L’any del io-io, amunt i avall

Comencem l’any amb la vacunació de la gent gran. Setmanes d’intranquil·litat... Al barri de la meva cosina ja estan vacunant. Al veí del tercer ja l’han citat. He trucat set cops al CAP i ni cas... Mentrestant, Donald Trump abandona la presidència i inspira un esperpèntic atac al Capitoli. La revolta és la millor metàfora del seu mandat. Una festa de supremacistes, racistes, ultradretans i rebels de qualsevol causa. Surrealisme pur en els dies de la distopia. Joe Biden agafa les regnes. Amb ell, Kamala Harris. La primera dona vicepresidenta dels EUA i, també, la primera persona negra d’aconseguir-ho. L’esperança comença a cotitzar a l’alça. ¡Anem amunt! Però és clar, el io-io no para. 

Arriba la tercera onada, la vacunació encara va a ritme lent i, entre disputes, com sempre, Catalunya va a les urnes. 14-F. El PSC guanya, però la majoria independentista s’imposa. Hasél ingressa a la presó i el foc s’apodera dels carrers. S’encenen les fogueres. I s’apaguen. Amunt. Avall. Isabel Díaz Ayuso avança les eleccions i, ¡oh, sorpresa!, Pablo Iglesias deixa el Govern per presentar-se a les eleccions madrilenyes. Però, en l’any del io-io –i en plena primavera– una canya en una terrassa engresca més que la por del feixisme. Ayuso s’acosta a la majoria absoluta i Iglesias deixa la política. De la tertúlia vinc, a la tertúlia vaig.  

Entre eternes disputes i bloquejos, com no, Pere Aragonès és elegit president. La vacunació agafa embranzida. Els ‘botellons’ funcionen com a vàlvula d’escapament i es relaxen les restriccions fins al final del toc de queda. El Barça femení es consagra i guanya la Champions. El masculí cau en barrina. Messi baixa en ple enfonsament. L’indult arriba als presos del procés, la figura de Puigdemont perd ascendència i l’independentisme continua en el seu laberint. Entre disputes, per variar, el pla d’ampliació del Prat s’esfuma. El que no es dissipa és la sensació d’estafa a l’enfrontar-nos a la factura de la llum. Nena, fes baixar ja el io-io.  

De la llei trans a la migració

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

La llei trans provoca esquerdes dins el feminisme, la ultradreta aplaudeix. En realitat, aquest magma populista ultraconservador continua trobant la manera d’aplaudir en els més variats punts del planeta. També a Europa, desafiant els governs o formant-ne part. La UE mira de superar el seu entumiment i reaccionar als múltiples reptes. Entre aquests, el drama de la migració. Cada vegada més profund, més profund, perfilant-se com el gran desafiament del segle. Afganesos amuntegats a l’aeroport, desesperats per sortir del país pres pels talibans. Menors llançats contra la tanca espanyola animats pel Govern marroquí. Migrants exhaustos a les fronteres poloneses i lituanes utilitzats per Bielorússia. Els mars convertits en cementiris. La família morta en l’incendi de Barcelona... 

I el io-io que ens té marejats. Ara baixen els contagis. Ara pugen. Previsions econòmiques amunt. Previsions avall. Obrim. Tanquem. I l’ansietat, la depressió, l’estrès i altres malalties mentals es converteixen en la pandèmia invisible. Ja acaba aquest any de mareig. El virus no ens ha fet millors, però potser ens acaba ensenyant a cuidar-nos millor. ¿I si demanem als Reis Mags una altra joguina per a la nena?