Les tavernes portugueses lluiten per sobreviure

Luis Melo, el propietari de la taverna, es dedica a saludar els clients habituals que entren per la porta, just al costat d’un gran aquari amb mitja desena de cranques i un parell de llagostes, que atrauen la curiositat dels turistes que passegen pels carrers del cèntric barri lisboeta de Graça. «El meu pare va comprar aquest local fa 39 anys, tot i que està obert des de fa 68. El meu germà i jo solíem dormir al magatzem quan érem petits, mentre ells treballaven», explica Melo entre client i client. 

En aquella època, assegura, la majoria d’ells eren veïns del barri, tot i que des de fa uns anys cada vegada venen més estrangers. «Amb l’explosió del turisme a Lisboa a partir del 2015 cada vegada tenim més turistes al restaurant, tot i que continuem mantenint una clientela fidel. Aquest home [diu assenyalant el final de la barra] fa més de 30 anys que ve a menjar. Molts d’ells venen només a prendre una cervesa perquè saben que sempre trobaran algun conegut». Els millors dies, reconeix, són quan hi ha partit del Benfica o del Sporting, els dos grans equips de la ciutat. «Cervesa i futbol, és tot el conjunt».

Menús a vuit euros

La taverna manté l’estètica dels primers anys. Darrere de la llarga barra metàl·lica encara es conserven una balança analògica i una vella caixa enregistradora amb una gran palanca en el lateral per obrir el calaix. El local és auster, com la majoria de tavernes que encara sobreviuen a la capital, amb una carta senzilla i amb poques variacions: peixos i carns a la brasa amb guarnició d’amanides, arròs, patates fregides o verdures bullides. I, sobretot, amb preus molt competitius. Moltes d’elles ofereixen menús per poc més de vuit euros, un dels principals atractius d’aquest tipus de locals, tot i que Melo assegura que cada vegada és més difícil fer front a l’augment dels costos.

«Hem intentat mantenir els preus, tot i que la carn ha pujat un 28%, el peix un 29% i l’oli està al doble que abans. Ha pujat molt, però per ara estic optant per reduir el benefici que tinc per cada plat, que solia ser de tres o quatre euros. Una part de la nostra clientela ve diàriament i també estan notant la pèrdua de poder adquisitiu». El restaurant té capacitat per a 78 comensals, entre l’interior i la terrassa, i té set treballadors, tot i que Melo admet que la situació és cada vegada més complicada i que no podrà mantenir els preus actuals durant gaire temps més.

A la taula del costat, una parella demana el compte després de degustar unes costelles de xai a la brasa i un filet de peix espasa. Segons després, el cambrer porta un paper amb el desglossament escrit a mà i el preu final. «Quant, 3.000 euros?», diu ella fent broma. Per ara són poc més de 15 euros per persona, amb beguda, postres i un licor, tot i que els efectes de la inflació ja comencen a fer efecte.

Suport del turisme. La tornada del turisme després de la pandèmia ha donat un petit respir a aquesta taverna, la sala del qual sembla escrupolosament dividida entre la barra, on s’asseuen molts dels clients habituals, i les velles taules de fusta amb estovalles de paper i setrills de vidre, on s’acomoden els turistes i les famílies. En una de les taules, tres matrimonis francesos disfruten d’un tiberi a l’estil portuguès: bacallà a la brasa, pop amb patata bullida i caldereta de marisc. Tot acompanyat d’un vi blanc de taula i sota l’atenta supervisió de Melo, que s’acosta de tant en tant per assegurar-se que els comensals estan disfrutant.

Després de diversos minuts colpejant les potes dels crancs amb una petita maça habilitada per fer-ho i de degustar postres típiques com el pastís de bolacha o la mousse de xocolata, arriba el moment del compte i el cambrer s’acosta amb sis vasos de ‘chupito’.

–Això és ginjinha, un licor típic portuguès, fet amb guindes.

–Ginji, ¡és el número u! –exclama amb emoció una de les dones de la taula.

Notícies relacionades

Lisboa s’acosta al pic turístic anterior a la pandèmia

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Alguns l’oloren amb curiositat, fins que un d’ells decideix fer el pas i empassar-se el vas d’un glop. «Ginji, ginji, ginji», coregen tots a l’uníson, colpejant la taula amb un compàs sincronitzat, just abans de rompre amb un sorollós aplaudiment. Darrere de la barra, Melo se serveix el culet de l’ampolla, brinda amb ells i ventila fort la boca amb la mà després de buidar el vas. «¡És fort!», diu fent broma.

Els clients francesos seran els últims a sortir del local, poc abans de mitjanit. Melo no sap si tornaran, però dona per fet que l’ambient familiar de la seva taverna ajudarà a mantenir-la dempeus malgrat les dificultats. «Siguin turistes o clients habituals, m’agrada que els clients se sentin com a casa. Als portuguesos ens agrada rebre bé la gent».