Les dependències digitals de la gent gran: «Sentim que se’ns fa llum de gas»

Tot són malestars i reflexions de persones de més de 70 anys que s’han vist forçades a conviure en un entorn que cada vegada els col·loca més barreres al camí. Tanques insuperables en molts casos per poder fer accions necessàries en el seu dia a dia: des de retirar diners d’un caixer fins a poder dialogar sense barreres amb el seu metge de referència. 

Laments nascuts arran d’un entorn nou, imperiosament tecnològic, que no existia fa només uns anys i que els desplaça al costat incomunicat de la fractura digital. Un món ple de noves dependències que ja és aquí.

Segons explica Lucía Velasco, economista i autora de ‘¿Te va a sustituir un algoritmo?’, s’estima que la pandèmia ha accelerat entre cinc i vuit anys aquests canvis tecnològics. «En molts casos la digitalització es fa sense tenir en compte els usuaris, ni tampoc les seves circumstàncies. En gran part no s’ha contemplat la possibilitat que hi hagi persones que no vulguin o no puguin ser digitals», afirma Velasco. 

En les últimes setmanes, Carlos San Juan, metge jubilat de 78 anys de València, ha deslliurat un estira-i-arronsa al sector bancari amb la campanya ‘Soc gran, no idiota’, un lema eloqüent amb què protestava per la falta d’atenció humana als bancs. El caixer automàtic és vist per molta gent gran com un «monstre» que han de domar, si és possible. San Juan es posa com a exemple: «Jo tinc parkinson i una transferència no la puc fer perquè teclejo malament un número i estic perdut».

Teresa Franco, de 75 anys i membre de SOS Gent Gran a Santa Coloma de Gramanet, fa un relat gairebé exacte i descriu la «inseguretat paralitzant» que sent a l’enfrontar-se a aquesta mateixa acció. «Anar al banc a fer petites gestions s’ha convertit en una cosa anguniosa per a molta gent», diu Franco. 

‘Soc gran, no idiota’

La missió de la campanya ‘Soc gran, no idiota’ –amb més de 600.000 firmes digitals– sembla haver arribat a bon port, ja que les entitats financeres estan ampliant el seu horari d’atenció personal. La vicepresidenta primera i ministra d’Assumptes Econòmics i transformació Digital, Nadia Calviño, També es va comprometre a presentar un pla per un tracte «més humà» als bancs.

Fins ara, amb horaris reduïts (de 8 a 11 hores en molts casos), les cues d’avis en les entitats financeres eren paisatge habitual a primera hora del matí. El tancament d’oficines i la retallada de personal, a l’empara de les fusions bancàries, han penalitzat el tracte humà. «Decisions preses per abaratir costos», conclou San Juan, que recorda que, mentrestant, els bancs comunicaven «beneficis impressionants».

L’estira-i-arronsa a la banca és l’exemple més gràfic d’aquestes noves dependències digitals, que van molt més enllà i que mostren «una falta d’humanitat total». «S’ha exclòs la gent gran, manegem pocs diners, no som rendibles», diu San Juan. A ell –explica– un dia li van dir que tornés acompanyat d’algú per ajudar-lo en els tràmits que volia fer. «No hi ha res més humiliant per a una persona gran que que et diguin això, com si fossis un nen petit», afirma.

«Plorar davant el caixer»

Hi coincideix totalment Llorenç Guasch, de 72 anys i membre de l’agrupació Iaioflautes Garraf i de la Marea Pensionista del Baix Penedès: «Utilitzen l’excusa de la informàtica per mantenir a ratlla aquelles persones que els interessen menys. He vist plorar gent davant el caixer perquè no sabien què fer». 

Guasch, que amb les agrupacions citades ha portat la lluita de la gent gran contra els bancs a desenes d’ajuntaments catalans, dona un altre exemple revelador viscut en primera persona. Es va acostar dos dies consecutius a una oficina de Vilanova i la Geltrú –on resideix– cinc minuts més tard de l’hora d’atenció al client. La primera vegada volia que l’ajudessin amb la llibreta. Cop de porta. La segona preguntava per una hipoteca inversa. Portes obertes de bat a bat i alfombra vermella. I fins i tot algun caramel.

És indubtable que la fractura digital deixa desemparats els més grans no només per falta de cultura tecnològica, també de recursos, ja que molts no poden afrontar les despeses que suposen els dispositius i les quotes d’internet. I més enllà del bancari, l’apagada tecnològica arriba a molts altres àmbits, un error de càlcul de governants i dirigents, ja que a Espanya hi ha més de set milions de persones de més de 70 anys. Així ho creu Anna Freixas, psicòloga i autora de ‘Yo, vieja’: «La societat no està controlant la força que podem tenir. Som molts, tenim molts vots. El problema el tenen ells, no nosaltres». 

