TERRITORI ‘VINTAGE’
«Et posarem una bomba a casa»: quan Wallis Simpson es va erigir en l’enemiga d’Anglaterra
Anomenada com «aquesta horrible divorciada americana», va fugir fa 85 anys de Londres quan es van precipitar els rumors sobre la seva relació amb el rei i la seva possible abdicació
El llibre ‘Últimas noticias de la duquesa’, de Caroline Blackwood i publicat ara per l’editorial Alba, recorda la seva vida i el seu sinistre final
Aquella tardor de 1936, el Regne Unit s’abrasava en una caldera de rumors. Wallis Simpson –«aquesta horrible divorciada americana», deia la tornada britànica de l’època– havia passat, en només un estiu, de ser l’amant que tractava amb eròtic menyspreu el rei Eduard a convertir-se en la dona amb qui sa majestat estava entossudit a casar-se. I durant aquell trimestre agònic que va durar el pols entre el monarca i el Govern –l’abdicació va ser a principis de desembre–, Simpson també es va erigir com a pionera d’aquest fenomen tan tristament contemporani com és la tempesta de merda.
Llavors no hi havia xarxes, però el linxament públic va ser implacable. Està clar que la decisió requeia tota en el rei. Tot i així, Simpson es va convertir en el «símbol del sexe i la maldat», en una «amenaça contra l’Església i la monarquia», recorda l’aristòcrata Caroline Blackwood a ‘Últimas noticias de la duquesa’, una crònica boja –i recuperada ara per l’editorial Alba– sobre el seu fallit intent d’entrevistar Simpson en el seu sinistre final, quan una advocada francesa que exercia de portaveu i apoderada l’havia tancat al seu palau i, segons es deia, havia donat ordres al majordom de disparar a qui intentés acostar-s’hi.
Allau d’amenaces
Però tornem a aquella tardor. «Els ulls de sorpresa i els xiuxiuejos morbosos eren la reacció habitual quan es deia el seu nom», afegeix Blackwood d’aquells infartats dies d’ara fa 85 anys. Això en el millor dels casos. Perquè aleshores, la futura duquessa va rebre «una allau» de cartes obscenes i amenaçadores. Sacs sencers arribats d’arreu del món amb cartes que li deien que li posarien bombes a casa, que els agradaria veure-la morta. Fins i tot, diu Blackwood, en ple carrer la van arribar a punxar amb agulles.
Així que Simspson no va tenir més remei que fugir de Londres. De fet, la notícia de l’abdicació la va agafar a casa d’uns amics a Cannes, on s’explica que va córrer cap a un lavabo per posar-se a plorar. Al cap i a la fi, ella –una dama del sud que va patir maltractaments en el seu primer matrimoni i que havia vist a palau un paradís daurat després de les calamitats econòmiques que va haver de patir al morir el seu pare– havia volgut ser reina, no la dona d’aquell esnob, pusil·lànime, ploraner i filonazi que després de l’abdicació rebria el títol de duc de Windsor.
Pàries de luxe
El que va venir a continuació va anticipar el manual anticrisi dels incendis que ha patit Buckingham des d’aleshores. L’escàndol del segle –«la notícia més important després de la Resurrecció», va proclamar el periodista H. L. Mencken– es va encarrilar, com sempre, amb ofici i relat: es va coronar el germà petit d’Eduard, Jordi VI, i es va publicitar que regnar, més que un privilegi passat, era un «honor insofrible», com va dir la reina mare i ha amplificat la maquinària de relacions públiques de palau.
Quant als ducs de Windsor, es van convertir en una espècie de pàries de luxe i, una vegada iniciada la Segona Guerra Mundial, en un monumental destorb per a Churchill, que quan va poder els va enviar el més lluny possible. El 1940, camí de les Bahames –on va ser designat governador–, el duc encara va fer arribar un telegrama a un mitjancer de Hitler –amb qui havia confraternitzat el 1937 durant una visita a l’Alemanya nazi– «posant-se al seu servei». «Ell es veia coronat rei d’Alemanya, amb Wallis com a reina i Hitler de primer ministre», escriu l’aristòcrata, que apunta que si la duquessa no simpatitzava ni amb el ‘führer’ ni «amb aquelles vagues i forassenyades fantasies» no era tant per objeccions morals, sinó perquè en la seva trobada l’havia tractat amb un menyspreu absolut.
222 maletes
Després de la contesa –i després d’haver redecorat de dalt a baix la casa del governador–, els ducs van deixar el Carib i es van dedicar a viatjar «alegrement per una Europa destruïda per la guerra amb no pas menys de 222 maletes –inventaria Blackwood– i un enorme seguici que semblava un exèrcit personal, a què se sumaven les nombroses donzelles a càrrec dels seus gossos falders.
Notícies relacionadesEl duc, comenta l’aristòcrata amb summa malícia, va cenyir la seva activitat professional a regalar joies a la duquessa i a triar cada nit la camisa de dormir que havia de portar. A Nova York, on exercien de reialesa americana, es van abonar a la suite del Waldorf Astoria i els paparazzis es van avorrir de retratar-los sortint de clubs nocturns de matinada, demacrats i fent tentines. Quan ella va començar a cremar la nit amb el seu amant Jimmy Donaheu, hereu multimilionari i ‘playboy’ amb un sentit sàdic de la diversió, el seu marit es desfeia en llàgrimes. Les seves màximes preocupacions eren dues. L’aprovació de Wallis i els diners. «Sempre van estar dominats per un terror neuròtic a la pobresa», afirma Blackwood.
Així, quan el duc va morir, Simpson, el cap de la qual ja començava a ennuvolar-se, va posar els seus comptes en mans de l’advocada Suzanne Blum. Ningú va veure la duquessa en els seus últims anys. I durant aquella sinistra tancada en la qual no se sabia si estava viva o morta –i durant el qual la lletrada no parava de repetir com eren d’elevades les factures mèdiques–, sovint apareixien en subhastes antics objectes de la duquessa. Ja veuen com va acabar la notícia més important després de la Resurrecció.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
