D’‘Ana Iris Simón’ a ‘Woke’: diccionari per entendre la nova ‘guerra’ cultural al voltant de la nostàlgia

Boicotejar algú, generalment una celebritat, per un comportament inacceptable: retirar-li el suport financer, la feina, la presència pública. ¿Quan un comportament és inacceptable? El quid de la qüestió.

Uns col·legues «es llancen a intentar salvar la democràcia liberal en l’època de la polarització», descriuen al seu compte de Twitter, i creen un podcast, després un llibre. Pedro Herrero (@aparachiqui) i Jorge San Miguel (@JorgeSMiguel) han sigut assessors de Ciutadans i es declaren ‘faminazis’. Creuen que, en temes culturals, la dreta s’hauria de queixar menys i produir més i almenys ells prediquen amb l’exemple.

Generació que viu de lloguer, amb sort. La crisi del 2008 va dissipar el seu somni de ser propietaris i l’adveniment de la covid no augura temps millors. Viatjats i poliglots, resolen mes a mes l’equació dels sous minvants davant els lloguers creixents. Tenen carreres i fins i tot màsters, subscripció a Netflix i moltes vegades una planta anomenada ‘costella d’Adam’. Les altres coses són provisionals, des de les relacions fins als contractes.

Adjectiu amb què contraataquen Ana Iris i els seus simpatitzants, que opinen que la nostàlgia només és un luxe que poden permetre’s alguns: heterosexuals, homes, blancs i com a mínim de classe mitjana. La periodista Begoña Gómez s’ha armat d’arguments amb ‘Neorrancios’, un llibre coral que apel·la l’esquerra a no oblidar que el passat, almenys a Espanya, mai ha sigut millor.

Opinants i activistes que aposten per polítiques d’esquerres en l’àmbit econòmic mentre que s’alineen amb la dreta o la ultradreta en qüestions culturals o relatives als drets de les minories, les qüestions nacionals i socials. Un bon ‘rojipardo’ menja carn, es burla del gènere no binari, dubta de la utilitat dels motors híbrids i defensa la família tradicional. ‘Roji’ per vermells i ‘pardos’ per la camisa marró de les SA.

De quan l’orientació sexual empeny a migrar. El terme no només engloba les persones que per protegir la seva integritat van abandonar països poc o gens ‘gayfriendly’, sinó també els que van fugir de l’assetjament, la discriminació o la censura dels seus pobles o ciutats d’origen contra tots els que no fossin estrictament heterosexuals per instal·lar-se en altres llocs més acollidors.

Afirma que el racisme és un fenomen estructural i que els problemes socials depenen més d’un statu quo que de factors individuals o psicològics. La teoria de la raça es va començar a crear als 70 per l’evidència als Estats Units que les disparitats socials persistien malgrat dècades encaminades a promoure els drets civils. Segons aquesta teoria, les jerarquies racials no es dissolen perquè les institucions van ser creades per i per a homes blancs i en la pràctica perpetuen els seus privilegis. La mateixa lògica es pot aplicar al feminisme i altres moviments. 

La cultura ‘woke’ (de l’anglès ‘to be awake’, estar despert) fa una crida a despertar contra les injustícies socials. Es va encunyar als Estats Units per prendre consciència sobre el racisme contra els afroamericans. D’injustícies n’hi ha moltes i el ‘woke’ convida a detectar-les, també les que no són flagrants ni explícites, com els micromasclismes, els microracismes i les agressions velades.