es matriculen arquitectes i economistes, que han de fer una prova d’accés. 

«La varietat està bé si els aspirants tenen una bona formació matemàtica», afirma Deulofeu. No obstant, Dolors Herbera, presidenta de la Societat Catalana de Matemàtiques (SCM), lamenta que matemàtics amb vocació docent no accedeixin als estudis de màster al tenir notes més baixes que alumnes procedents d’altres titulacions. A Galícia ja es reserven la meitat de les places per a graduats en Matemàtiques i a Catalunya se’ls vol donar certa preferència a partir del curs que ve.

Però l’escassetat de matemàtics als instituts –a la qual se suma la jubilació de docents de l’anomenada generació ‘baby-boom’– no té una solució fàcil si troben activitats més atractives i més ben remunerades. El sou base d’un professor de secundària a l’inici de la seva carrera és de 1.179,96 euros al mes, segons el butlletí de retribucions docents de l’ensenyament públic 2021 elaborat per UGT.  

«En general, els qui es matriculen en un màster per fer classe senten la passió docent i ho fan malgrat que, probablement, la perspectiva laboral sigui menys competitiva que al sector privat», diu Fernando Abárzuza, enginyer aeronàutic de 24 anys i antic alumne del Màster Interuniversitari coordinat per la UAB.

Onofre Monzó, president de la Federació Espanyola de Societats de Professors de Matemàtiques (FESPM), opina que convé ser flexibles amb els títols, augmentar el nombre de places a les facultats de matemàtiques i intentar que l’opció educativa es vegi amb bons ulls. 

La disciplina es pot cursar a 30 universitats. La de Sevilla és la que més places va oferir en el curs 2020-2021 (145) i la Rey Juan Carlos la que menys (15). Per al doble grau Matemàtiques i Física a la Universitat Complutense de Madrid la nota de tall és 13,85. 

«Si soc en un institut només perquè he de menjar a final de mes però el que m’agradaria és treballar al CSIC o a l’ESA, tenim un problema. No només s’ha de dominar la matèria i la didàctica específica. S’ha de mostrar afecte», afirma Monzó.

Aquest component socioemocional introduït en el currículum de la nova llei educativa –que tant debat jocós ha provocat– també és rellevant per a Abraham de la Fuente, vicepresident de la Societat Catalana de Matemàtiques (SCM) i professor en un institut públic. «El principal motor de motivació en l’aprenentatge són els petits èxits. Si vull que els meus alumnes estiguin motivats necessito que facin alguna cosa bé. Si només proposo obstacles que no poden saltar, al final no voldran córrer», diu.

Ni reconeixement ni respecte

De la Fuente admet que «el cavall de batalla» de la professió és aconseguir que hi hagi més matemàtics i matemàtiques que es vulguin dedicar a l’ensenyament. Per a això, s’hauria de fer un pas de gegant en el prestigi associat a la funció docent. 

«A Finlàndia els professors no guanyen gaires més diners que a Espanya, com es pensa, el que tenen és un reconeixement social molt important. Aquí no hi ha ni reconeixement, ni valoració, ni respecte», afirma Deulofeu, crític amb la imatge social de les matemàtiques. «Tothom et dirà que són molt importants, però ningú s’ho creu. A una persona culta de l’àmbit de les lletres no li fa res considerar-se gairebé analfabeta matemàticament parlant. Al revés seria impensable. ¿Què es diria d’un matemàtic que no sap qui és Cervantes, Bach o Shakespeare?»

«Jo vaig passar d’escoltar que les matemàtiques no serveixen per a res a sentir que les matemàtiques són a tot arreu, però quan vaig a instituts a fer conferències els nois encara tenen la percepció que no valen per a res», afirma Victoria Otero, catedràtica de la Universitat de Santiago de Compostel·la i coordinadora d’un dels capítols del Llibre Blanc de les Matemàtiques editat el 2020 per la Fundació Ramón Areces i la Reial Societat Matemàtica Espanyola.

Bretxa de gènere

A l’estudi s’observa que la presència dels homes és més destacada en activitats relacionades amb la informàtica, les telecomunicacions, la universitat i la recerca, mentre que les dones tenen més pes en l’administració pública i l’ensenyament preuniversitari. «Està clar que les que s’orienten més a l’educació són dones», diu Otero. La diversificació de l’oferta laboral en matemàtiques no és l’únic canvi observat en les últimes dècades.  

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

La bretxa de gènere en els estudis també ha anat augmentant. Si a principis del segle XXI la matrícula era més igualitària i fins i tot predominava la femenina, ara el percentatge d’homes a les facultats de matemàtiques és més destacat (60%) que el de dones (40%). I en els dobles graus que inclouen matemàtiques, el percentatge d’alumnes és encara més baix (30%), segons dades de la Conferència de Degans de Matemàtiques. 

¿A què es deu aquest canvi de tendència? «Possiblement sigui a causa d’un factor de competitivitat», afirma Victoria Otero. Diverses experiències a l’aula han posat de manifest que les dones aprenen millor en ambients on hi ha un clima de cooperació i no s’encoratja la competitivitat, percebuda com una cosa hostil.