El fenomen Sally Rooney: ¿realment n’hi ha per a tant amb l’escriptora mil·lennista?

Tot va començar el 2017, quan Rooney va publicar la seva primera novel·la, ‘Conversaciones entre amigos’ (Random), amb què va aconseguir el premi Folio, a més de ser nominada per al Dylan Thomas i ser elegida escriptora jove de l’any per ‘The Sunday Times’. No obstant, no es va consolidar com un fenomen mundial fins a la seva segona novel·la, ‘Gent normal’, que va aconseguir un altre munt de premis (el Costa Book Award i el British Book Award), una acollida de públic extraordinària (ja ha venut dos milions d’exemplars) i un gran èxit de crítica. Fins i tot té sèrie i tot, escrita per la mateixa Rooney.

«La Salinger de Snapchat»

Mitjans com ‘The New York Times’ o el ‘New Yorker’ la deixen pels núvols. És la veu d’una generació, «la Salinger de Snapchat», diu ‘The Guardian’. La gran Ali Smith, autora del quartet estacional, la considera una de les autores joves més prometedores del moment. Però les crítiques positives també venen de llocs inesperats, com Lena Dunham, creadora de la sèrie ‘Girls’, o de l’actriu Sarah Jessica Parker («Quin llibre –va dir sobre ‘Conversaciones’–, me l’he llegit en un dia»), i de centenars de ‘posts’ a Instagram en què la coberta de la novel·la acompanya ‘smoothies’, ‘lattes’ i altres habitants típics de la xarxa social.

La febre continua amb la seva nova novel·la, ‘On ets, món bonic’ (Random en castellà i Periscopi en català): Swissinfo afirma que hi ha hagut cues a les llibreries del Regne Unit «com no es veien des dels temps de Harry Potter» i algunes llibreries dels Estats Units diuen que s’havia generat tanta expectació que els clients preguntaven cada dia pel llibre (una mica com quan a la Gigamesh es van fer samarretes en què posava «No sabem quan sortirà ‘Winds of winter’», el nou volum de ‘Joc de trons’).

Evidentment, Rooney també té detractors, que semblen tan fascinats per ella com els seus fans, i que escriuen crítiques sorprenentment amargues com la d’Emily Hill a ‘The Spectator’: «És el pitjor llibre que he llegit mai», o Jessie Ti, de ‘The Sydney Morning Herald’: «¿Soc l’única persona d’aquest planeta que creu que la història d’amor de dos adolescents blancs és avorrida?».

¿Per què Rooney fascina tant?

Sembla impossible separar-la dels seus llibres, tot i que aquests siguin ficció. Carismàtica, jove, poc propensa a somriure a les fotos, la seva vida sembla un reflex de ‘Gent normal’. Com els seus protagonistes, va néixer en un poble petit i va ser becada del Trinity College de Dublín. A ‘On ets, món bonic’, hi ha altres ressonàncies de la seva vida en la seva protagonista, l’Alice, que intenta lidiar amb les dificultats de la fama després de convertir-se en una escriptora famosa i retirar-se de la vida de Dublín (Rooney també s’ha mudat al seu poble natal, i va dir que només farà un parell d’actes de promoció de la nova novel·la). 

Marxista declarada, una tendència que també apareix en els seus personatges –joves benestants que es declaren d’esquerres–, a Rooney també se la considera la veu de la seva generació per analitzar les tensions de classe al món en declivi on vivim. Tot i que és freqüent que els personatges tinguin llargues converses polítiques, no sembla ser res que els cali o impacti, una cosa que es nota especialment a ‘Gent normal’, en què explora la relació entre la Marianne, que pertany a una família rica, i el Connell, que té problemes de diners. No obstant, això només sembla afectar-lo de passada, per la qual cosa la classe i la precarietat després de la crisi semblen accessòries, no un context real d’on provenen els personatges, sinó un element circumstancial a l’hora d’explorar el poder en les relacions amoroses.

Amors i amistats

Precisament aquesta pot ser una altra de les raons per les quals les novel·les de Rooney fascinen tant: són històries que ja hem sentit mil vegades abans, i que van des d’obres mestres com ‘Grans esperances’ als volums ‘pulp’ d’Harlequin, en què l’amor i el poder (monetari o social) van de bracet. De fet, Rooney no trenca l’esquema clàssic d’aquestes narracions. Explicar una història vella d’una manera nova no és res dolent, al contrari. No obstant, en aquesta exploració de l’intercanvi de poder, la necessitat de ser humiliades per les parelles que tenen les protagonistes de Rooney –la Marianne a ‘Gent normal’ i l’Alice a ‘On ets, món bonic’– de vegades resulta incòmoda pel seu masclisme implícit, que perpetua un model perillós en què sembla guai que et peguin o t’insultin. Resulta més interessant, en canvi, quan parla de la relació d’amistat (que tampoc acaba d’explorar del tot) a ‘On ets, món bonic’ entre el trio de protagonistes.

El 2013 Rooney va ser campiona de debat, una cosa que es nota en el seu estil i que, en aquests temps de velocitat i de xerrameca constant, pot ser una altra de les claus perquè agradi tant. Escriu d’una manera directa, sense floritures ni lirisme de cap tipus, tant, que de fet ‘Gent normal’ gairebé es pot llegir com un guió, ja que està pleníssim de diàlegs, ja siguin rèpliques curtes o llargues discussions sobre amor, sexe o política, i molt poca narració. Els seus personatges, alienats, tristos i intensos, sempre saben què dir. El resultat és una lectura àgil, que provoca que el lector se senti intel·ligent, una cosa que sens dubte ha contribuït a crear la seva legió de fans. 

Sinceritat desarmant

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Rooney encerta de ple en l’honestedat amb què tracta les coses, i aquí és on hi ha el quid de la qüestió. Al final, no importa que sigui superficial. Al cap i a la fi, tots ho som o ho hem sigut. El que de veritat fa que el lector connecti amb Rooney és aquesta sinceritat que desarma, i que queda especialment reflectida en les escenes de sexe d’‘On ets, món bonic’, imperfectes, matusseres, de vegades dolces i sempre íntimes.

Rooney connecta amb els lectors fins i tot quan no els agrada el que estan llegint. No obstant, un no pot evitar preguntar-se si aquest amor-odi el provoca la qualitat de la seva obra o el circ que s’ha format al seu voltant. Si es tractés d’un home, ¿parlaríem així d’ella? ¿Transformaríem en un producte tot el que diu, el que escriu, fins i tot el seu físic? ¿Ens preguntaríem si el que escriu és bo o no com si ens hi anés la vida? En tot cas, discutir sobre literatura sempre és bo, i Rooney ens ha donat una altra oportunitat per fer-ho.