L’odissea de viure 24 hores sense plàstics

La guerra al plàstic acaba de començar, però s’haurà d’enfrontar un extens camp de batalla en les rutines quotidianes.

A la peixateria amb el ‘tupper’

Darrere d’un turó de llobarros, orades, verats i molls, Armando Ramírez transmet senyals de complicitat en vista de la invitació a col·locar els seus productes en un recipient portat de casa. Atén la peixateria de Fuentes, al mercat de la Cebada, situat al cèntric barri de la Latina de Madrid, i assegura tenir clients habituals que li suggereixen aquesta fórmula d’embalatge casolana i sostenible. «Dos de cada 10 ja em demanen que els ho posi en el túper. Sobretot, joves. I cada vegada en són més», afirma. La seva alternativa, si ningú li diu el contrari, és embolicar el peix en paper d’estrassa, que porta una cara plastificada per no desfer-se en contacte amb la humitat de les viandes, i posar-ho tot en una bossa... de plàstic. «No en tinc d’altres», es disculpa.

Davant la seva parada hi ha Frutas Selectas Paco, negoci atès pel susdit i la seva dona, Victoria. Tots dos confirmen els nous temps que travessa el món de l’embalatge de la compra diària. «En aquest barri hi viu molt estranger. Aquests, gairebé tots ja arriben amb cistell de tela i bosses de reixeta per ficar-hi les fruites i verdures que compren –asseguren–. I cada vegada hi ha més joves que s’apunten a aquesta idea».

Ells també han començat a canviar alguns hàbits: des de fa un any serveixen les peces de fruita en cucurutxos de paper i fa sis mesos van començar a oferir als seus clients bosses de plàstic reciclat. Saben que també n’hi ha de fècula de patata, però no els convencen: «No aguanten gens, de seguida es trenquen. A les bosses vegetals encara els falta una mica», diuen. 

Bosses de paper al súper

La cistella de la compra és, probablement, l’activitat quotidiana que més volum d’embolcalls sintètics mou al dia. Sobretot si s’intenta omplir la nevera acudint a supermercats i grans superfícies, hàbitat natural dels blísters de pernil dolç en talls i les safates de fruita pretallada. Però alguna cosa comença a moure’s en aquest sagrat temple del plàstic. «Des de finals de l’any passat, tot el gènere a granel el servim en bosses de paper», diu el José, fruiter del supermercat d’El Corte Inglés de la Puerta del Sol. A la seva esquena hi ha una paret coberta de bròcolis, porros, mangos i carbassons plastificats. Alguns, fins i tot, per unitats. «Però cada vegada se’n venen menys. L’últim any he notat un canvi. La gent s’està mentalitzant amb aquest tema», afirma el venedor. 

La clientela no és l’única que ha començat a desconfiar de l’abús d’embalatges no biodegradables. «El pernil i el formatge els emboliquem en paper d’alumini. També tenim safates de suro i film per a qui ens les demana, però procurem utilitzar-les poc, per allò de no contaminar», diu el Ramón, el xarcuter del supermercat. Malgrat aquests avenços, la clàssica bossa d’El Corte Inglés continua sent de plàstic. Impossible trobar una altra solució en el lineal de caixa d’aquests grans magatzems.

Un cafè en got reutilitzable

Llevat que s’acudeixi a la cafeteria amb el termos sota el braç, no hi ha manera d’emportar-se un cafè a casa sense plàstic. En el sector del got d’un sol ús, el cartró ja és avui l’element dominant –això sí, amb la superfície interior plastificada per evitar que es remolleixi–, i les culleretes s’han transformat, la majoria de les vegades, en bastonets de fusta aplanada. No obstant, a la tapa que cobreix el recipient, el proscrit material resisteix com un vestigi d’un altre temps.

Així passa en la majoria de bars i cafeteries, tot i que la cadena Starbucks ha ideat una fórmula per combatre el plàstic implicant els seus clients en aquesta empresa: «Descomptem 40 cèntims de cada cafè si portes el teu propi recipient o te l’emportes en els nostres gots reutilitzables», informa la Marta, dependenta de la franquícia del carrer d’Alcalá, al costat d’una torre de tubs de pasta decorats amb el famós logotip de la multinacional i un cartell que anuncia l’oferta. ¿I la gent els utilitza? «Cada vegada més sovint. Més que pel descompte, diria que per contaminar menys. La nostra clientela s’està conscienciant», diu la cambrera. 

Joguines de fusta embolicades en... plàstic

El dependent fa cara de circumstàncies quan escolta la petició del client: «¿Tenen joguines que no siguin de plàstic?». Després de diversos segons de tens silenci, l’encarregat de la botiga de joguines Sarasús del carrer Atocha de Madrid mira de sortir del pas: «¿Li val un ninot de peluix?». Al cap de poc se n’adona: «Per a nens petits tenim puzles de fusta», diu traient d’un armari una col·lecció de desmuntables de bedoll que, ¡oh sorpresa!, venen embotits en una pel·lícula de plàstic. 

Mirar d’evitar el maleït material en un basar d’articles de fabricació xinesa resulta encara més complicat: allà on es miri, hi ha plàstic en la factura dels articles o en les carcasses que els emboliquen. A la papereria Delinarte del carrer Jesús i María creuen haver trobat un producte temptador: «Aquest bolígraf japonès és de fusta i metall, no conté res de plàstic», ofereix la dependenta. La seva alternativa sostenible és un bolígraf de la marca Pilot fabricat amb material extret d’ampolles d’aigua Font Vella. «És plàstic, però reciclat», diu.

Menjar a domicili en caixes per llençar

Notícies relacionades

Un dia en un futur sense plàstic

Catalunya estudia una taxa de 20 cèntims per cigarret per reciclar les burilles

La pandèmia ha obligat multitud de restaurants a canviar la relació que tenien amb molts dels seus clients, que s’han fet addictes a disfrutar a casa de les menges que abans degustaven als establiments. Curiosament, en el sector del menjar a domicili, els ‘fast food’ derroten l’alta cuina en la guerra contra el plàstic. Les bosses de paper, les capses de cartró i els embolcalls fets de material biodegradable regnen en l’utillatge que solen oferir als seus clients les hamburgueseries, pizzeries i cadenes de menjar ràpid. 

En canvi, és impossible demanar un menú d’un restaurant de categoria per consumir a casa que no vingui en un envàs de plàstic o de material d’alumini cobert per cartró plastificat. «Nosaltres no veiem el menjar que viatja a dins, però sí que veiem els embalatges. La gent no imagina la quantitat de plàstic que transportem cada dia», afirma l’Elías, repartidor de Glovo que sol patrullar els carrers de Madrid.