Més enllà de ‘La reina del flow’: la febre dels culebrons en l’era de l’‘streaming’

En rigor, els llatinoamericans no parlen de culebrons sinó de telenovel·les, una tradició que ve del fulletó, passa pel radioteatre i després s’instal·la a les pantalles. No és casualitat que ‘El derecho de nacer’ –els lacrimògens 314 episodis de 30 minuts escrits el 1948 pel cubà Felix B. Caignet per a l’emissora CMQ de l’Havana– passés immediatament a la televisió per constituir-se –una altra vegada a partir dels ulls compungits, però al final feliços, de Verónica Castro– en un dels primers i irrepetibles esdeveniments del gènere.

En un moment en què l’anomenada nova ficció televisiva no sol superar els 10 capítols per sessió ni les tres temporades perquè, segons mantenen les productores, a partir d’allà cau en picat l’atenció, resulta que ‘La reina del flow’ presideix Netflix amb una segona temporada de 90 episodis. Més enllà d’actualitzar-se amb elements de tirada com el reggaeton o de suprimir –o almenys diluir– els vells tics de violència masclista, les telenovel·les d’avui comparteixen amb les seves antecessores la seva fidelitat a tradicions que venen de molt lluny. Com diu Nora Maziotti a ‘Telenovela: indústrias y prácticas sociales’, hi ha un fil que uneix Xahrazad –que per ajornar la seva sentència de mort explica cada nit un relat diferent a ‘Les mil i una nits’ –amb les pantalles on s’emeten els programes.

És indubtable que hi ha hagut un gir substancial en les maneres d’apropiació del culebró des del moment en què tota una història està disponible a la plataforma, sigui quin sigui. S’han acabat els dies d’expectativa. Els seguidors de les desaventures de l’esclava Isaura, al Brasil, havien d’esperar una setmana per saber si encara patiria més o no. Què dir sobre l’amor gairebé impossible entre el sastre Diego Moreno (Pablo Echarri) i Julia Malaguer (Celeste Cid), les estrelles de ‘Resistiré’, el programa de la televisió argentina que va acabar amb una multitudinària festa en un teatre entre els protagonistes i els espectadors. 

Anys enrere, l’hispanocolombià Jesús Martín Barbero ja va intentar indagar les implicacions i abastos del culebró. I va constatar les seves intuïcions: el melodrama es toca amb la vida quotidiana dels qui el consumeixen: fills que lluiten pel reconeixement de la seva identitat; destins manifestos de l’amo, que superen les incompatibilitats; arquetips de gènere suposadament negatius que, finalment, s’imposen, com a ‘Yo soy Betty, la fea’, de Fernando Gaitán. Narratives costumistes o amb rerefons criminal, com a ‘La reina del sur’. «La telenovel·la s’ha fet càrrec dels somnis, les fantasies i les emocions de grans sectors de la població», afirma Maziotti. És un artefacte que vol provocar un ventall d’emocions dels espectadors, des de la compassió i el riure fins al temor i el plor, passant per la rancúnia: la malvada Fernanda del Castillo, interpretada per Aylín Mujica, era convidada a ser «odiada» a ‘Corazón valiente’, la telenovel·la de Telemundo de 2012.

Parlar de culebró llatinoamericà és massa general. El Brasil, Mèxic, Colòmbia, l’Argentina i Veneçuela, les seves principals factories, tenen estils molt diferenciats. El mateix que les produccions que es realitzen a Miami. Però coincideixen en el fonamental. El món que pinten sol ser binari. Els personatges encarnen universos sentimentals oposats. A ‘La tempestad’, el culebró mexicà que es basa en un altre de Colòmbia, ‘La Tormenta’, Hernán Saldaña (Iván Sánchez) forma part d’una trama criminal dedicada al segrest i tràfic de persones, especialment dones, a qui destina a la prostitució. La seva contrapart és Marina Reverte (Ximena Navarrete), que ha sigut acomiadada d’un hotel on treballava com a gerenta després de denunciar un poderós empresari per un intent d’abús sexual a una empleada. El bé, és clar, sempre triomfa sobre el mal, malgrat les desgràcies temporals que es creuen eternes.

Carrera permanent d’obstacles

El culebró és el regne de l’atzar, fins a l’inversemblant, perquè també ajuda a redreçar relacions que es creien liquidades o impossibles. Es tracta d’una carrera permanent d’obstacles en què –els espectadors ho saben– els protagonistes acaben sent superats, però el que compta, en definitiva, és seguir aquest camí fins al final. Sembla que no hi podria haver culebró si no es posen en escena abismes de classe i vincles de sang que no s’haurien de barrejar, desgràcies que tenen la forma de càstig diví però que, a la llarga, condueixen al paradís. Quan tot està a punt d’acabar, s’ha de complir una regla d’or: els culpables d’haver provocat tant dolor i desconsol han de pagar. La justícia ve de la mà del petó més llarg i intens de la tira.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Les audiències llatinoamericanes, a hores d’ara ja globals, construeixen una relació afectiva de proximitat amb els protagonistes: s’identifiquen amb els seus èxits i es compadeixen de les seves amargors. De vegades es vesteixen com elles o ells, adopten girs o modismes de la parla. Fins i tot també s’han blanquejat violències vestides de rampells. A principis dels anys 80 es va emetre a l’Argentina el culebró ‘Amo y señor’. El seu actor principal, Arnaldo André, dirimia les seves apassionades discussions amb Luisa Kuliok sobre la base de sonores bufetades. Aquestes bufetades, ha admès André, «avui serien un escàndol».

Per molt temps, especialment en els seus anys artesanals, el culebró era vist amb menyspreu per certes elits culturals. Però els dies del prejudici i la desqualificació s’han acabat. I no només perquè aquestes històries poden informar sobre una realitat específica, sinó també perquè, a hores d’ara, poden ser consumits sense culpa intel·lectual. Molts fins i tot es permeten estimar allò que odien.