Per a Freixas, de 75 anys, deixar de banda la gent gran només s’entén per l’«estupidesa de la gent que creu que, com que ells ho poden resoldre o tenen qui els ho resol, pensen que no existeixen altres persones al món». Des de la seva experiència donant tallers d’informàtica a persones grans fa un apunt: «Les dones van com un llamp en comparació amb els homes. Entre altres coses, perquè no ens cauen els anells per preguntar, no hem sigut educades amb l’honor».

De la sanitat a la cultura

La tecnologia també penalitza en sectors com la sanitat o la cultura. En el primer, d’importància vital per a les persones grans, han notat una pèrdua de proximitat respecte al seu metge de capçalera.

En plena crisi de la covid i arrossegant les retallades de la crisi anterior, l’aplicació La Meva Salut tampoc els facilita la vida en absolut. «La gent gran sol tenir dificultats per moure’s per l’aplicació i, per exemple, per escriure i sintetitzar exactament el que els passa –exposa Montse Milà (77 anys), extreballadora de la històrica fàbrica La Maquinista i integrant de la comissió de Salut del Poblenou–. A més, les hores amb el teu doctor o doctora sovint te les donen a setmanes vista i el personal d’urgències no et coneix: nosaltres volem ser atesos per sanitaris que sàpiguen la nostra història, perquè són els que també poden detectar maltractaments o malestars ocults».  Segons una enquesta de l’INE, només el 9,8% dels espanyols de més de 75 anys han utilitzat internet per concertar cites amb el metge en els últims tres mesos.

«Per a nosaltres la relació directa amb el metge és bàsica. De vegades, la persona gran només vol que l’escoltis», diu Inés Sánchez, de 72 anys i membre de SOS Gent Gran a Santa Coloma de Gramenet.

La bretxa és la pandèmia

En el cas de la cultura i l’oci, la venda ‘online’ de les entrades els col·loca a l’últim lloc de les cues de compra. «Si s’entén la cultura com un dret, les entrades telemàtiques són un gran obstacle. La tecnologia, com està plantejada, agreuja les nostres dependències i malestars», diu Milà, que el 2019 va rebre la Medalla d’Honor de Barcelona per la seva implicació en la vida associativa al Poblenou. Per tot això, la gent gran reclama –en paraules d’Inés Sánchez– «una política pública a tots els nivells» per regular la telesocietat. «Després de gairebé una dècada sense brúixola en la matèria», diu l’economista Lucía Velasco, ara hi ha una agenda en la matèria: Espanya Digital 2025.  

En aquest sentit, Velasco considera que «anem descobrint noves arestes a mesura que aprofundim en l’estudi dels impactes de la digitalització. L’important és que prevalguin les persones sobre les màquines». I afegeix: «Governar la digitalització és fonamental perquè no respongui als interessos d’unes quantes empreses que ara dominen el mercat i que, en molts casos, condicionen els nostres hàbits tecnològics».

En molts casos, la gent gran també acaba depenent de familiars per poder accedir a l’oci o fer qualsevol tràmit. Per a molts és terrorífic i exasperant, per exemple, l’insidiós robot que atén a l’altre costat del telèfon. Jubilats i màquines no parlen el mateix idioma. «Acabes explicant el problema 20 vegades i sempre tens la mateixa resposta: ‘No l’he entès, parli més clar’», afirma Franco.  

Notícies relacionades

10 barreres (tecnològiques) per a la gent gran

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

És indubtable que la pandèmia ha obert encara més la fractura digital a tots els nivells. Com explica Gemma Galdón, investigadora especialitzada en seguretat a internet, «els sistemes d’intel·ligència artificial solen tenir els mateixos biaixos que la societat que els genera». «L’ús de noves tecnologies implica un esforç d’aprenentatge i adaptació que no tothom està en condicions de fer, per motius de renda, edat o possibilitats. A més, existeix una veritable febre digitalitzadora que fa que fabricants i implementadors oblidin aquests factors, i en la carrera per ser els primers en implementar sistemes tecnològics obliden el seu impacte sobre la fractura digital», diu. 

Galdón considera, no obstant, que els biaixos que discriminen la gent gran es poden reparar. «Els sistemes que han d’utilitzar els grans es poden millorar per incorporar les seves necessitats i possibilitats, i les polítiques tecnològiques poden incorporar anàlisi d’impacte en fractura digital per reconciliar els avenços tecnològics amb les necessitats socials. Només fa falta que això sigui prioritari», conclou l’experta.