¿Podria tenir Espanya una reina LGTBI?

Tots els experts en Dret Constitucional consultats per aquest diari coincideixen en la mateixa conclusió: amb la Carta Magna a la mà, no existeix cap impediment legal perquè la princesa Elionor es casi amb una dona i pugui continuar aspirant a la corona i, arribat el dia, sigui proclamada reina d’Espanya. «La Constitució no diu que el matrimoni dels hereus del tron hagi de ser entre un home i una dona. Per tant, el que la llei no prohibeix s’ha de considerar lícit i permès», reconeix Juan María Bilbao Ubillos, catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat de Valladolid.

En el cas del matrimoni homosexual, aprovat a Espanya el 2005, a aquesta circumstància s’afegeix el reconeixement exprés de la seva constitucionalitat manifestat pel Tribunal Constitucional el 2012. «Els contraents de casaments homosexuals tenen els mateixos drets que els dels matrimonis heterosexuals. Es cometria una il·legalitat si l’hereva de la corona fos privada dels seus drets successoris per haver-se casat amb una dona», adverteix Roberto Luis Blanco Valdés, catedràtic de Dret Constitucional a la Universitat de Santiago de Compostel·la.

Segons els juristes, el desafiament més gran que podria plantejar un casament lèsbic de la princesa Elionor no és tant legal com cultural i estaria vinculat a la percepció que la població, o almenys una part, podria tenir d’aquest enllaç. «En la societat espanyola no generaria rebuig, perquè el matrimoni homosexual ja està molt assentat, però certs grups propers a la corona i les formacions polítiques que se’n sentin titulars podrien adduir el sentit tradicional de la monarquia per oposar-s’hi», assenyala Baldomero Oliver León, catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat de Granada i autor del llibre ‘Monarquía y estado constitucional’.

En cas que fos així, a aquest hipotètic casament d’Elionor amb una dona li faltarien encara bastants anys per celebrar-se i aquest marge de temps és, segons el constitucionalista Enrique Belda Pérez-Pedrero, la millor opció perquè sigui acceptat socialment. «El mateix matrimoni homosexual es veu avui més normal que quan va ser aprovat i d’aquí a 10 anys serà encara més comú. D’altra banda, els afers d’alcova dels monarques són els que històricament han tingut més permissivitat popular», apunta aquest catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat de Castella-la Manxa, autor de l’assaig ‘¿Qué le falta a la Monarquía española para estar plenamente racionalizada?’.

Tècnicament, sí. L’única condició al matrimoni dels hereus de la Corona que recull la Constitució apareix a l’article 57.4, que declara: «Aquelles persones que, tenint dret a la successió al tron, contraguessin matrimoni contra l’expressa prohibició del Rei i de les Corts Generals, quedaran excloses en la successió a la Corona per si i els seus descendents».

Aquest precepte, assenyalat avui com una «antigalla jurídica» per tots els constitucionalistes, prové del dret històric i va ser inclosa a la Carta Magna per evitar casaments reals que poguessin causar perjudici al país. «En el passat, els reis feien política exterior casant-se. Això ja no passa, però els constituents van voler curar-se en salut perquè no acabéssim veient al costat del cap de l’Estat una persona inapropiada», explica Blanco Valdés.

¿Aquest article podria ser esgrimit per forçar la renúncia de l’hereva de la Corona per haver-se casat amb algú del seu mateix sexe? «Plantejar això és inconcebible avui dia, però la vida dona moltes voltes. Si en el futur l’escena política estigués dominada per tesis ultraconservadores i causés rebuig la imatge de la reina al costat de la seva dona, les Corts podrien oposar-se que accedís al tron», adverteix Bilbao Ubillos.

«La monarquia pivota al voltant del principi de legitimitat dinàstica. Això exigeix que el príncep o princesa hereus neixin successors amb l’estirp», remarca la catedràtica en Dret Constitucional de la Universitat de Navarra Asunción de la Iglesia Chamarro. Aquesta exigència tenia un fàcil compliment en els matrimonis tradicionals, però les noves fórmules familiars introdueixen variables que compliquen l’equació. «Fins ara, la consanguinitat ha sigut una condició necessària per aspirar a la successió monàrquica. Si ens atenim a aquest precepte, Elionor hauria de ser la mare gestant del futur hereu de la corona, tot i que el pare fos un donant desconegut», opina Blanco Valdés.

Aquesta qüestió és una de les que més controvèrsia generen entre els constitucionalistes. «En el nostre ordenament jurídic, tan legítim és un fill biològic com un altre d’adoptat i els dos tenen els mateixos drets, inclosos els hereditaris», adverteix Oliver León. Si prevalgués aquest criteri, el fill que donés a llum la dona de la reina o qualsevol altre que adoptés la parella podria aspirar a succeir-la al tron, tot i que per les seves venes no corregués sang blava. «Quan es va redactar la Constitució, ningú va pensar en aquesta situació. Aquest buit legal només podria corregir-se amb una ‘llei de la Corona’ que especifiqués aquests detalls», apunta Bilbao Ubillos.

L’article 58 de la Constitució es refereix a l’esposa del rei com a reina consort. En canvi, al marit de la reina el denomina consort de la reina, no rei consort. Per la seva part, el reial decret de 1987 sobre tractaments i honors de la família reial assenyala que «la consort del Rei d’Espanya rep la denominació de reina». Al contrari, aquesta norma, que va ser modificada el 2014, estableix que «al consort de la reina li correspon la dignitat de príncep». ¿I si la parella de la reina fos una altra dona? «En aquesta qüestió també ens trobaríem davant un buit legal. Una solució senzilla seria concedir a la dona de la reina un títol nobiliari per dotar-la d’identitat. A la corona britànica, el marit de la reina era conegut com a duc d’Edimburg», respon Blanc Valdés.

També quedaria pendent fixar les atribucions d’aquesta figura. «Si la reina morís mentre l’hereu fos menor d’edat, la seva parella seria la reina regent, però les Corts podrien nomenar una persona neutral per complir aquesta comesa durant aquells anys», suggereix Belda Pérez-Pedrero. La Constitució només diu que «la reina consort o el consort de la reina no podran assumir funcions constitucionals, tret del que disposa per a la regència». El 1978, quan es va redactar la Carta Magna, els matrimonis homosexuals no existien ni eren contemplats.