Fernando Arancón, expert en geopolítica: «La victòria d’Ucraïna és més a prop que la russa»

–¿Com és possible que ningú veiés venir aquesta guerra?

Confesso que jo tampoc pensava que Rússia atacaria. De fet, el dia de la invasió em va agafar de vacances a Roma. El curiós és que tots els factors que convidaven a creure que Putin no envairia Ucraïna són els que expliquen que li estigui anant tan malament. Era obvi que 180.000 soldats eren pocs per ocupar un país de 600.000 quilòmetres quadrats i 40 milions d’habitants, i que l’operació logística estava mal plantejada, com s’està veient. En aquest sentit, l’anàlisi que es va fer era correcta. Ens vam equivocar al no valorar que els russos tenien en compte altres factors. 

En aquesta equació, ningú va tenir en compte la predisposició de Putin per a la gosadia.

A Occident solem titllar Putin de boig, però compte amb això: que ell pensi diferent de nosaltres no el converteix en boig. Simplement segueix una altra lògica que, en aquest cas, s’ha demostrat errònia. Va pensar que aconseguiria una victòria ràpida i sense conseqüències i ara està atrapat en un error de càlcul que li pot acabar costant una derrota dolorosa. Rússia ha demostrat que és més dèbil del que pensàvem. Ara mostra l’agressivitat dels animals acorralats.

Parlem d’aquesta lògica russa de la qual sabem tan poc a Occident. ¿Què buscava Putin quan va ordenar aquesta operació?

-Rússia sent una por atroç que les seves fronteres siguin a prop dels seus nuclis de poder econòmic i polític. Al final de la guerra freda les tenia a 1.600 quilòmetres de Moscou i ara estan a 500. Això ho viuen com una amenaça, perquè en segles passats van ser agredits des de l’exterior. Putin buscava conservar un espai d’influència exclusiu a l’est d’Europa. El té a Bielorússia, volia assegurar-lo a Ucraïna i és fàcil imaginar que, a llarg termini, volgués estendre’l als països que van formar part del Pacte de Varsòvia.

-¿I això pretenia aconseguir-ho per la força?

No sap fer-ho d’una altra manera. En el món occidental, avui ja ningú resol els conflictes a través de la guerra, però Rússia continua ancorada en la lògica del pal. La seva manera d’entendre les relacions internacionals és vuitcentista. Els ucraïnesos que viatgen a Polònia, Eslovàquia i Romania veuen que allà viuen millor que fa 20 anys i ells no, així que arriben a la conclusió que han de seguir els seus passos. Rússia és incapaç d’oferir-los res atractiu perquè es quedin al seu costat i, davant d’aquesta impotència, només li queda la coerció: et tallo el gas, t’envaeixo, t’ajudo a reprimir les teves revoltes populars... Li va funcionar el 1956 a Hongria, el 1968 a Praga, en la guerra de Txetxènia...

¿Tenien raons per pensar que ara els continuaria funcionant?

-Sota la seva lògica, sí. Quan Rússia es va annexionar Crimea i va desencadenar la guerra del Donbass, ningú va protestar. Aquella política d’apaivagament els va convidar a pensar: ¿per què no anar un pas més enllà? El pla era enderrocar el Govern ucraïnès i posar al seu lloc una figura titella que tingués amb Putin la mateixa relació feudal que avui li reten els presidents de Bielorússia o el Kazakhstan, però s’ha confós amb Zelenski. En ple avanç rus, els Estats Units li van oferir sortir del país i crear un govern a l’exili a Polònia, però ho va rebutjar i va decidir quedar-se. Putin també es va equivocar a l’avaluar la reacció internacional. Va pensar que la seva acció provocaria una fractura entre els països europeus. 

-¿Les sancions estan servint per a alguna cosa?

