CREMAR DESPRÉS DE LLEGIR

El costat fosc de la generació ‘beat’

Fa uns dies es va celebrar el centenari del naixement de Jack Kerouac i es va evitar, una vegada més, parlar dels monstres que va generar el ‘beatnik’, de la seva crueltat gairebé infantil. Un aspecte que ha quedat ocult per la seva necessària reivindicació de la llibertat, de la qual van fer, per fortuna, literatura.

En un delirantment hipnòtic relat deT. C. Boyle –l’escriptor que més i millor ha ampliat el camp de batalla de Charles Dickens i Robert Coover alhora–, un aspirant a escriptor fan de Jack Kerouac visita el Jack Kerouac en persona. A la seva abrasiva i divertidíssima manera, Boyle desmitifica, amb una narració que trontolla i arremet sense remei contra tot el que troba, no únicament Kerouac sinó tota la, en molts sentits, capritxosa, infantil i sobreprotegida generació ‘beat’. En el relat, titulat simplement ‘Beat’, Kerouac viu amb la seva mare –que acaba disfressada de Santa Claus perquè és Nadal–, i no sembla més que un nen que surt a fumar i a beure i a destruir tot el que toca fora, mentre dins continua comportant-se com un nen mimat. I la sàtira funciona precisament i dolorosament perquè només exagera el que és real.

Existeix un costat fosc, i violent, un costat desequilibradament cruel, d’una crueltat lligada a la irresponsabilitat de la infantesa, i de l’adolescència, en la generació ‘beat’. I és un costat que ha quedat amagat una vegada i una altra per la necessària reivindicació de llibertat que li va donar sentit. Sí, eren homes que volien deixar de fer el que se suposava que havien de fer –treballar, casar-se, tenir fills, continuar treballant, morir, i potser haver estudiat, o potser, l’horror, haver hagut d’allistar-se per participar en algun tipus d’incomprensible guerra– per limitar-se a deixar-se endur, pujar a un autobús i recórrer els Estats Units sense que el destí importés el més mínim –perquè la vida té un únic destí, i no ens agrada– i el van fer literatura perquè no se n’anés, per quedar-se per sempre, per fortuna, amb nosaltres.

Famílies ferotges

Però pensem en Caleb Carr. Tot i que també podríem pensar en Jan Kerouac, la filla que Jack Kerouac mai es va dignar a reconèixer, malgrat que sabia que era seva, cosa que la va portar a la bogeria de mirar de seguir els seus passos a la recerca d’un reconeixement que mai arribaria. Però pensem en Caleb Carr. Caleb Carr, sí, l’autor d’’El alienista’, un historiador militar que va créixer a cops en una llar ferotgement disfuncional. Des que vaig saber que Caleb Carr, avui un senyor de 66 anys, era fill de Lucien Carr, el paio que va matar a ganivetades el seu presumpte nòvio –en realitat, un monitor de ‘boy scouts’ que portava anys obsessionat amb ell i al qual no podia treure’s de sobre– i a qui Kerouac i William Burroughs van ajudar a desfer-se del cadàver, no he pogut treure-me’l del cap.

La història es relata fins i tot en una novel·la que Burroughs i Kerouac van firmar junts, i de la qual van escriure un capítol sí i un altre no: ‘Y los hipopótamos se cocieron en sus tanques’ (Anagrama). Però mai ha deixat de sorprendre’m la facilitat amb què van eludir la presó. Carr va ser condemnat a 20 anys, però només en va complir dos. A Kerouac el va deslliurar la seva nòvia de llavors, Edie, que es va fer càrrec de la fiança a canvi que ell es casés amb ella. La cosa va durar un any, i està explicada a ‘Los subterráneos’ (Anagrama). El cas de Burroughs és simplement d’un altre planeta. Perquè anys després va matar la seva dona, Joan Vollmer, d’un tret al cap mentre suposadament jugaven a Guillermo Tell –«Oh, posa’t aquesta copa al cap, ¡veuràs com la faig miques des d’aquí!»–, i va passar únicament 13 dies en una presó de Mèxic, al·legant que havia sigut un accident.

Dones apartades

Notícies relacionades

La manera en què les dones van ser apartades –mediàticament i socialment– del moviment, malgrat formar-ne part des del principi –i en alguns casos, brillar tant o més que ells, com explica el senyor Carpenter en la imprescindible ‘Los viernes en Enrico’s'’ (Sexto Piso), semblant a l’’off beatnik’– està àmpliament detallat en l’excel·lent ‘Personajes secundarios’, de Joyce Johnson (Libros del Asteroide). Tot i que si es vol anar molt més lluny en l’exploració d’aquest altre costat, recomano fer un cop d’ull a ‘Cómo me convertí en Hettie Jones’ (Árdora Edicions) i, sobre tot ‘Off The Road’ de Carolyn Cassady (Escalera Ediciones), l’epicentre (en femení) del moviment: Carolyn és la dona que Neal, musa de Kerouac, va destrossar sentimentalment, econòmicament i existencialment.

És curiosa, no obstant, la manera en què una altra de les grans, Diane DiPrima, mira de fingir que és un paio més (tot sexe i aventura) en ‘Memorias de una beatnik’ (Las Afueras) quan els seus poemes evidencien el contrari. No, la dona de Lucien Carr no va escriure cap llibre. Però sí que ho va fer Caleb. No, cap dels seus llibres és encara un llibre de memòries. Però sí que ha explicat en alguna ocasió de quina forma el seu pare, que va arribar a ser un gran editor a United Press, els maltractava. Maltractava la seva mare, a ell i els seus dos germans, i va continuar fent-ho fins i tot després que ella es divorciés. «Crec que ‘El alienista’ em va permetre exorcitzar el dimoni de la meva tempestuosa relació amb el meu pare», ha dit també. Fa no massa es va celebrar el centenari del naixement de Jack Kerouac. I es van evitar, una altra vegada, tots aquests monstres.

Inicia sessió 0 Comentaris