Jane Austen, pop

La pervivència literària té estranys destins. ¿Qui podria haver previst que un grapat de novel·les íntimes, només sis, en les quals en aparença no passa gairebé res i l’àmbit físic de les quals amb prou feines traspassava el llindar de la porta de la casa continuarien sent llegides i admirades dos segles més tard?

El món de Jane Austen (Steventon, Anglaterra, 1775 - Winchester, 1817) evoca un univers literari complet i personal de la mateixa manera que ho fa Shakespeare. Sí, la comparativa potser sigui atrevida, però tots dos, amb una vida privada de la qual amb prou feines se sap res, han superat la prova del temps d’una forma massiva gràcies a la rara habilitat de connectar amb la sensibilitat contemporània.

Miss Austen ha fet fins i tot un pas més enllà, i s’ha convertit en tota una indústria cultural, una icona pop, una fàbrica inspiradora de novel·les per a noies, sèries de la BBC, pel·lícules, parcs temàtics, blogs de seguidores fervoroses amb fòrums no menys entregats, i fins i tot pel·lícules de zombis. ¿Això és bo o és dolent? Depèn.

És sabut que la gran qualitat de tot clàssic que es preï és justament que passats els segles et permet la lectura que més s’ajusti als teus interessos i a la teva època. I bé ho sap Shakespeare, el Macbeth del qual ha sigut convertit en un gàngster pollós o en un ferotge samurai japonès i, vaja, ha funcionat millor que amb robes cronològicament més exactes. De fet, a la pel·lícula de Kurosawa, ‘Trono de sangre’, no hi havia una sola línia original del Bardo.

DONES I HOMES

Però en el cas de l’autora d’‘Orgull i prejudici’ aviat assalta el dubte davant tant sentiment i tant fru-fru. ¿Això és Austen? ¿És possible que algú l’hagi comprès malament? Bé, cada un té la seva interpretació. Faltaria més. Hi ha aquelles que l’han convertit en una espècie de creadora de manual per a les emocions femenines, una pionera de la ‘chick lit’ (o Bridget Jones a la caça de marit, per entendre’ns).

Però, també, la seva contrafigura, aquests soferts homes, alguns, que s’han vist en l’obligació d’acompanyar les seves parelles al cine per enfrontar-se a pel·lícules en les quals l’únic que s’ha respectat són els bonics vestits estil imperi. Perquè s’ha de dir, hi ha moltes raons per estimar la literatura d’Austen (especialment si se la llegeix i no pren la drecera de la BBC), però també per odiar aquesta inacció femenina i domèstica, que avui resulta difícil de comprendre, aquest món desproveït de sexe i carregat de paraules.

¿Quina seria la raó que grans mandarins culturals, homes per descomptat, molt autoconscients de la seva vàlua com Harold Bloom o més recentment Javier Marías –recordin-se les seves benediccions a les lletres femenines a costa de Gloria Fortes– la col·loquin sense queixar-se dalt del cànon literari? Potser es tracta, ja s’ha dit, que cal llegir-la. I fer-ho amb molta atenció.

ELS BENEÏTS DETALLS

De fet, això és el que li va passar a un altre gran escriptor de tant múscul literari com Nabokov. Es va posar a llegir-la. A l’autor el van convidar a impartir un curs de literatura europea a la universitat nord-americana de Cornell davant un auditori majoritàriament de jovenetes –on per cert va concebre la seva Lolita– i va preguntar al seu amic el crític Edmund Wilson quins dos autors europeus li semblaven fonamentals per al curs. La resposta va ser Dickens, i naturalment, Austen. Nabokov la coneixia per descomptat però va confessar tenir «prejudicis contra totes les escriptores». Llavors això es podia dir sense avergonyir-se. La novel·la elegida va ser ‘Mansfield Park’, una de les més complexes, però no gaire reinvindicada per les groupies d’Austen perquè la seva protagonista amb prou feines demostra tenir sang a les venes i accepta amb irritant submissió el seu trist destí de noia pobra. Res a veure amb la vivor d’Elizabeth Bennet d’‘Orgull i prejudici’, la novel·la més celebrada juntament amb ‘Emma’ i ‘Persuasió’. El cas és que Nabokov es va posar a llegir, va desmuntar la novel·la amb la seva habitual paciència i va començar a disfrutar mentre posava el focus en el que ell solia anomenar els «beneïts detalls», això que constitueix l’estil austenià per excel·lència i que tantes alegries dona en la seva relectura. La vivacitat, la ironia, la lleugeresa que revela una mirada sense misericòrdia dins d’una aparent formalitat. I això ens porta a una altra de les característiques d’Austen.

LA GENT ÉS ESTÚPIDA

Ho diu l’enginyós crític anglès Henry Hitchings. Per comprendre Austen ens hem d’adonar «per dir-lo sense embuts, ella creu que la gent és... gilipolles». Exagera, és clar, però és cert que hi ha una gran càrrega de malícia en la mirada de l’autora, no perdona ningú ni tan sols als seus protagonistes que solen equivocar-se molt per acabar aprenent dels seus errors.

