Kristen R. Ghodsee «A les aplicacions de cites no els interessa que tinguis bon sexe»

¿Per què el capitalisme s’ha carregat l’orgasme femení?

Avui tenim una idea molt física de la sexualitat: tot es basa en l’estimulació, a voler veure i tocar. En el sexe influeixen factors com viure en una societat sana, tenir responsabilitat mediambiental i interpersonal, però també independència econòmica. En el socialisme les parelles no es preocupaven de l’estabilitat econòmica, perquè la tenien garantida.

-Llavors, ¿el capitalisme dissol la pulsió? 

Exacte. No pensem a disfrutar el moment, sinó a pujar una fotografia a Instagram o compartir un estat a Facebook o Twitter. Si no captures el moment, no val. I precisament aquesta mentalitat capitalista –que és molt quantificadora– li va genial a les aplicacions de cites.

¿Per què?

-A les ‘apps’ no els interessa que tinguis bon sexe, al contrari. El capitalisme s’ha imposat fins al punt de no fomentar una experiència sexual bona sinó quantificable. En les cites d’internet –com de vegades succeeix en les relacions– es busca sexe a seques. Com a empresa no els interessa perdre clients: si aconsegueixes bon sexe i una parella estable, l’aplicació desapareixerà del teu telèfon. Per tant, s’ha de buscar que els consumidors tinguin sexe, i que repeteixin.

¿Com ha canviat el paper de la dona abans i durant el capitalisme?

Amb el socialisme, les dones tenien cobertes les necessitats bàsiques. Podien fer la seva vida de manera independent sense haver de preocupar-se de les tasques domèstiques, perquè n’hi havia poques i estaven repartides. Per exemple, existien locals anomenats milk bar (bar de llet), on venien menjar i beguda a preus molt assequibles, cosa que estalviava cuinar i netejar la llar. I tot i que sembli una tonteria, a part de crear una comunitat al veïnat, també alliberava les dones. Quan el capitalisme es va imposar, els governs van començar a estalviar diners per distribuir-lo entre pocs, van retallar tot el que era públic. I així es van acabar dissolent els ‘milk bars’.

Les dones van tornar al joc dels rols.

Exacte. Normalment, les dones accepten la diferència pel simple fet de tenir una estabilitat econòmica. I la situació acaba convertint-se en una espècie de moneda de canvi: tu em garanteixes una vida còmoda i feliç i jo cuido la llar i et dono sexe. 

–¿I a consentir a vendre el cos sexualment? 

-També. Hem vist múltiples casos de dones amb precarietat econòmica –i que decideixen no dependre d’un home com a parella– que han hagut de vendre el seu cos per aconseguir diners per arribar a final de mes. I el mateix passa amb la gestació subrogada, són –la majoria– dones que necessiten diners per al seu dia a dia. Així, la moneda de canvi s’estableix entre sexe i diners. Però al cap i a la fi és com un altre mercat.

-¿Un altre mercat?

-Sí. Existeix una teoria de l’economia sexual –o intercanvi sexual– que afirma que les primeres fases del flirteig i la seducció entre homes i dones es poden considerar un mercat en el qual les dones venen sexe i els homes el compren amb recursos no sexuals: poder, amor, estabilitat o diners, entre d’altres.

-Té lleis pròpies.

-Fins i tot té oferta i demanda. Quan hi ha més demanda (més homes que dones), els preus pugen exponencialment i beneficia al venedor –les dones, en aquest cas–; al contrari, quan l’oferta supera la demanda, el preu és baix.

¿En el socialisme no es podia aplicar aquesta teoria? 

-No exactament. Es va poder comprovar que als països amb més igualtat de gènere –en els estats socialistes– hi havia més sexe informal, més parelles sexuals per càpita, una edat d’inici en el sexe més primerenca i una tolerància més gran envers el sexe premarital. Per tant, el socialisme va establir una forta protecció de la llibertat reproductiva i amb sòlides xarxes de protecció sexual. Les dones amb prou feines havien de preocupar-se del preu del sexe en un possible mercat obert. Així, en aquestes circumstàncies, el model de la teoria de l’economia sexual diria que la sexualitat femenina deixaria de ser una mercaderia vendible.

Al llibre explica que defensa el socialisme, però no en la versió que es va aplicar. Llavors, ¿de quin socialisme parla?

Crec que no hem de tornar enrere en el temps, però que hem d’aprendre i restablir les polítiques bones del socialisme. Abans que arribessin els totalitarismes, hi havia societats bastant igualitàries, on les dones tenien molta representativitat i independència econòmica. Així mateix, mentre el socialisme defineix una ideologia igualitària, el capitalisme provoca una desigualtat social, perquè és un producte inevitable de la propietat privada dels mitjans de producció, on els rics s’enriqueixen cada vegada més i amb més rapidesa. Però tampoc aposto per destruir el capitalisme, s’està caient sol.

Notícies relacionades

10 anys sense Nora Ephron, far de la comèdia romàntica

La indústria del videojoc assalta la pantalla

¿Hi podria haver un compte enrere per al capitalisme?

‑Al capitalisme li queden dos dies, perquè el sistema no és capaç de resoldre els tres problemes emergents d’aquest segle XXI: l’automatisme, el canvi climàtic i les desigualtats. La situació és tan insostenible que acabarà esclatant. La dreta ja està preparada i l’esquerra encara no es posa d’acord. El mateix va passar amb Lenin i la seva dona: feia cinc anys que planejaven la revolució i, d’un dia per l’altre, va passar. No ho van planejar, però estaven preparats.