TERRITORI VINTAGE
Tripijocs en els Oscars: ‘Shakespeare in love’ i altres pel·lícules que no mereixien premi
La comèdia romàntica protagonitzada per Gwyneth Paltrow va desbancar ‘Salvem el soldat Ryan’ per pressions de Harvey Weinstein
La que avui és majoritàriament considerada com la millor pel·lícula de tots els temps, ‘Ciutadà Kane’, no va ser considerada per l’Acadèmia de Hollywood com la millor pel·lícula de 1941; els membres del jurat van preferir atorgar aquest honor a ‘Que verda era la meva vall’ Ara sabem que en aquesta decisió va influir la campanya d’intoxicació que el magnat mediàtic William Randolph Hearst va dur a terme contra l’obra mestra d’Orson Welles –que parlava subtilment d’ell i no precisament bé–, per això resulta inevitable vincular-la a la injusta victòria que ‘Shakespeare in Love’ va protagonitzar dècades després. Al darrere d’aquesta oblidable comèdia romàntica de 1998 es trobava Harvey Weinstein, que llavors era el productor més poderós de Hollywood i que aquell any no només va subornar i extorsionar els acadèmics, sinó que també va portar a terme una verinosa campanya de propaganda contra ‘Salvem el soldat Ryan’, sens dubte més mereixedora de l’estatueta. Òbviament, no parlem de casos aïllats. Al contrari, la història dels Oscars és una successió de decisions de difícil comprensió.
Corregir injustícies
Un dels motius és l’afany de l’Acadèmia a utilitzar els premis per corregir injustícies comeses en el passat. Si ‘L’espectacle més gran del món’ es va imposar el 1953 a ‘Sol davant el perill’ és probablement perquè els votants se sentien en deute amb el director Cecil B. DeMille i van decidir recompensar-li amb un dels seus pitjors llargmetratges; Gary Oldman ja feia tres dècades que demostrava el seu talent quan finalment va guanyar l’Oscar pel plomís drama polític ‘El instante más oscuro’, en el qual les pròtesis i el maquillatge feien tot el treball actoral; Al Pacino va haver de suportar el menyspreu a les seves magnífiques interpretacions a ‘El Padrí’, ‘El padrí 2’, ‘Serpico’ i ‘Tarde de perros’ abans de guanyar l’estatueta –per sobreactuar excessivament– a ‘Esencia de mujer’.
¿I què podem dir de Martin Scorsese? El novaiorquès va esperar 40 anys abans d’aconseguir el guardó –per ‘Infiltrats’ (2006), una bona pel·lícula, sense més ni més– i, mentrestant, va veure com l’Acadèmia menystenia els seus treballs més magistrals: avui ens sembla un acudit que el 1977 l’Oscar no el guanyés una ficció tan revolucionària com ‘Taxi Driver’, sinó una tan reconfortant com ‘Rocky’; que l’aclaparador biopic ‘Toro salvatge’ fos derrotat el 1981 per l’histèric psicodrama ‘Gent corrent’ i que tots els Oscars que mereixia ‘Un dels nostres’ anessin a parar a ‘Ballant amb llops’, un ‘western’ de 3 hores que pesaven com 10.
Ni Hitchcock ni Kubrick
A diferència de Scorsese, Alfred Hitchcock mai va guanyar l’Oscar a la millor direcció. Compte, que Charles Chaplin tampoc. Ni Stanley Kubrick, que a més va veure com dos dels seus treballs més icònics, ‘2001: una odissea de l’espai’ i ‘Doctor Strangelove’ eren derrotats en la categoria reina dels Oscars pels oblidables musicals ‘Oliver’ i ‘My Fair Lady’, respectivament. L’Acadèmia, al cap i a la fi, sempre ha mostrat debilitat pels musicals –només així s’explica, per cert, el triomf de ‘Chicago’ el 2002– i pels melodrames d’època plens de paisatges exòtics i lents com la mort per inanició, com ‘Memorias de África’ (set estatuetes) i ‘El pacient anglès’ (nou).
Als votants, així mateix, els solen entusiasmar les pel·lícules que parlen sobre Hollywood i el ‘showbiz’, per això ‘The Artist’ va guanyar cinc Oscars i també per això una pel·lícula simplement reeixida com ‘Birdman’ es va imposar el 2015 sobre una de les obres més extraordinàries d’aquest segle, ‘Boyhood’.
¿Com és possible que una pel·lícula genuïnament execrable com ‘Crash’ vencés la gran favorita del 2005, ‘Brokeback Mountain’? ¿Per què la cerimònia de 1995 va donar el triomf a ‘Forrest Gump’ i no a ‘Pulp Fiction’? ¿En quin cap cap que ‘Tot passejant Miss Daisy’ guanyés l’Oscar a la millor pel·lícula el 1989 i ‘Haz lo que debas’ ni tan sols fos nominada en aquesta categoria? ¿Com van poder els votants preferir ‘Kramer contra Kramer’ abans que ‘Apocalypse Now’ i ‘El discurs del rei’ abans que ‘La xarxa social’?
Per respondre-ho es pot argumentar que l’Acadèmia tradicionalment ha valorat el cine conservador i decorós més que el progressista i transgressor i els missatges simples davant l’ambigüitat moral. O es pot assumir que, en última instància, el mèrit artístic és totalment subjectiu i que, per tant, els Oscars estan a mercè de capricis, estats d’ànim i gustos sovint qüestionables. Tenir aquesta obvietat present sens dubte ens ajudarà a digerir alguns dels guardons que s’anunciaran en la gala d’aquesta nit.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.