Eduardo Torroja, així era l’avi d’Ana Torroja que Franco va convertir en marquès
L’enginyer va ser la superestrella del formigó armat de la primera meitat del segle XX, amic de Frank Lloyd Wright i Richard Neutra
En l’apogeu de Mecano, Ana Torroja passava de puntetes quan la premsa li preguntava per la família. Que si era el seu puntal, que si el seu màxim suport. I d’aquí no passava. Un relat molt detallat no encaixava amb la seva androgínia ‘nuevaolera’ en una època en què la Movida els mirava per sobre de l’espatlla. La realitat és que Ana era filla d’un enginyer civil i una germana de l’exfiscal de l’Audiència Nacional Eduardo Fungairiño, va créixer a El Viso –el barri més ric d’Espanya–, va estudiar a les teresianes, va estiuejar a Mallorca i es va matricular a Econòmiques. Ara, a punt de complir 62 anys, lliure de prejudicis aliens, reclama el títol de marquesa de Torroja («el meu pare em va transmetre que volia que el títol es conservés en la família i serà un honor complir amb el seu desig», explica via ‘e-mail’).
El marquesat va ser atorgat per Franco al seu avi Eduardo Torroja, una superestrella del formigó armat de la primera meitat del segle XX que la democràcia no aclama per haver exercit en l’edat fosca. Una cosa una mica arbitrària, perquè en la Segona República Torroja ja havia projectat el Mercat d’Algesires (1933), el sortint sobre la graderia de l’Hipòdrom de la Zarzuela (1935) i la volta de l’ultramodern Frontó de Recoletos (1935), destruït pels bombardejos. No només «es va mudar a França amb la seva família durant tota la guerra», explica Pepa Cassinello, directora de la Fundació Eduardo Torroja, sinó que feia conferències als EUA, va ser inclòs al llibre ‘Art and artist’ (University of California Press) amb Henry Moore, Jean-Paul Sartre i Jean Renoir, i aprovava la contractació de purgats, com Fernando Sánchez Dragó, tot just sortit de la presó per (sí, sí) comunista.
La Bauhaus espanyola
«Era l’Steve Jobs de l’època», el defineix Cassinello. Tenia les idees tan clares i Espanya era tan erma que va fundar l’Institut Tècnic de la Construcció, un centre de connexió amb professionals de l’enginyeria, l’arquitectura i l’art estrangers que «recordava la Bauhaus». Hi havia piscina i tennis per a les famílies, cursos de formació per a obrers, festes de disfresses i una revista. Per la seu, presidida per un dodecàedre de formigó (a la foto superior), van desfilar amics com Richard Neutra, Pier Luigi Nervi o Frank Lloyd Wright. De fet, aquest últim va trepitjar unes quantes vegades la rampa circular de l’Institut i una molt semblant va acabar sent l’element singular del Guggenheim de Nova York. A canvi –¿de la inspiració?– li va regalar una aquarel·la de la seva famosa Casa de la Cascada, a Pennsilvània.
Sostre per a culers
Entre altres prodigis, Torroja va dissenyar la coberta de la tribuna de l’estadi del FC Barcelona de les Corts: 26 metres d’amplada per 104 de llarg, sense cap suport. ¡Literalment volava sobre els caps dels culers estufats! Es va inaugurar el 1945, en un amistós contra el Nàstic de Tarragona, que va comprar la vella tribuna per 50.000 pessetes (300 euros) amb el compromís de desmuntar-la i emportar-se-la a casa. La seva empremta a Catalunya també va quedar impresa a la capella a l’aire lliure del Sant Esperit, al Parc Nacional d’Aigüestortes (1953, desapareguda per deixadesa), una closca oberta al riu Sant Nicolau. «A Norman Foster li va sorprendre la semblança amb les closques que Jørn Utzon va dissenyar per a l’òpera de Sidney», explica Cassinello.
El seu esperit continua viu
Notícies relacionadesExplicava el seu fill José Antonio, segon marquès de Torroja, que era «un home introvertit i silenciós». Es va construir un estudi a Portals Nous, a uns quilòmetres de Palma, per estar a soles amb les seves idees. Només el distreien de la seva ingent agenda constructiva i pedagògica «la música i la poesia», el lot genètic que pel que sembla li va tocar a la seva neta Ana. «Jo tenia 5 mesos quan va morir el meu avi –explica la cantant–, però el meu pare em va explicar la seva passió per la professió, i la importància que tenia per a ell no només la part tècnica, sinó l’estètica. No existia una sense l’altra».
Era tan gran la intensitat de la seva dedicació que, si fem cas a l’inefable Iker Jiménez, no es va aturar després de la seva mort. ‘Cuarto Milenio’ va recollir en un programa l’angoixa de vigilants de nit de l’Institut Tècnic de la Construcció i d’un treballador de laboratori per la presència d’«un ens». «És com un fum dens, com de puro, que igual que es forma, desapareix», van definir el fenomen paranormal. I sospiten que es tracta de l’esperit de Torroja, que va morir el 1961 al seu despatx a conseqüència d’un infart. «Els gossos dels vigilants es queden clavats davant la seva porta i no hi ha forma de moure’ls», va dir Jiménez. En cas de ser cert, la líder de Mecano heretaria títol i fantasma.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
