Ana Vidu: «Em van preguntar més per la meva vida sexual que pel catedràtic que denunciava»

Va esquivar l’assetjament com va poder i, a final d’aquell infaust curs, a ella i a 13 víctimes més de l’abús els va posar matrícula («per fer-nos callar»).

Vidu va viure els següents quatre anys «amb ansietat i frustració», amb por de trobar-se’l pels passadissos i al carrer. Va acabar la carrera amb 22 matrícules i un premi extraordinari i, quan va arribar al màster el 2011, el catedràtic li va enviar un correu dient-li que la «recordava» i que «estava en la comissió d’acceptació». La cèl·lula dorment de l’assetjament s’activava. Vidu va mostrar el correu al catedràtic Ramón Flecha –que la va recolzar, però ella ho va pagar molt car– i, junt amb 13 víctimes més, va presentar la primera denúncia a la facultat, que va arribar als serveis jurídics de la UB. «El primer instructor del cas em va preguntar més per la meva vida personal i sexual i per la gent que em donava suport que no pas pel catedràtic a qui havia denunciat», recorda avui des de l’UC Berkeley, on investiga amb una beca postdoctoral Marie Sklodowska-Curie.

La «lluita» com a tesi

En la primera assignatura d’aquell màster va rebre un 5, una nota «anòmala» en la seva trajectòria acadèmica («i també en el màster»). Va demanar tutoria per revisar la nota i al despatx es va trobar amb el professor i l’assetjador. Alguns docents que li havien posat matrícules en la carrera van començar a criticar-la públicament («ja no saps expressar-te», «ja no fas bé els treballs») i l’alumnat va començar a evitar-la. El futur laboral s’ennuvolava. Així que va decidir canviar el tema de la seva tesina, «per la lluita». La faria sobre la violència de gènere a la universitat.

Mentre elaborava la tesi va treballar com a professora associada al departament mentre patia marejos, problemes intestinals i quadros d’ansietat. La UB va dilatar la investigació de la seva denúncia, que va acabar passant a fiscalia el 2012, quan ja havien prescrit els casos (tres d’ells molt greus, «fins i tot amb pena de presó», segons l’informe d’arxiu). No hi va haver càstig per a l’assetjador, però va quedar constància que «l’assetjament sexual havia existit» i que la degana sabia que es produïa des de 1987.

Les 14 afectades van crear el 2013 la Xarxa Solidària de Víctimes de Violència de Gènere a les Universitats i, més tard, per impedir que el catedràtic tornés al centre després d’un «permís d’investigació», l’assemblea, ja molt mobilitzada, va recollir mil firmes en tres dies.

Una «víctima amb èxit»

Notícies relacionades

Eva Bussalleu: «De vegades sembla que t’hagin de tocar el cul perquè es consideri discriminació de gènere»

Me Too a la universitat: més de 25 professores denuncien assetjament i violència masclista

Vidu va entregar la tesi doctoral –una comparativa de la primera denúncia d’un catedràtic per assetjament a la UB i la primera als EUA, el 1979, a l’UC Berkeley– i va marxar a la Universitat de Stanford (EUA) per una estada doctoral. Mentre era allà li van notificar que rebutjaven la seva tesi. Va volar fins aquí ràpidament i va fer-hi alguns canvis, però la van tornar a rebutjar. La degana només li va donar llum verda després que el gener del 2017 sortís la sentència del cas d’assetjament a la Politècnica de la Universitat de Sevilla i tothom es va interessar per les paraules de Vidu.

Va sortir un postdoctorat al departament de la UB i tenia el millor expedient, però va preferir marxar a la Universitat de Deusto, on havia arribat l’eco de les calúmnies que es deien sobre ella. Actualment segueix a Deusto, tot i que ara es troba temporalment a Berkeley amb un contracte de la Comissió Europea. De moment, li costaria tornar a la UB, per salut. Gràcies a la xarxa solidària de víctimes s’ha pogut recompondre, tot i que hi ha dies en què encara no dorm bé. «La narrativa del meu pas per la universitat ha configurat qui soc: una víctima amb èxit en l’àmbit personal i professional».