La gran migdiada del senyor Monteagudo

El personatge es diu Manel Monteagudo i és aquell senyor que primer va declarar que havia estat 35 anys en coma i que després va dir que no n’hi havia per tant, que potser no eren 35 anys sencers, de dia i de nit, sinó que de vegades també s’aixecava i baixava les escombraries, de tant en tant, i que, això sí, es desmaiava cada dos per tres. El senyor Monteagudo va exagerar, com és evident, però va despertar entre molts de nosaltres la temptació d’un son molt llarg, d’una espècie de nebulosa de la consciència que ens fes oblidar, tot i que fos per un instant, aquest malson que fa ja gairebé dos anys que dura i que va i ve i que sembla que se’n vagi però torna, amb més restriccions i més advertències i més dubtes i més angoixa. A hores d’ara ja ens sabem de memòria la meitat de l’alfabet grec, el de les variants de la covid (potser l’única aportació respectable de la pandèmia a la cultura) i vivim amb la idea que no s’ha acabat com pensàvem, sinó que es tracta del batec incessant d’un oceà d’onades. La primera portada de l’any de ‘The New Yorker’ deia: ‘The plague year’, però tal com anem serà la dècada de la plaga. O el segle.

El nou president i la taula de diàleg

Sort n’hem tingut de les vacunes, que ens han estalviat l’apocalipsi i que ens han donat tema de conversa. No hem parlat de cap altra cosa. A favor, en contra, amb arguments delirants dels anti, amb varietats de menús per als que hi estan a favor, amb cites prèvies i passaports, amb el debat sobre l’obligatorietat i amb una colossal exhibició d’hipocresia cap al món, el Tercer, en concret allà on no pot discutir sobre vacunes perquè simplement no n’hi ha.

¿Hi ha hagut vida més enllà de la covid? Per descomptat. En aquest país, un nou president i les baralles (velles) de sempre, una taula de diàleg amb les potes que ballen i una mala llet de la dreta, l’extrema i la més extrema, amb exabruptes delirants. Ah, sí, i uns Pressupostos que, de fet, són un puzle polític amb peces que no encaixen. I Puigdemont, que entrava i sortia de la presó d’Alguer, i amb els presos polítics, que deixaven de ser-ho per un indult que no solucionava el problema però reduïa l’efecte olla de pressió.

Del Barça femení, al volcà i el metavers

Notícies relacionades

Trivial 2021: ¿quant saps de l’actualitat econòmica?

L’any del io-io, amunt i avall

Voldríem ser com el senyor Monteagudo i només despertar-nos de tant en tant. Per veure com el Barça femení, per exemple, guanya una altra Champions. O viure al metavers, aquest invent de Zuckerberg i companyia que comença a fer furor i que es tracta de viure com si no visquessis, en una realitat de dibuixos animats. On no hi ha volcans que escupen la mala bava (i lava) de la Terra que contempla les cimeres del clima amb indiferència tel·lúrica. Ni focs on cremen els desemparats, ni electricitats de preus incendiaris ni emèrits que diuen que tornen ni talibans que ja han tornat, tots impunes.

Necessitem pallassos de veritat (no dels que fan pallassades) per tornar a una normalitat que ja no sabem com era, tan llunyana com la contemplem. «Well, maybe netx year...», que deia Sondheim. Potser l’any que ve.