¿Per què Espanya es resisteix tant a revisar el seu passat colonial?

Potser perquè qüestionar la colonització seria com obrir la capsa de Pandora de la naturalesa de l’Estat i la identitat nacional, si tenim en compte que Espanya neix amb una reconquesta, és a dir, amb un acte colonial, com recorda l’antropòloga de la Universitat de Leipzig Alba Valenciano Mañé.

«Si Espanya no ha pogut obrir del tot el meló de la memòria històrica en relació amb el franquisme i la Segona República, és molt difícil obrir-lo per treure altres episodis foscos del passat», afirma.

El desafiament de l’independentisme a la integració territorial complica encara més les coses però, segons l’opinió de l’historiador mexicà Federico Navarrete, és important que Espanya faci l’esforç de mirar enrere perquè moltes de les relacions de dominació, desferra territorial i violència que es van iniciar al segle XVI amb l’anomenada conquesta continuen vigents.

Però hi ha més raons per no esquivar un debat que Navarrete veu «segrestat» pels sectors nacionalistes més retrògrads. «És perillós que els progressistes deixin el terreny lliure als qui sostenen una fantasia imperial ridícula al segle XXI. És una vergonya que les veus que sentim a l’Amèrica Llatina siguin les de Santiago Abascal o la senyora Ayuso, i que el Govern no digui res. La majoria dels espanyols no són així, però ¿per què no parlen? És una omissió greu de l’esquerra», afirma.

És cert que el 40è Congrés del PSOE celebrat l’octubre passat va debatre dues esmenes –una d’aquestes presentada pel PSC– sobre el passat colonial, però el tema està lluny d’entrar de ple a l’agenda política.

Així mateix, l’investigador mexicà també posa els punts sobre les is de l’indigenisme, un moviment blanc que reivindica l’indígena des de fora, i considera un error greu confondre la mobilització indígena contemporània, que té una legitimitat social inqüestionable, amb el discurs d’intel·lectuals com José Vasconcelos, de matriu occidental.

La reivindicació dels pobles indígenes, prossegueix Navarrete, té a veure amb drets fonamentals com les terres, l’aigua o la llibertat, i no amb la idea de l’indigenisme construïda a Espanya com «una ideologia antihispana».

El fantasma de l’indigenisme

«És un invent d’ignorants com Roca Barea que, des de la seva postura racista, nega als indígenes la capacitat de parlar per si mateixos. Un fantasma, com en la seva època el comunisme, que serveix per tenir un enemic per atacar i no per explicar el que està passant a Amèrica», diu Navarrete.

D’altra banda, convindria saber per a què hauria de servir entrar al terreny de l’etapa colonial, i evitar caure en la trampa de si cal demanar o no perdó, alerta l’antropòloga i realitzadora cubana Aída Bueno Sarduy. «Si no tens clar per què ni per a què, el debat acabarà en allò de sempre: jo no he de demanar disculpes a ningú. Una altra cosa és que serveixi per entendre el que va passar i enfrontar-nos al que vivim ara. Per exemple, seria interessant revisar els llibres de text perquè és absurd que els joves no coneguin el contacte d’Espanya amb l’esclavitud».

La investigadora incideix que Espanya és una societat multicultural que s’ha d’enfrontar al seu passat imperial per respectar la diversitat, i advoca per analitzar el material educatiu per veure com es representen persones d’altres cultures. «Que no se’ls caricaturitzi ni ridiculitzi, perquè en l’actualitat hi ha continguts racistes». Navarrete comparteix la idea que un acte de disculpa no porta gaire lluny si no està acompanyat d’un procés de justícia reparativa i un compromís de canvi perquè en el futur no continuïn les actituds racistes i imperialistes. Un acte de reparació que, segons el seu parer, haurien d’assumir en primer lloc els estats americans, responsables en els últims 200 anys de les agressions als pobles indígenes.

«Hem de reconèixer que bona part de les injustícies sistèmiques de l’Amèrica Llatina són herència de la dominació espanyola», diu el filòsof i catedràtic de la Universitat Complutense de Madrid José Luis Villacañas que interpreta la conquesta d’Amèrica com una continuació de la d’al-Àndalus.

