Moisés Naím: «Caminem com somnàmbuls cap a l’autocràcia»

«No sabem el que ens passa, i això és precisament el que ens passa». ¿Per què ha triat aquesta cita d’Ortega y Gasset de 1933 per encapçalar la seva anàlisi del món del 2022?

Perquè reflecteix a la perfecció el moment que vivim. Estan passant coses que fa poc eren inimaginables i no aconseguim entendre-les ni sabem cap a on ens porten. Institucions i estats democràtics que crèiem segurs i consolidats avui es mostren fràgils i en fallida. Fixi-s’hi, un dels grans ‘best-seller’ que circulen ara mateix per Washington planteja obertament com serà la guerra civil que enfrontarà entre si els nord-americans. Això no ho hauríem cregut possible fa poc, però ja és aquí.

¿La democràcia està amenaçada?

La història ens va acostumar a pensar que les democràcies cauen de forma abrupta quan un general amb lents fosques fa un cop d’Estat, imposa una junta militar i es declara amo del país. Avui les democràcies moren de manera més subtil i gradual, fins i tot burocràtica i avorrida. Un dia et canvien una llei fonamental sense avisar, l’endemà et proclamen una Constitució que concentra el poder en mans del líder amb l’excusa de protegir el poble, el següent t’imposen una reforma que deslliura aquest líder de l’obligació de retre comptes... Fins que un dia ja és massa tard per reaccionar-hi.

Al seu assaig explica que aquest moviment l’encarnen figures com Maduro, Trump, Bolsonaro o Erdoğan. ¿Què tenen en comú personatges tan dispars?

A priori, López Obrador té molt poc a veure amb el president de l’Índia, Nerendra Modi, o Putin amb Trump, o Duterte, el president de les Filipines, amb Bukele, el del Salvador. No obstant, tots comparteixen les mateixes tàctiques per accedir al poder, concentrar-lo a les seves mans i erosionar la democràcia. És un fenomen mundial que afecta països rics i pobres, del nord i del sud, i està canviant el panorama polític del planeta.

A aquests líders solem identificar-los com a populistes. ¿Hem desgastat aquesta paraula de tant utilitzar-la?

L’error ha sigut considerar el populisme com una ideologia, quan en realitat és un sistema per arribar al poder i perpetuar-s’hi. Hi ha populistes autòcrates d’esquerres i de dretes, però tots operen igual i persegueixen el mateix: maniobren per eliminar els contrapesos que permeten el joc democràtic i així eviten ser qüestionats. I ho fan en nom del poble noble al qual prometen defensar de les elits malignes que l’explotaven. Soc veneçolà i en aquest tema jugo amb avantatge, perquè ja ho he viscut. La meva sorpresa va ser veure Trump fent el 2020 el que Chaves havia fet 15 anys abans. 

Tots dos van arribar al poder a través de les urnes.

Gràcies al triomf de l’antipolítica, que es resumeix en una frase: «que se’n vagin tots». Quan convences la població que la classe política està formada per lladres corruptes i incompetents, és fàcil que acabi llançant-se en braços del primer xarlatà que arriba amb la promesa d’arreglar els complexos problemes d’avui per art de màgia. Les seves eines són la polarització i la postveritat. Amb la primera aconsegueixen travar el debat polític i convertir l’adversari en enemic del poble. Amb la postveritat acaben confonent la ciutadania. 

¿Com és possible que triomfi la confusió en un món més informat que mai?

En política la mentida sempre ha existit. Hitler va arribar a crear un ministeri de la propaganda. Però la postveritat va un pas més enllà i construeix una cosa nova: els fets alternatius. Consisteix a distorsionar la realitat fins a aconseguir que la gent no sàpiga què creure. El resultat és que avui hi ha milions de nord-americans convençuts que a Trump li van robar les eleccions, igual que milions de britànics es van empassar que el Brexit solucionaria tots els seus problemes. Ho va dir molt clar Michael Gove, ministre del Govern de Cameron: «Els britànics ja no creiem en els experts».

Si l’antipolítica triomfa, potser és perquè la política ha fracassat.

És que avui és molt més complicat governar del que ho era fa dècades. Al segle XXI, el poder s’ha fet més fàcil d’obtenir, més difícil de mantenir i més fàcil de perdre. Els governs actuals es veuen incapaços de fer realitat les expectatives de la població, que són més altes que mai.

¿Com es combat la deriva populista?

El més urgent és prendre consciència del moment que vivim: la democràcia està col·lapsant de manera furtiva i caminem com somnàmbuls cap a l’autocràcia. Sé que sona alarmista, però és així. Ens hi estem jugant la llibertat, i això obliga a aplicar polítiques més sofisticades de les que vam conèixer en el passat. Per exemple, és l’hora que els governs protegeixin el consumidor digital. Abans, les autoritats protegien els consumidors dels productes tòxics que els podien perjudicar, ara hauran de fer-ho amb els continguts digitals. Això comporta dificultats, perquè xoca contra la llibertat d’expressió, però hem de buscar la fórmula per evitar que la mentida continuï danyant la democràcia.

¿Veurem dictadures i autocràcies en estats democràtics consolidats?

A molts països, com els Estats Units, les eleccions ja no consisteixen a optar entre candidats amb polítiques que ens agradin més o menys, sinó entre la llibertat i la derrota de la democràcia. Ara mateix, Trump està muntant una estructura estatal per controlar les assemblees que certifiquen els resultats dels comicis. No ho oculta: busca alterar la maquinària electoral. Si es presenta el 2024 i guanya, la democràcia en aquest país corre perill.  

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

¿Com es veuen des de Washington els debats de la vida pública espanyola?

Amb molta perplexitat. Si un repassa la llista de prioritats que Espanya hauria de tenir sobre la taula, pensa en l’economia, la immigració, la distribució de la riquesa o el seu encaix a Europa i el món. No obstant, el debat públic gira entorn de les identitats, i a més ho fa amb molta polarització, desqualificant l’adversari. No ho entenc, perquè Espanya és un cas d’èxit. Des del final de la dictadura és un país envejable i desitjable, on tothom vol viatjar i instal·lar-se a viure. Desconec les causes d’aquesta distorsió, però no beneficia els espanyols.