Chanel, Tanxugueiras, Rigoberta Bandini: la sororitat va guanyar el duel
Les artistes són alienes a la polèmica infinita que ha generat aquesta setmana el Benidorm Fest amb l’elecció de candidata a Eurovisió
El duel entre les tetes i les panderetes el va guanyar el reggaeton. És a dir, se’l va emportar Chanel amb la seva cançó i xou ‘SloMo’ contra les dues favorites: l’homenatge a les «anònimes» de les Tanxugueiras i al de la «feminitat» de Rigoberta Bandini.
A hores d’ara sabem que l’elecció no va provar bé a tothom. Però més enllà de les crítiques al sistema d’elecció i a les acusacions de tongo, les xarxes també es van inundar de comentaris que qüestionaven Chanel sota el nom mateix del feminisme.
De la seva lletra s’ha dit que «sexualitza» i promou una visió estereotipada de les dones. Mariola Cubells, periodista i analista de televisió, assegurava sentir-se «preocupada» a ‘El Objetivo’ de La Sexta. Ho deia pel «relat que corejaran i ballaran a les discoteques nenes i adolescents» en relació amb la seva lletra.
Però veus com la de la còmica Henar Álvarez reivindiquen que les dones puguin ‘perrear’ i cantar lletres sexualment explícites. ¿Què hi ha de cosificació quan és la mateixa dona que exhibeix cos per disfrutar-lo i es mostra com a subjecte de la seva sexualitat?
La mateixa Chanel, d’origen cubà, assegurava en una entrevista amb ‘20 Minutos’ que de petita li hagués agradat veure «una dona apoderada i racialitzada tenint protagonisme».
Mentre li plovien les crítiques, l’activista trans Carla Antonelli també va sortir en la seva defensa: «No soc partícip de destrossar-li la vida a una nena perquè no t’agradi la cançó. Hem cridat fins a quedar-nos afòniques el dret a portar minifaldilles i que per això ningú ens pot violar». Però no és l’única candidata que ha defensat.
Tetes i espais públics
A Rigoberta Bandini també se la va titllar de «trànsfoba» per l’al·lusió en la seva lletra a la menstruació. «¿Totes les dones sagnen? No. ¿Això vol dir que no es pugui parlar de les que sí que ho fan?», afirma Antonelli. També es qüestionava que fos «rància» per parlar de maternitats a ‘Ay mamá’. I això que ella mateixa va explicar que la cançó l’havia escrit «moltíssim abans de ser mare», amb només 23 anys.
«Per això no el considero un tema escrit per i per a les mares. En el seu moment el vaig escriure com un homenatge a la feminitat. Ocupar els carrers amb els nostres cossos sense que fossin censurats seria un gran avenç», escrivia a Instagram. «Encara m’emociona aquesta dona guiant el poble al quadro de Delacroix. No oblidem que avui aquesta estimada xarxa social [Instagram] elimina els posts on surten pits femenins».
El seu ‘Ay mamá’ ironitza mentre sona a himne feminista. Reivindica el poder de la dona més enllà de la maternitat i de les tetes, una polèmica que seria absurda si no fos perquè encara se censuren en uns quants espais. I per la de «senyors que es van posar nerviosos» escoltant-la, segons va dir.
L’altre homenatge a les dones el van fer les favoritíssimes del públic. Les Tanxugueiras van portar un missatge feminista, a priori, molt més canònic que el de les seves companyes. «Volem donar veu davant tot Europa a totes les dones anònimes que ens van deixar el seu llegat. Elles, sense saber llegir ni escriure feien art», deia Aida Tarrío. Reivindicaven la música tradicional de les dones gallegues, aquelles ‘pandereteiras’ a qui fins i tot feia «vergonya» cantar perquè la seva música, pensaven, «no valia res».
La seva actuació va oferir dansa tradicional sense rols de gènere (elles anaven amb pantalons; ells, amb faldilla) i difusió de llengües cooficials i d’asturià.
Recolzament mutu
I en aquesta guerra entre els tres models de reivindicació de la dona, va guanyar la sororitat. Primer, a Benidorm. Després, a les xarxes. «T’agafem del braç tal com fèiem en la nostra cançó, germana, ho petaràs», firmava en un post d’Instagram Rigoberta. «‘Querémoste’», li deien les gallegues.
Perquè totes elles es reconeixen com a feministes. I també, d’acord amb els missatges que van anar transmetent al festival, interseccionals. I d’això es tracta: de fer espais on càpiguen les dones que com Chanel tornen «‘loquito a todos los daddies’»; que com Rigoberta Bandini es treuen un pit en els espais públics o tenen sempre caldo a la nevera (tot i que sigui Aneto); i a les anònimes que tant van fer per la cultura fins i tot sense reconèixer-se.
Chanel, amb la seva simple reivindicació del ball i passar-s’ho bé, va deixar una promesa: els «divos i dives, binaris o no» disfrutaran del seu xou a Eurovisió. Un festival que, com assenyala Antonelli, «no és el Cervantes».
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
