Maradona: de la mitificació popular a l’embolic judicial sobre la seva mort, abusos i herència

El dia que Diego Maradona va venir al món –30 d’octubre– i la data de la seva partida, 25 de novembre, s’han convertit en efemèrides (gairebé religioses) per a l’Argentina. Setmanes enrere es va evocar amb intensitat el dia del seu infantament. I no s’espera altra cosa per al moment en què el rellotge dels argentins es va aturar. Gairebé tothom pot dir què estava fent el moment en què van escoltar la notícia, fins i tot aquells descreguts i farts de la seva omnipresència.

Maradona significa massa coses alhora en aquest país: abans que res, els dies d’una felicitat absoluta associada al triomf futbolístic i a un nom propi, el seu, que mai més van tornar i s’anhelen fins i tot en el pitjor context social i econòmic com a taula d’efímera salvació. Però, alhora, Diego ha sigut una imatge permanent des de 1976, a les pantalles i parets, en la vestimenta i els tatuatges.

Va ser una figura que podia ser plebea i alhora aristocràtica, rebel i condescendent, altruista i malgastador, amb un peu a l’Havana castrista i un altre a Dubai, però amb el centre en una Argentina on s’ha erigit una església maradoniana i se li ha donat el rang de deïtat amb botins d’or i, també, enfangats. Ha encarnat com ningú la grandesa i la misèria. El grau de devoció o desinterès depèn, per tant, del Diego que es triï evocar.

Va morir, com són les coses, el 25-N, jornada que va començar denunciant les violències sexistes i va acabar enterrant entre elogis un futbolista amb un cru historial d’agressions. En el culte maradonià, sobre aquest assumpte es passa de puntetes. «Què m’importa el que Maradona va fer amb la seva vida, m’importa el que va fer amb la meva», afirma l’escriptor i humorista Roberto Fontanarrosa.

Sobre la base d’aquesta espècie de sentit comú, Gabriela Saidón acaba de publicar ‘Superdios. La construcción de Maradona como santo laico’. «És un sant global, indiscutible, alhora Déu i superheroi, i va ser santificat en vida de maneres tan evidents com inconscients (tal com es difon una religió: sense desemmascarar el seu procés de simbolització)». ¿Farà miracles aviat?

«No té la condició psíquica per aguantar tanta responsabilitat», va dir alguna vegada Pelé sobre el jove que desafiava el seu tron. Alguna cosa d’això s’explica a ‘Maradona, sueño bendito’, la sèrie d’Alejandro Aimetta que ha presentat aquests dies la plataforma Amazon. Aimetta va intentar compendiar una vida múltiple i de forts contrastos. Per moments ho aconsegueix (l’actor Juan Palomino va haver d’engreixar-se ostensiblement per representar l’exjugador en els dies d’extraviament, luxúria i cocaïna que el van acostar a la mort, al canviar el segle).

La sèrie explica el conte tradicional del nen que se supera a si mateix i arriba a altures inconcebibles per després caure. Segons el crític de cine Diego Lerer, funciona a estones i, en d’altres, és molt previsible. També manipula els fets. El general Juan Perón, el mític polític argentí, mor el 1969, és a dir, sis anys abans, perquè la seva defunció s’encadeni amb la iniciació futbolística del nen Maradona.

Pibe de oro, D10S, Diegol, Pelusa, Maradó, Barrillete còsmic, Cebollita, la Mà de Déu. L’astre va ser en vida una màquina interminable de narratives. La mort no ha fet més que mantenir el seu funcionament. Amb ‘Diego, nacido para molestar’, el dibuixant i escriptor Miguel Repiso, més conegut com a Rep, ho defineix com un personatge del «sistema» que, per la seva condició de rebel, mai va deixar de perforar-lo. El llibre recorre les zones emblemàtiques del món maradonià, des de Buenos Aires a Nàpols, i passa revista a totes les maneres que va ser invocat per la música, la literatura i la política. «Al món, Maradona és més popular que Jesús i que els Beatles», diu Rep, recordant aquella expressió de John Lennon que el 1966 gairebé li va valer l’excomunió. L’autor traça una curiosa línia paral·lela amb Jorge Luis Borges: l’escriptor d’‘El Alpeh’ va morir a Suïssa en coincidència amb la consagració del Deu en el Mundial de Mèxic. «Un moria, l’altre naixia per a l’universal. Borges, Quino, Evita, el Che i el Papa serien els argentins que completen aquest Olimp de coneixement mundial».

‘Rey de Fiorito’, un llibre de cròniques polítiques i socials que remet al barri popular de la província de Buenos Aires on es va iniciar la llegenda, també ha triat mostrar el costat més noble d’un personatge opac. Roberto Parrottino recorda com Maradona, en el zenit napolità, va acudir en ajuda de Luca Quarto, un nadó de menys d’1 any que patia una malaltia maxil·lofacial i necessitava ser operat d’urgència. Contra la prohibició del club, el seu emblema va organitzar un partit benèfic en un suburbi de la ciutat. Els companys de l’equip el van acompanyar. Milers de persones van seguir el partit en aquest camp de terra mullada per la pluja. Maradona va anotar dos gols; el segon, una obra d’art que va provocar la invasió del camp de joc. Per disputar el partit, Diego havia pagat la seva assegurança i el dels seus companys: gairebé un milió de dòlars, que li regalaria després al pare del nen. El 2002, Quarto es va trobar amb el seu benefactor a la televisió italiana. El va abraçar i va plorar. «Estàs maco, eh», li va dir el futbolista. 

Diego viu al cor de milions, però també en expedients judicials. Set professionals de la salut han sigut imputats en una causa per presumpte homicidi amb dol eventual de l’extint jugador. La mesura afecta el neurocirurgià i metge de capçalera del 10, Leopoldo Luciano Luque, i un equip que inclou una psiquiatra, un psicòleg, una doctora i tres infermers que van acompanyar l’excampió del món fins a l’últim sospir.

Alhora, la cubana Mavys Álvarez Rego acaba de declarar davant un jutge de Buenos Aires en el marc d’una altra investigació que involucra l’entorn de Maradona en els seus dies d’estada a l’Havana, i que està relacionada amb tràfic de persones, abús sexual i subministrament d’estupefaents. Álvarez Rego tenia 16 anys quan va conèixer l’astre, fa dues dècades. Va arribar a abandonar l’illa amb l’autorització de Fidel Castro.

La marca Maradona és objecte de disputa entre l’últim apoderat de l’astre, Matías Morla, i les filles que Diego va tenir amb Claudia Villafañe, Dalma i Giannina. Morla, al seu torn, ha denunciat Mario Baudry, la parella de Verónica Ojeda, mare de l’últim fill de Maradona, a qui representa, en el marc d’una altra disputa que té els diners com a rerefons. La quantitat de dòlars que ha deixat Diego als seus –per ara– cinc fills reconeguts i a les seves germanes és objecte de plets, investigacions judicials i, alhora, un enorme culebró. Es parla de fins a 100 milions de dòlars. «Diego va guanyar molta plata; el problema és que no la té Diego. Els justificants de despesa no es van presentar, així que no sé si se la va gastar o si se la van gastar o si és en algun lloc. En mans de la justícia no hi ha res», va dir Baudry.

De moment, el 19 de desembre se subhastaran part de les seves pertinences: des d’una casa on van viure els pares fins a cotxes d’alta gamma, samarretes, pilotes i altres objectes. En un país altament empobrit, no falten persones disposades a pagar milers de dòlars per tenir un tros material de la vida més complexa mai viscuda en aquest país.