Camille Kouchner: «Hem d’atendre la víctima de l’incest abans de castigar el culpable»

Als 14 anys, el germà de Camille li va confessar que el seu padrastre abusava sexualment d’ell, una revelació que ella es va veure incapaç de gestionar. En comptes de córrer a denunciar-ho, va enterrar el secret sota una muntanya de sentiment de culpa que va saltar pels aires a principis d’aquest any, quan ho va explicar tot a ‘La familia grande’. El llibre, publicat ara en castellà per Península, ha agitat la vida social i cultural francesa i ha posat sobre la taula el dolorós tema de l’incest animant altres víctimes a revelar ara el que mai abans s’han atrevit a explicar.

-Han passat 32 anys des del dia en què el seu germà va trucar a la seva habitació per explicar-li que el seu padrastre es ficava al seu llit. ¿Com porta avui parlar d’aquell moment?

-Millor que abans. Escriure el llibre m’ha ajudat a posar perspectiva. És impossible fer-se una idea del que suposa per a una nena descobrir que algú que admira i a qui estima ha fet una cosa així al seu germà. De sobte, el món es va esfondrar. No entenia res, sabia que el que el meu germà m’explicava era cert, però alguna cosa en el meu interior es resistia a admetre-ho, com si no volgués que fos real. Des d’aleshores viu en conflicte amb la realitat.

-El seu germà li va demanar que guardés el seu secret i vostè hi va accedir. ¿Com veu ara la seva reacció?

-La comprenc, tot i que avui no la comparteixo. Però cal posar-se en aquella situació. Ni el meu germà ni jo vam ser capaços d’enfrontar-nos al nostre padrastre, que ens cuidava, era un model per a nosaltres i tenia una ascendent molt forta sobre tota la família. En l’incest, l’habitual és que la víctima se senti culpable, i això és el que li va passar al meu germà. Jo li deia que ell no tenia la culpa del que li havia passat, que l’únic culpable era el nostre padrastre, però els dos estàvem d’acord que havíem de callar per protegir la nostra mare.

-¿Què creien que li passaria si ho explicaven?

-Estàvem convençuts que la mataríem. La meva mare es trobava molt malament des del suïcidi de la meva àvia, que havia sigut dos anys abans, poc després que el meu avi també es tragués la vida. Allò de la meva àvia em va afectar molt, perquè estàvem molt unides, i ella era per a mi un model d’alegria. Als meus 12 anys vaig haver d’encaixar aquesta notícia i, a més, fer-me càrrec de la meva mare, que va ser incapaç de superar-ho. Es van invertir els termes: en comptes que la meva mare em cuidés a mi, jo em vaig convertir en la seva cuidadora. Per això vam voler ocultar-li l’incest del meu germà. Temíem que no pogués fer front a una cosa tan terrible.

-¿Mai va pensar que al silenciar-lo es convertia en còmplice?

-Ho vaig entendre quan vaig tenir fills, però en aquell moment només em preocupava que la meva mare no patís. El sentiment de culpa és com una serp que mai saps per on t’atacarà, però que sempre apareix. Ho sé per experiència. El que no accepto és que se’m consideri còmplice del que li va passar al meu germà, perquè jo vaig ser una altra víctima d’aquell incest, en el meu cas una víctima moral. La persona que havia de denunciar aquells abusos no era jo. Quan hi ha nens pel mig, els responsables són els pares, no els menors.

-Sorprèn que tot això hagi passat en una família com la seva, que pertanyia a l’elit social i cultural del país.

-L’incest és un acte de perversió suprema del qual només és responsable l’adult que el comet, i de pervertits n’hi ha en tots els ambients i estrats de la societat. Això ocorre en famílies arrelades i desestructurades.

-Quan van explicar en el seu entorn el que havia passat, diversos membres de la seva família els van rebutjar. ¿Com ho van viure?

-Va ser un moment terrible. Ens van dir que no era tan greu i que no teníem motius per queixar-nos, que havíem disfrutat d’una bona vida a l’empara d’una bona família i que aquests assumptes havien de quedar a casa. Sol passar en les situacions d’incest: al mal de l’agressió s’hi suma el del silenci. A més de ser víctima, et condemnen a ocultar-ho. El meu germà i jo no enteníem res. ¿Què se suposa que havíem de fer? ¿Ensorrar-nos perquè comprenguessin el que havia passat?

-Expliqui-ho a qui dubta de la gravetat de l’incest: ¿què li passa a la víctima?

-Al meu país s’ha creat una comissió per estudiar la violència sexual contra els nens i seu president ha definit aquest delicte com un crim contra la humanitat del subjecte, perquè es cosifica el menor, se li roba la seva condició d’ésser humà. Però hi ha una cosa específica en l’incest sobre la pedofília, i és que l’agressió la comet la persona que t’havia de cuidar. L’autoestima i la personalitat de la víctima queden malmeses per sempre.

-¿El seu padrastre hauria de ser a la presó?

-No, perquè el seu delicte ha prescrit.

-¿Li agradaria que estigués a la presó?

-No li desitjo la presó a ningú. Tampoc estic segura que aquesta sigui la solució. Jo voldria que el meu germà estigués bé, però això no ho facilita veure el nostre padrastre a la presó. El meu germà no l’alliberaria de cap dolor, i a mi tampoc.

-A Espanya s’ha canviat la llei perquè les agressions sexuals a menors no prescriguin abans que la víctima compleixi 35 anys. A França, el límit és en els 48. Hi ha qui afirma que no haurien de prescriure mai. ¿Vostè què opina?

-Soc jurista i abans pensava que els únics delictes que no haurien de prescriure són els de lesa humanitat, però ara dubto de si l’incest hauria de figurar en aquest grup. És una cosa sobre la qual hem de reflexionar. D’una banda, em pregunto en què ajuda condemnar per un delicte comès fa 35 anys. Però després m’escriuen persones de 80 anys que em confessen: el meu pare va abusar de mi i mai ho he explicat, tot i que ho recordo diàriament. Això és l’important, és allà on hauríem d’incidir.

-¿Què vol dir?

-No estic segura que assenyalar amb el dit l’agressor i exigir que se’l castigui ajudi la víctima a parlar, que és del que es tracta. Cal abordar el tema del silenci i acompanyar qui ha patit incest perquè s’alliberi de la culpa i la vergonya. Atenguem la víctima abans de castigar el culpable.

Notícies relacionades

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

10 anys sense Nora Ephron, far de la comèdia romàntica

-¿Com s’ajuda les víctimes?

-De moltes maneres. Jo he aportat el meu gra de sorra escrivint aquest llibre, que ha animat més gent a explicar les seves experiències. Però també cal educar els menors perquè distingeixin el correcte de l’incorrecte i avisin a temps si es veuen en una situació així. I cal formar els terapeutes perquè sàpiguen abordar aquest tema. Jo vaig passar per quatre psicòlegs fins que vaig trobar la persona que em va ajudar a explicar tot això. Em va canviar la vida.