Arthur Brand: «La meva vida és més atrafegada que la d’Indiana Jones i James Bond»

La seva troballa més espectacular acaba de relatar-la a ‘Los caballos de Hitler’ (Espasa), una operació que el va portar a barrejar-se amb neonazis i antics espies soviètics per trobar el patrimoni artístic que va decorar la Cancelleria del Reich per ordre del ‘führer’, que estava ocult des del final de la guerra. Hi ha moltes maneres d’estimar l’art. La seva consisteix a mimar com una relíquia la seva agenda de contactes de mafiosos, lladres, falsificadors i traficants, que li ofereixen pistes per treure a la llum creacions que un dia van desaparèixer sense deixar rastre.

¿Com es converteix un en l’‘Indiana Jones del món de l’art’?

La meva història comença a Granada. Vaig viure allà durant la meva època d’universitari, però em sortia millor anar de festa o ficar-me en embolics que anar a classe. Una nit, estant mig borratxo, vaig veure quatre gitanos pujant a un cotxe amb llanternes i unes escombres molt rares. Em van explicar que anaven a buscar tresors amb detectors de metalls i els vaig demanar que m’hi convidessin. Els vaig caure en gràcia i em van deixar pujar al cotxe.

-¿Què van trobar?

-Un grapat de monedes romanes. Segons ells, allò no valia res, però a mi em va explotar el cap. Pensava, sorprès: «L’última persona que va tocar aquestes monedes va ser, probablement, un soldat romà fa dos mil·lennis, i ara les tinc a la mà». Aquella experiència em va canviar la vida. Quan vaig tornar a Holanda vaig començar a col·leccionar monedes antigues i, a poc a poc, em vaig anar introduint al món de l’art i les antiguitats.

-¿Què el va atraure?

-Tant com l’art en si mateix, em van fascinar el crim i l’engany que hi havia al seu voltant. Em va impactar descobrir que el 30% de l’art que es comercialitza és fals i que aquest negoci està ple de lladres, falsificadors i mafiosos. Vaig entrar en contacte amb el delinqüent més gran del món de l’art, Michel Van Rijn, que ara treballa per a la policia, i a través d’ell vaig començar a travar amistat amb traficants, falsificadors, espies, agents de la CIA i l’FBI...

-¿Què pintava un holandès simpàtic com vostè enmig d’aquesta tropa?

-De sobte em vaig veure vivint una vida de pel·lícula i ja no vaig voler sortir-ne més. Recordo que quan el Michel i jo vam trobar l’‘Evangeli de Judes’, un manuscrit bíblic que feia 17 segles que estava desaparegut, feia furor ‘El codi Da Vinci’. La gent em deia: «Has de llegir el llibre i veure la pel·lícula, et sorprendran». I jo contestava: «¿Per a què, si la meva vida és més interessant?» I a més és real, no com el que explica Dan Brown, que és inventat.

-També és més perillosa. ¿Alguna vegada, enmig d’una recerca, ha pensat: «D’aquí no surto viu»?

Sí, al Líban, quan vaig estar tractant amb membres de Hezbol·là per recuperar una obra d’art robada que havia arribat a les seves mans. I a Irlanda, quan vaig fer el mateix amb terroristes de l’IRA. I en altres ocasions semblants. No vaig sentir por, però sí que vaig pensar: «Compte, Arthur, aquests paios són perillosos, i si passa qualsevol cosa no podràs reclamar a ningú». Al principi la meva mare es preocupava. Ara em pregunta cada dia: «¿Amb quin mafiós has estat avui?», «¿Saps alguna cosa d’aquest robatori que surt a la premsa?».

-Quan un desconegut li pregunta a què es dedica, ¿què respon?

-La majoria de les vegades no dono explicacions, perquè sé que no em creurien. El meu millor amic es diu Octave Durham, un dels lladres més grans del meu país, autor del robatori de dos van gogh del museu del pintor a Amsterdam el 2002. Jo no puc compartir les meves històries amb la majoria de la gent, perquè no m’entendrien, però amb l’Octave, sí, perquè coneix aquest món. ¿Sap què veig a la tele quan arribo a casa? ¡Bob Esponja! Però no em convidi a veure un ‘thriller’ de Netflix després d’un dia tractant amb mafiosos, falsificadors i policies secretes.

-¿Es viu bé com a rescatador d’obres d’art robades?

-No em queixo, però no guanyo el que la gent imagina. He rescatat obres per valor de 250 milions d’euros, però no me les vaig quedar, les vaig entregar als amos o als museus.

¿Què l’anima a continuar fent aquesta feina?

-En el meu cas compta molt l’amor a l’art. Un dia, un informant em va dir que hi havia un picasso robat canviant d’amo als baixos fons d’Amsterdam. L’obra havia arribat en mans d’un empresari que volia desfer-se’n i no sabia com fer-ho. Després de mesos de preparatius, vaig quedar amb ell, li vaig parar una trampa i vaig aconseguir que l’entregués. Es tractava de ‘Bust de dona’, valorat en 70 milions d’euros, una de les teles favorites del pintor, que l’adorava tant que mai la va vendre. Quan vaig arribar a casa amb el quadro, el vaig recolzar al sofà, m’hi vaig asseure al costat i... no s’imagina la sensació. Rescatar un picasso robat és una experiència religiosa.

-¿Com treballa?

-Depèn del cas. Hi ha obres que fa molt temps que estan desaparegudes i ningú les està buscant, com aquest picasso. Aquí és una pista la que m’ofereix el fil per anar estirant. Un comentari que va fer un lladre a la presó, una confessió secreta, un detall que se li va escapar a algú... I, parlant amb uns i d’altres, arribo a la persona que té l’obra i l’abordo. Depenent de la resposta, sé si l’amaga o no. Però també hi ha casos nous, en què he d’actuar ràpid. Si avui roben una obra en un museu, acudeixo al lloc per estudiar el ‘modus operandi’ del lladre. Els conec tots, em sé les seves tècniques, i sempre treballen igual.

-Té un nivell d’encerts elevat. ¿Quin és el seu secret?

-La meva xarxa de contactes. Conec molta gent al món del tràfic d’obres d’art robades i m’he guanyat la seva confiança perquè saben que jo no vull causar-los problemes ni busco diners, només busco l’art. La policia també confia en mi perquè sap que no soc cap delinqüent. Això em permet moure’m amb facilitat entre les dues bandes, tot i que de vegades trigo diversos anys a culminar una operació.

-¿Ha pensat a deixar-ho alguna vegada?

-Sí, en moltíssimes ocasions, perquè aquesta feina és molt dura i has d’anar molt a cegues i seguir moltes pistes falses fins que trobes la bona. Però després trobes l’obra i aquest plaer et porta a dir-te: «¡Vinga, la següent!» Sé que no aguantaria en una feina normal. L’adrenalina és una droga molt forta, jo visc per ella.

-¿Què mou el negoci de l’art robat?

-El desconeixement. Sovint, els qui compren obres robades ignoren que no poden exhibir-les ni vendre-les. La imatge del mafiós que té un goya al lavabo només existeix a les pel·lícules. Alguns les utilitzen per negociar reduccions de pena amb el jutge quan són detinguts per altres delictes.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

-¿Quina obra robada té ara mateix entre cella i cella?

-El 1990 es va produir a Boston el robatori d’art més gran de la història. Van desaparèixer 13 quadros, entre els quals, diversos rembrandt i un vermeer. Tant de bo pogués trobar-los. També estic darrere de diverses obres robades a Espanya. Aquest país és terra de grans artistes i és una mina d’art desaparegut.