«Els aspectes romà, cristià i musulmà junts constitueixen un sistema social de dominació que recau amb tota la seva força sobre l’indígena camperol. Aquest sistema va sobreviure a les guerres d’independència i va ser intensificat per les elits criolles independents. Per això les seves conseqüències han arribat fins al present», afirma.

Villacañas ressalta que Espanya i les societats criolles haurien d’acceptar l’origen de les injustícies que condemnen milions d’éssers humans a una vida indigna i que reconèixer-ho és «l’única manera de comprometre’s a lluitar contra el racisme i la discriminació dels indígenes i dels afroamericans». 

És cert que els qui continuen patint les conseqüències del sistema social implantat per Espanya ara tenen més consciència, i per això s’estan multiplicant a Amèrica Llatina les reivindicacions històriques.

«Impugnen l’herència de les oligarquies criolles que han continuat l’herència espanyola i que assoleix la seva legitimitat pel seu vincle amb la superioritat europea. Aquestes reclamacions constitueixen un símptoma de cert èxit de les societats hispanoamericanes actuals, que es pregunten per què no s’avança més ràpid. Són tendències socials de llarg termini. Això és el que Espanya no vol veure», prossegueix Villacañas. 

Polítiques d’identitat

Valenciano Mañé també creu que les coses s’estan movent perquè comunitats afrodescendents i moviments feministes demanden una revisió del colonialisme des de les polítiques de la identitat sense qüestionar ni l’estructura ni la naturalesa de l’estat espanyol i les seves arrels històriques.

«Constituir-se com a grup social per fer una demanda específica a l’estat és molt important perquè s’obri un debat. És el que està passant amb col·lectius afrodescendents i de llatins i llatines a Espanya, que s’activen a les xarxes socials i es manifesten a Madrid i Barcelona el 12 d’octubre».

Conèixer i reconèixer

En aquest sentit l’antropòloga confia que Espanya acabi imitant altres països –on les iniciatives populars han precedit les institucionals– i que les veus de persones racialitzades o d’origen esclavitzat entrin en els debats actuals. Només així, remarca, el país es pot construir com una «nació democràtica plena».

«Les institucions polítiques han de conèixer i reconèixer, i obrir el debat amb els diferents col·lectius per veure quines són les seves demandes», afirma evocant el filòsof camerunès Achille Mbembe quan deia que la reparació és una cosa inabastable però que es pot arribar a «conèixer i reconèixer» els fets que van portar a determinades nacions i col·lectius a estar com estan.

També s’ha de ser rigorós des de l’àmbit acadèmic. Valenciano Mañé creu que cal estar atents a com expliquem la història, què estudiem, quines veus incloem en els nostres textos i com fem visibles les opressions i el paper dels nostres avantpassats.

«La millor manera de parlar del futur és narrar el passat. Quan algú glorifica el passat espanyol a Amèrica està confessant que es comportaria de la mateixa manera, produint societats racistes i oligàrquiques», afirma el catedràtic Villacañas.

Menys humanitat, més explotació

Notícies relacionades

Antonio López, no només un negrer

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Segons la seva opinió, perquè hi hagi una revisió de la història és necessari que nous actors polítics ofereixin la seva mirada sobre el passat i facin valer els seus interessos materials i espirituals. «Els indígenes americans, els mestissos, els negres, són avui aquests subjectes».

Bueno Sarduy valora a més especialment l’activisme de les dones i recolza els canvis que exigeixen moltes de les que han arribat a treballar a Espanya. «No pots mantenir un sistema discriminatori que, a través d’un joc complex, eternitza les dones en el servei domèstic sense expectatives d’una vida millor», diu. També denuncia mecanismes de marginació basats en la idea que hi ha persones amb menys drets només per haver nascut en un altre lloc, i que es continuï sostenint que una part de la humanitat és «menys humanitat» i per això «més explotable».  «Sempre és bo fer una mirada al passat per entendre d’on venim, però ara mateix hi ha mes urgència per construir un futur, i fins i tot un present de convivència», diu l’antropòloga cubana.