Les sancions són bombes d’efecte retardat. Rússia conserva reserves en dòlars i recanvis per a les seves fàbriques, però quan se li esgotin començarà a patir. Es parla molt de la dependència europea del gas rus, però la dependència russa de la tecnologia europea és més forta. Més aviat que tard, les seves refineries necessitaran les peces que només pot vendre’ls Alemanya. El bloqueig econòmic és l’arma del segle XXI. Ja no és pràctic envair un país, és més intel·ligent sancionar-lo i posar aranzels als seus productes, però això Rússia tampoc ho ha entès. 

Tampoc la societat russa, que, pel que sembla, continua recolzant el Govern de Putin.

Fa segles que els russos senten que vindran a assetjar-los i tenen assumit que han de pagar un alt preu en forma de penúries per mantenir la seva independència. Es van sacrificar com ningú per derrotar els nazis, van tornar a fer-ho quan va col·lapsar la Unió Soviètica i, si ara toca patir econòmicament, doncs es pateix. El patiment forma part de la seva cultura nacionalista. També hem de tenir en compte el ferri control informatiu que exerceix el Govern, sobretot entre els mitjans tradicionals, que són els que segueix la població de més edat. Els joves s’informen per altres vies i entre ells té menys suport governamental. Per això s’allisten tan pocs.

¿Aquesta guerra va per llarg o hi ha un final a la vista?

-Seguirà durant tot el 2022. Almenys això és el que calculen els serveis secrets dels Estats Units i el Regne Unit. Ucraïna està aguantant millor del que s’esperava i fins i tot està contraatacant. Això convida a pensar que portarà la iniciativa durant l’estiu, que és una bona època per a la guerra, però hi ha massa incògnites en l’aire per fer-ne un pronòstic. No sabem si Putin aconseguirà que s’allistin més voluntaris ni si aquestes tropes, que desconeixen el terreny i estan mal coordinades, servirien d’alguna cosa. Tampoc sabem quant aguantarà la població ucraïnesa ni si arribarà un moment en què demanarà firmar la pau, al preu que sigui.

¿És possible aventurar un desenllaç?

En el dia d’avui, la victòria d’Ucraïna està més a prop que la russa. El que està clar és que el pla inicial de Putin no es complirà. Però hi ha un matís important: per Ucraïna, vèncer consisteix a no desaparèixer com a Estat. Putin té més marge per permetre’s una derrota, perquè controla la seva societat i pot vendre més fàcilment un fals relat de victòria, com seria tornar a l’statu quo anterior a la invasió. 

-¿Aquest escenari és possible?

-Sí. El dubte és si Zelenski aprofitaria aquest desenllaç per anar més enllà i intentar recuperar Crimea i el poder perdut al Donbass. Això sí que seria humiliant per a Putin. I perillós, perquè la seva reacció seria imprevisible.

-¿Estaria temptat de recórrer a l’armament atòmic?

-No ens despertarem de la nit al dia en un escenari nuclear perquè aquest camí requereix passos previs. Cal fer proves, assajos i avisar que la cosa anirà per allà. De tota manera, en el tema nuclear tot són incògnites, perquè no hi ha precedents que ens serveixin de referència. 

-¿Amb Putin fora del Kremlin s’acabaria aquest problema?

-O podria empitjorar. Ningú ens assegura que darrere d’ell no arribi un líder més radical i agressiu. Putin només és el símptoma, el perill està en el nacionalisme rus, que només té una marxa per davant i una altra per darrere. Tot és amb mi o contra mi. Quan operes amb aquest marc mental, vius amb por. Per això, si no estàs amb mi, em permeto envair-te.

Notícies relacionades

¿Per què Rússia vol envair Ucraïna? El conflicte en 5 claus

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

¿Com quedarà Rússia al món després d’aquesta guerra?

No serà un pària internacional. A les Nacions Unides hi ha 193 països i els que recolzen Ucraïna són una minoria, tot i que molt poderosa i rica. A l’Àsia, l’Àfrica i l’Amèrica Llatina no se senten interpel·lats per aquest conflicte. A Europa sí. Per això aspira que Rússia quedi el més debilitada possible per guanyar temps. Necessitem organitzar la nostra defensa militar i autonomia energètica per relacionar-nos a partir d’ara amb un veí que ha demostrat ser molt hostil.