Hi ha autors que estan d’acord amb el que s’ha dit l’«odi controlat de Jane», és a dir una visió negativa de les persones només lleugerament atenuada per les convencions socials del moment. La mateixa Austen en una carta dirigida a la seva germana Cassandra li comentava així ‘Orgull i prejudici’: «L’obra és massa lleugera, brillant i espurnejant; necessita ombres, necessita allargar-se aquí i allà amb algun capítol sobre la sensatesa». És difícil no llegir-la com un paràgraf irònic. De fet, a la seva mort, Austen va demanar a la seva estimada germana que destruís les cartes inconvenients, és a dir aquelles en les quals aquesta maldat es revelés alegrement.

AIXÒ NO ÉS ROMANTICISME

Això s’ha de dir alt i clar. Per més que els editors s’entossudeixin a posar-la portades hiperfemenines o enquadernacions amb llacets, Austen NO és romàntica. Un supervendes com William Somerset Maugham va observar agudament que «tenia massa sentit comú i massa humor per ser romàntica». I és cert. Confon perquè el terreny en el qual es mou l’autora és el domèstic, el de les dones a la recerca de marit, que és el que ella coneixia a la perfecció. No s’ha d’oblidar que mentre posa els seus protagonistes en la tessitura d’elegir el marit més adequat, tant als mateixos sentiments com les convencions socials, ella es mantenia soltera, escrivint, sense habitació pròpia, a la sala de la casa familiar envoltada dels bulliciosos nebots que a raó d’un per any van anar portant al món les seves cunyades. I a aquest espai domèstic amb prou feines arriben els ecos de les campanyes napoleòniques.

Austen dibuixa aquest univers amb la mateixa minuciositat que Dickens però a una escala molt menor. I no és romàntica perquè és inquisitiva i descriptiva (cosa que la fa extremament moderna) però no hi ha a les seves novel·les el menor esquinç passional o una voluntària mirada poètica. Això és precisament el que 30 anys després de la seva mort li retreia Charlotte Brontë (la primera autora convocada aquí per valorar Austen): «Orgull i prejudici és un lloc comú; un jardí acuradament tancat i cultivat, amb vores netes i flors delicades; però ni un indici d’una fisiognomia vívida i lluminosa, cap camp obert, res d’aire fresc», escriu un crític amic seu.

No, el que en realitat li interessa a Austen és observar els cruels artificis de la societat, res d’espais oberts ni dramàtics erms, el xoc no es realitza amb les armes sinó per una vivissíma conversa, carregada de subtils malignitats socials.  I de tots els artificis, cap més seminal que els diners que, al segle XVIII com en el XXI, mou el món. Austen no va llegir Marx però ja va deixar constància de la importància del capital.

EL VIL METALL

No pot escriure’s un article sobre l’escriptora sense al·ludir al famós principi d’‘Orgull i prejudici’: «És una veritat universalment reconeguda que un home solter, posseïdor d’una gran fortuna, necessita una dona». Allà concentrat com un caldo està tota Austen. El to naturalment és irònic, perquè en realitat qui necessita un marit, per adquirir estatus, independència i un pla de pensions és la dona, però exemplifica a la perfecció com funciona el món del qual Austen va ser una habilidosa notària. 

Per a aquelles que es desfan pel seu romanticisme cal recordar que a les seves novel·les no hi sol haver enamoraments sobtats encegadors –i els que passen d’aquesta manera solen acabar malament– sinó una lenta adaptació i un reconeixement dels sentiments assenyadament assentats en una seguretat econòmica. Ni tan sols a Dickens, amb la seva pobresa endèmica, hi ha una insistència tan pesada en els diners.

Quan un personatge fa la seva entrada a ‘Austerland’ sempre junt amb la seva aparença física s’adjunta la seva renda anual.  ¿És l’autora una interessada sense escrúpols? No, Austen i el seu característic sentit comú associen l’economia sanejada a un esperit ordenat, perquè a aquest desig de plenitud s’encaminen les petites peripècies domèstiques de les seves novel·les. 

¿QUINA NOVEL·LA TRIAR? 

Notícies relacionades

10 anys sense Nora Ephron, far de la comèdia romàntica

La indústria del videojoc assalta la pantalla

A la novel·la austemaniaca ‘El club de lectura de Jane Austen’, de Karen Joy Fowler, cinc dones i un home es reuneixen per degustar conjuntament l’autora. El percentatge 5-1 diu molt del molt llegida que és per les dones i menys per ells. Un autor tan respectat com Paul Auster, per exemple, que té a gala  situar-se per ordre alfabètic a les lleixes de les llibreries immediatament darrere d’Austen, assegura no haver llegit mai ‘Orgull i prejudici’, malgrat haver-l’hi promès a la seva dona, Siri Hustvedt, diverses vegades.

Per a aquells que, com Auster, fins i tot no s’hagin decidit, aquí van les recomanacions. Per començar, tot  Austen.  «Fins i tot els seus fragments són admirables», va dir Wilson a Nabokov. ‘Orgull i prejudici’, és sabut, és la favorita de les lectores junt, potser, amb ‘Emma’ (una espurnejant ‘sit-com’ abans que el terme fos encunyat). ‘La abadía de Northanger’ retrata un Quixot amb faldilles. La més melancòlica és ‘Persuasión’, diuen que perquè va ser l’última. Però no, a ‘Sanditon’, que va quedar inacabada i pòstuma, torna la Jane maliciosa a explicar-li als lectors del futur com d’entretingudes poden ser les vides minúscules.