Pilar Eyre: «El rei emèrit segueix enamorat de Corinna»

¿S’ha recuperat ja de veure les fotos d’Iñaki Urdangarin amb Ainhoa Armentia?

Fa dos anys vam publicar a la portada de ‘Lecturas’ que el matrimoni d’Iñaki i Cristina anava malament i tothom se’ns va tirar a sobre. Em vaig posar a plorar perquè visc la professió molt intensament. I durant el rodatge del programa de Bertín Osborne, ‘Mi casa es la tuya’, em va trucar el director de la revista i em va dir: «Ho tenim». Vaig saber immediatament a què es referia. ¡Em vaig tirar a terra, tenia l’adrenalina descontrolada!

¿L’exclusiva de la seva vida?

No en recordo cap que hagi fet tant soroll. Un parell de setmanes més tard va ser la infanta Cristina qui es va posar en contacte amb nosaltres.

¿Què li pot passar més a aquesta família?

Cal estar pendent de la nova generació de Borbons. De Victòria Federica, per exemple. I d’aquí dos dies deixarem de parlar de Letícia per parlar d’Elionor. 

¿Donaran més de si que Felip i Letícia?

A força de passar desapercebuts, de no cridar l’atenció, potser Felip i Letícia corren el perill que la gent digui: «¿Per a què serveixen?». Tot i que entenc que no és bon moment per a massa escàndols.

Parlant d’escàndols, ¿alguna última hora sobre l’emèrit?

No, de moment. Fa poc em van explicar una anècdota antiga. El rei emèrit va anar a Montmeló amb Jaime de Marichalar. Era l’època en què hi havia hostesses de graella. «¿Has vist? –li va dir al seu llavors gendre–. Això sí que són bons pits, no el que té la teva dona». Suavitzi-ho, sisplau.

No és possible. ¿Tornarà a Espanya?

No tornarà. ¿A què? ¿Que li posin el micròfon de ‘Sálvame’ i li preguntin: «¿Ha robat molt aquesta setmana, Majestat?». Es quedarà a Abu Dhabi, on viu com un xeic. I quan es produeixi el fet biològic inevitable, suposo que morirà a Espanya.

Mentrestant, ¿té alguna amiga nova?

Crec que conec més Joan Carles que les seves pròpies filles i dic que segueix enamorat de Corinna. Per això ha fet tantes coses per intentar fastiguejar-la. El despit és un sentiment molt semblant a l’amor.

¿A vostè mai li ha tirat la canya?

Ha estat amb altres periodistes, però amb mi no.

Qui sí que la va rondar va ser Julio Iglesias.

[Riu] ¡Aquesta història morirà amb mi!

Sembla que no està gaire fi.

M’ha trucat un amic seu i m’ha dit que està molt bé. La gent parla de l’accident, però no va ser res. El que passa és que Julio va tenir un tumor a la columna vertebral i després de la químio va estar un any i mig fent rehabilitació. Des d’aleshores, se’n ressent.

¿Calla vostè molt del que sap?

Hi ha coses que callo perquè són denunciables, però jo parlo un munt. De vegades el meu fill em diu: «¿Això no ho diràs a les entrevistes, oi?». I encara penso donar molta guerra.

Si és així, ¿per què passa tanta angoixa quan publica un llibre?

Soc una persona molt turmentada. Sento moltíssima inseguretat. Necessitaria un equip de psicòlegs que m’acompanyessin a tot arreu per animar-me. A més, la novel·la és l’aristocràcia de la literatura.

¿Què volia explicar en aquest últim?

L’etapa del llibre, dels 60 als 90, està molt documentada, però volia explicar com va repercutir en la vida íntima dels que la vivim, i encara més sent dona.

¿Com de més?

Els nostres companys de lluita eren molt masclistes. Tant la píndola com l’avortament eren coses de dones. A qui més va beneficiar el suposat alliberament sexual va ser als homes. Van tenir sexe gratuït, sense haver de fer poesies.

Vostè pertanyia a la burgesia de tota la vida.

Igual que la meva protagonista, la meva família era molt de dretes, vaig entrar a la universitat el 1968 i em vaig rebel·lar contra la meva mare.

¿Com és?

El 1956 hi va haver una vaga d’estudiants i recordo que la mainadera deia que a la plaça Universitat havien penjat nens dels arbres. Fins als 18 anys vaig pensar que eren els rojos els que havien fet la guerra. Jo, que era la llesta de la família, em vaig adonar que era molt ignorant. Vaig conèixer els rojos i vaig conèixer l’amor devastador que només pots sentir quan ets jove. Sé el que és jugar-te-la per un gran amor.

¿Fins a intentar entrar al PSUC?

Vaig fer un curset de quatre hores durant tres dies a la setmana per entrar-hi com a militant. Crec que era qui ho feia més bé. La pitjor humiliació en la meva vida va ser quan al final em van dir: «No, tu no, camarada Carlota, perquè creiem que hi ha certa frivolitat en el teu comportament». Em va fer molta ràbia perquè aquest partit em feia anar amb minifaldilla a recaptar diners per comprar pancartes i esprais, i el dia en què no recollia gaire, el responsable em deia: «Segur que avui anaves amb pantalons».

Ni igualtat ni fraternitat.

També vaig viure el classisme dels separatistes. Vaig tenir un nòvio que era fill d’un capitost exiliat a Mèxic, una persona molt coneguda. Al casament de la seva germana em van fer el buit perquè el meu pare era de dretes i jo parlava castellà. Tot i que l’altre dia vaig regalar el llibre a algú molt independentista i em va dir: «Reconec que hi ha molts gilipolles al meu partit».

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

És difícil saber on és el seu lloc natural.

Sempre m’he sentit desclassada. Mai he trobat el meu lloc al món. Vaig anar a una escola catalanista i parlava castellà, estiuejava a Sitges i vaig ser la primera de la Central a tirar un còctel molotov. Soc una mena d’impostora. Però ser dins i alhora fora m’ha permès tenir una mirada crítica.