¿La pilota ha de ser la reina del pati?

La imatge es repeteix cada dia des de fa dècades en centenars de l’escoles del país i, a priori, no grinyola. Però a una part sí, perquè cada vegada guanyen més força les veus que consideren que l’ocupació del pati ha de ser més igualitària i que no predominin les activitats en qu participin els homes –i líders– majoritàriament. 

L’última ha sigut la Generalitat, que està elaborant una guia per redefinir l’ús tradicional del pati com una cosa més que una pista poliesportiva per jugar a la pilota. Un plantejament no exempt de polèmica que ha fet reflexionar sobre quina mena d’esbarjo beneficia més la convivència i el desenvolupament de la infància.

 Marina Subirats, regidora d’Educació a Barcelona entre 1999 i 2006, es va dedicar aquells anys a analitzar el que passa als patis de les escoles amb nens i nenes.  «Vaig visitar gairebé totes les escoles i ens vam adonar que s’havien substituït patis i jardins on es jugava lliurement per pistes d’esport», explica la sociòloga.

El joc al pati és currículum

«No estic en contra de l’esport, ni de bon tros, però que s’hagin eliminat gairebé tots els altres espais de joc té conseqüències negatives. El joc no és només per divertir-se, sinó que és una forma d’aprenentatge», afegeix. Subirats és la coatura del llibre ‘Balones fuera’, en què analitza les relacions de poder, a priori invisibles, que es regeixen en l’ús d’aquests espais.

Sandra Molines, doctora en Psicologia i professora de Florida Universitària, a València, opina el mateix. Al País Valencià estan intentant incentivar que els centres educatius facin un diagnòstic d’aquests espais. «El pati també és currículum. S’hi aprèn. També sobre la socialització», assegura. És allà on «les relacions són més lliures».

El problema és que «el futbol és una activitat en què la socialització masculina està molt per sobre de la femenina». Hi ha veus que consideren que la igualtat implica incentivar que les nenes juguin més a aquest esport, sobretot ara que la jugadora del Barça Alexia Putellas ha guanyat la Pilota d’Or. Però elles no opinen el mateix.

«De vegades pensem que la igualtat és que les nenes també juguin a futbol. Però no es tracta d’això, sinó que el pati pugui reunir moltíssimes propostes perquè tots tinguin la seva», assenyala Molines. La idea és continuar afavorint els jocs simbòlics que sí que es tenen en educació infantil per al desenvolupament psicomotor, però també la música o la plàstica. O, per què no, el tennis o el patinatge.

«Si el futbol és l’activitat extraescolar que més funciona en hores personals, la proposta que fa l’escola reprodueix el que ja hi ha en la societat, no compensa res. No es tracta de prohibir, sinó de diagnosticar i analitzar amb una mirada entrenada per veure les diferències de gènere i, a partir d’allà, proposar canvis i suggeriments», afegeix. Segons assenyala, hi ha un 8% de l’alumnat que ocupa el 60% de l’espai. Altres fonts parlen del 70%, de manera que els que no juguen a futbol s’han de resignar a ocupar les cantonades o observar des de les grades.

A la recerca dels tres espais en un pati

Molines explica que el professorat format en coeducació ja se n’ha adonat. Algunes escoles estan proposant un canvi perquè els patis siguin més inclusius, en què participin també famílies i l’alumnat. Ja hi ha equips d’arquitectes que s’estan especialitzant en això. D’aquesta manera, han arribat a una solució «molt convenient» per a les expertes.

Hi hauria tres espais, més o menys equivalents. Un és de moviment, en què hi pot haver pistes d’esport per jugar a jocs de moviment, com saltar a la corda, activitats de patinatge, raquetes i fins i tot pistes perifèriques per córrer o passejar. És a dir: moure’s més enllà del futbol.

Un altre espai és de joc tranquil, en què puguin estar amb nines sense que tinguin por de rebre un cop de pilota. I un tercer seria verd, amb plantes i arbres. Aquest últim, assenyala Subirats, és perfecte perquè els nens coneguin com funciona la natura i aprenguin sobre responsabilitat. «On hi ha zones naturals es produeix una millor convivència que als llocs on no n’hi ha», afegeix Molines. En un jardí no hi ha diferències de gènere.

El canvi es mou a Barcelona 

A Barcelona hi ha diverses escoles que ja han transformat els patis perquè no tot giri entorn de la pilota. Jordi Sans és pare de dos alumnes d’una d’aquestes escoles. La seva és al districte de Gràcia. L’escola de les seves filles va assumir fa temps aquest debat. El pati no era gaire gran, així que la disposició de l’espai era important. «Al principi va ser una mica estrany. Es van trencar dinàmiques molt establertes, així que van haver de reaprendre», explica. I, és clar, enginyar-se-les per veure a què podien jugar.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Però l’‘experiment’ ha anat «molt bé». «Els ha obert a noves maneres d’organitzar-se entre ells i barrejar grups», prossegueix. «La gran trampa és que es planteja el futbol com una prohibició, però no hi té res a veure. És com si pel fet d’estudiar matemàtiques diguessin que es prohibeix fer ciències o català. L’únic que fan és donar l’opció de jugar a moltes més coses, passar del monocultiu a moltes altres activitats que mai han provat», assegura. Això i, «sense cap dubte, descendir la conflictivitat». També ho han aconseguit.

 *Per portar a terme aquest reportatge, EL PERIÓDICO ha intentat, sense èxit, contactar amb la Federació Catalana de Futbol