Quan Britney Spears es va rapar (i 70 paparazzis van convertir la seva crisi nerviosa en el primer mem de la història)

Tot i que el més cridaner de l’assumpte és que ningú va gosar preguntar-se què li estava passant realment a la cantant. En aquells temps era un acudit tan lucratiu que, lluny d’auxiliar-la, es va optar per observar el seu enfonsament mediàtic amb un bol de crispetes a les mans.  

Prova d’això va ser l’ominós 16 de febrer del 2007. Aquell dia, després d’haver passat menys de 24 hores al centre de rehabilitació Crossroads Centre, d’Antigua i Barbuda, va volar fins a Los Angeles amb l’objectiu de retrobar-se amb els fills. Però Federline l’hi va impedir. Esfondrada, entorn de les set de la tarda, es va dirigir amb cotxe fins a Esther’s Haircutting Studio, una modesta perruqueria del barri de Los Angeles de Tarzana. «Vaig pensar que intentava fugir o amagar-se dels fotògrafs», va afirmar Esther Tognozzi, propietària del local. Però la seva intenció era una altra molt diferent. 

Una horda de fotògrafs

Acompanyada de dos guardaespatlles, i davant l’atent escrutini de 70 paparazzis que esperaven a la porta, l’artista va demanar a Tognozzi que li rapés el cap. «Vaig intentar convèncer-la que no ho fes», va explicar l’estilista a les pàgines de ‘Los Angeles Times’. De poc van servir les seves paraules: Britney no va dubtar a agafar una maquineta d’afaitar i desfer-se ella mateixa de la seva melena. Per primera vegada, tot i que ningú ho comprengués, estava agafant les regnes de la seva pròpia imatge. Segons els allà presents, a l’acabar aquella catarsi capil·lar va plorar no perquè es veiés poc atractiva, sinó pel que pogués arribar a pensar la seva mare. 

«Estava passant per moltes coses artificials amb els meus fills i Kevin en aquell moment. Em sentia devastada», va asseverar l’estrella un any després al documental ‘Britney: For the record’ sobre aquest episodi. «Pensaven que m’estava tornant boja, però molta gent s’afaita el cap. Per mi era com si m’estigués revelant, sentint-me lliure o desposseint-me de les coses que havien passat». 

Abans de tornar a casa, Britney va fer una segona parada a l’estudi Body & Soul, de Sherman Oaks, per tatuar-se uns llavis al canell i una creu al maluc. Al documental ‘Britney Spears: breaking point’, emès per la cadena britànica Channel 5 el 2019, la tatuadora Emily Wynee-Hughes va rememorar així el que va passar aquella nit: «No estava segura de què estava passant allà fora. Semblava com si hi hagués una revolta al carrer. I de sobte, la porta es va obrir lentament i va entrar ella. Em vaig adonar de seguida que no tenia cabells. Li vaig preguntar per què s’havia rapat, i la seva resposta va ser una mica estranya: ‘No vull que la gent em toqui els cabells. No vull que ningú em toqui els meus cabells. Estic cansada que tothom ho faci’». 

Notícies relacionades

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

10 anys sense Nora Ephron, far de la comèdia romàntica

Igual com Tognozzi, també va confirmar que ningú del seu equip va intentar ajudar-la o persuadir-la perquè no ho fes. «Simplement no semblava que els importés gaire. Vaig sentir una insana sensació d’ansietat i energia negativa. Semblava que tothom estava esperant que es produís l’accident», va remarcar. 

Fora de control

Britney sempre ha sigut reticent a parlar d’aquell fatídic 2007 que va culminar amb la pèrdua temporal de la custòdia dels seus fills i la tutela legal del seu pare durant 13 anys. No obstant, el juny del 2017 va oferir una entrevista al diari israelià ‘Yediot Ahronot’ que, llegida ara, és summament reveladora: «Crec que hauria d’haver-me agafat més descansos al llarg de la meva carrera i assumir la responsabilitat de la meva salut mental. Hi va haver moltes decisions que es van prendre per mi en les quals no vaig tenir res a veure. La meva vida estava controlada per massa gent i això no et deixa ser tu mateixa. Estava perduda i no sabia què fer. Intentava complaure tots els que m’envoltaven, però hi ha moments en què miro enrere i penso: ‘¿En què dimonis estava pensant?’». Afortunadament, això ja és cosa del passat.