Les unitats d’igualtat: «Necessitem un MeToo a la universitat».

Com que no existeix una normativa única, aquestes dades responen a diferents criteris i la cronologia també varia segons la data d’aprovació del protocol en cada universitat. La majoria de les denúncies són entre alumnes o bé entre professors i alumnes, però també n’hi ha entre el personal docent, on la competitivitat i la jerarquia alimenten la violència.

«Tolerància zero»

Hi ha universitats que mostren interès a fer públiques les dades i alguna fins i tot es mostra sol·lícita i agraeix que es publiquin; d’altres ho fan més aviat per cobrir l’expedient. En tot cas, les dones entrevistades es mostren relativament optimistes de cara al futur.  

«El que nosaltres volem és tolerància zero i tenim un rector [Joan Guàrdia] que està al 100% amb això», afirma de manera contundent Montse Puig, que des de gener ocupa el càrrec de vicerectora d’Igualtat a la Universitat de Barcelona (UB). «La idea és anar a totes i si hi ha casos del passat que s’han de reobrir, es reobren. L’abús de poder no es pot consentir i hi ha situacions que no es poden repetir».

Aquest any, la Unitat de Igualtat de la UB, una comunitat acadèmica de 70.000 persones, ha aplicat el protocol en 13 ocasions i 7 casos continuen oberts. És la xifra més alta de la història del centre i Puig pensa que, en part, es pot deure a aquesta nova política de mà dura i també a l’efecte de la publicació al diari ‘Ara’ dels casos d’assetjament sexual i abús de poder a l’Institut del Teatre.

L’assetjament d’Ana Vidu que s’explica en aquestes pàgines va passar a la UB quan no existia ni la Unitat d’Igualtat ni les comissions d’Igualtat de les facultats. Davant la pregunta sobre si ara el centre gestionaria aquest cas d’una altra manera, Puig és cauta a l’hora de criticar obertament la gestió que se’n va fer, però assegura que en un cas com aquest «la víctima no estaria sola i si volgués anar a judici, s’hi aniria».

Abús de poder a partir de postgrau

No obstant, encara queda molt camí per recórrer. Les universitats s’han d’esforçar amillorar l’accés a la informació, agilitar el protocol, evitar la revictimització (per exemple eliminant la mediació) i la marginació de les afectades, controlar més l’abús de poder que es produeix sobretot a partir de l’etapa de postgrau i també protegir de la violència de segon ordre a les persones que donen suport a les víctimes.

En la investigació dirigida per la catedràtica Rosa Valls el 2008 ja s’apuntaven moltes d’aquestes mesures, inclosa la conveniència de fer públiques les dades anonimitzades i contextualitzades. Aquest debat s’està plantejant actualment a la UB, per exemple. En universitats de referència citades per l’estudi de Valls, ja fa dècades que tenen clar que la publicació de les dades, lluny de suposar una taca en el prestigi del centre, és una demostració que els seus mecanismes contra la violència de gènere funcionen.

Per la directora de la Unitat d’Igualtat de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), Rosa Cerarols, les dades actuals no constitueixen un bon reflex de la realitat: «Nosaltres només podem parlar de les xifres de denúncies o d’obertures del protocol d’assetjament, però estic convençuda que hi ha molts més casos que no arriben a la Unitat d’Igualtat ni es denuncien i que són agressions sexuals». És fàcil perdre’s en un mar de números, per això Cerarols reivindica: «Necessitem un MeToo a la universitat».

El sector del Personal Docent Investigador és on les persones s’hi juguen més i la por de les represàlies és més immobilitzadora. «És un marc molt jerarquitzat i competitiu i sembla que hagis de fer un mar de favors per mantenir la teva plaça –assegura Cerarols–. ¿Qui ha de denunciar el seu director de tesi? Estem en una fàbrica de coneixement i no hauríem de retre homenatge a un catedràtic, però es fa, i molt. És el dret feudal».

Protocols més inclusius

És precisament a nivell de postgrau on la gràfica de la presència de dones en l’acadèmia comença a agafar forma de tisora. A nivell de grau hi ha més dones, però moltes ho deixen a nivell de doctorat.

Cerarols, que va substituir l’actual consellera d’Igualtat i Feminismes, Tània Verge, al capdavant de la Unitat d’Igualtat, també apunta la necessitat que el protocol sigui més inclusiu: «Al de la UPF hi són presents les polítiques lgtbifòbiques, però s’haurien d’ampliar els eixos de discriminació a la raça. S’ha de treballar de forma interseccional sobre la diversitat i la inclusió».

Montserrat Castro, tècnica d’Inclusió i Igualtat a la Universitat de Girona (UdG), lamenta «la dificultat de les universitats per gestionar aquests casos, sovint per la falta de possibilitat de donar respostes satisfactòries més enllà de les purament d’ordre jurídic o penal», i considera que hi hauria d’haver «marcs legals més adequats a aquestes situacions». 

La UdG sol aparèixer citada com un dels centres amb més bones pràctiques contra la violència de gènere, entre altres coses perquè treballa amb entitats i serveis de l’entorn i així crea una gran xarxa que permet fer «un acompanyament més ampli». Tot i així, Castro insisteix que «el nombre de persones que necessiten resposta especialitzada creix cada any i això hauria de comportar més recursos personals i econòmics».

Notícies relacionades

Carme Ruestes Bitrià: «El catedràtic va voler perpetuar la relació de dependència»

Eva Bussalleu: «De vegades sembla que t’hagin de tocar el cul perquè es consideri discriminació de gènere»

El bon funcionament de les unitats depèn de dos factors. «D’una banda –diu Rosa Valls–, de la pròpia universitat, del rector i l’equip rectoral, que és qui li dona funcions i la deixa actuar (o no). D’altra banda, també depèn de les persones que n’estan al càrrec, que han d’investigar en aquest camp i no ocupar el càrrec només per quedar bé amb el cap».

El fet que formin part de la mateixa institució que genera la violència pot ser un desavantatge si no poden actuar com un òrgan concret, com el Síndic de Greuges, que té llibertat per denunciar el que fa el Govern.