Terrorisme dels GAL: del desprestigi de la democràcia a la desmemòria de les víctimes

Ho va dir Itxaso dimecres en un acte de l’ajuntament pel Dia de la Memòria a Euskadi, en un altre intent socialista de posar distància amb unes declaracions de José Barrionuevo diumenge a El País. L’exministre de l’Interior del primer Govern González s’ha reconegut com autor de l’ordre perquè tres policies espanyols atrapessin a Hendaya l’etarra Jose María Larretxea. Va ser a l’octubre de 1983, en plena tensió pel segrest –que va acabar en assassinat– del capità de Farmàcia Alberto Martín Barrios, la mateixa setmana que José Antonio Lasa i Joxi Zabala van ser segrestats també a França per guàrdies civils que els van acabar portant a una fossa de calç viva.

La taca

La tacaHa parlat Barrionuevo quan encara ressonaven els fastos del PSOE pel 40è aniversari de la històrica victòria electoral de 1982, la primera experiència socialdemòcrata d’Espanya. Felipe González «recordant i commemorant» entre aplaudiments en un míting... i la taca dels GAL reapareixent, tossuda, en el vestit de festa del partit.

Barrionuevo –com Alfonso Guerra i algun altre històric– no havia sigut convidat a la gala del PSOE. Dilluns, el secretari general dels socialistes bascos, Eneko Andueza –com el col·lectiu de víctimes del terrorisme, Covite, i nombrosos polítics– feia una condemna taxativa de «les repugnants declaracions de José Barrionuevo». Això a les xarxes socials; en la intimitat dels xats d’afiliats, va enviar una nota encara més dura en la qual augurava alguna acció judicial contra l’exministre.

Es tracta d’aturar això que l’historiador del Memorial de les Víctimes del Terrorisme Raúl López Romo anomena «justificació retrospectiva militant», la d’aquella violència il·legal de l’Estat, amb arrels anteriors a aquell govern socialista (els atemptats del Batallón Vasco Español en temps de l’UCD, per exemple) i que es va prolongar fins a 1987.

En una justificació retrospectiva, a més de Barrionuevo, es col·loquen altres socialistes de la fornada del 82. «Li dic una cosa –comenta a EL PERIÓDICO des de casa seva, a Madrid, l’exministre de l’Interior José Luis Corcuera, avui fora del PSOE–: els qui vam comunicar al Govern britànic que un comando de l’IRA creuava Espanya cap a Gibraltar vam ser els serveis d’Interior. ¿Se’n recorda?» Agents britànics d’Intel·ligència van esperar els tres terroristes i els van assetjar a la Main Street del Penyal el 6 de març del 1988. «I la primera ministra –al·ludeix a Margaret Thatcher– va dir al Parlament: ‘Jo vaig disparar’. ¿Vostè recorda que sorgís cap escàndol al Regne Unit?».

Les arcades

Les arcadesMaider, la filla de Juan Carlos García Goena, última víctima dels GAL, ha dit que la nova confessió de Barrionuevo li va regirar l’estómac. La confessió és nova però vella. En seu parlamentària, quan França va detenir els GEO que havia enviat per atrapar Larretxea, va assumir la responsabilitat de l’«incident». I en les seves memòries ‘2001 días en Interior’ (Ediciones B) ho va titllar d’«actuació duta a terme a la desesperada, amb la millor intenció però no molt bona preparació, fundada en mòbils humanitaris».

La raó d’Estat, o «humanitària» per sobre de la llei, també molesta la Pilar, germana de Joxi Zabala. Retirada del seu lideratge sobre Elkarrekin, el Podem basc, para un moment les cures que dedica a la seva mare, ja molt gran, per comentar a aquest diari el «molt greu model d’impunitat espanyol».

És una formulació dels advocats de l’Equip Nizkor per descriure el tracte, indults inclosos, a aquella trama de polítics i alts càrrecs d’Interior com Rafael Vera i policies com José Amedo. La perpetuació d’un aparell policial franquista després del franquisme. Mort Franco, aquest aparell «es va depassar creant els GAL –comenta Zabala–. Aquí l’Estat no accepta que el que va ocórrer va ser terrorisme d’Estat, tot i que sí que qualifica així el que va passar a Xile i a l’Argentina». Pilar Zabala impulsa la web pidosaberlaverdadsobrelosgal.org perquè desconeix encara molt sobre l’assassinat del seu germà i perquè en una última sentència, formulada contra una apel·lació del general de la Guàrdia Civil Enrique Rodríguez Galindo, el Suprem estableix «igual grau de responsabilitat penal» a la «decisió, coordinació i execució» dels crims. «No s’ha complert aquest principi», lamenta Zabala.

«Berdin dona»

«Berdin dona»A Zalla, el seu petit poble del raval de Bilbao, fa decennis que l’únic regidor socialista, Josu Montalbán, veu com l’hegemònic PNB copa el poder municipal. En les pròximes eleccions municipals, una altra vegada uns 800 vots (allà viuen 8.379 veïns) aniran al PSE-PSOE. Però Montalbán no sap de qui són. D’afiliats, el partit només en té 37 en aquesta localitat, tots d’un grup de famílies. Els altres són votants anònims. A Euskadi encara es veu la vella folgança que tants anys de por ha deixat entre els ossos. Continua sent poc normal que algú es declari obertament socialista –o popular– als pobles. Però no és només el temor. Montalbán creu que és també efecte remot dels GAL, de tants anys de pintades «‘PSOE GAL berdin da’» (que vol dir «són el mateix»). El desprestigi; la taca. «Els GAL van proporcionar coartades a ETA. I van servir a tot el nacionalisme per mirar d’arraconar el PSE», creu Montalbán. El regidor de Zalla ho és tot menys un principiant. Va madurar en el Congrés i abans en la Diputació de Biscaia, on va començar com a

col·laborador en Acció Social amb Ana Áriz, la dona del colèric secretari general biscaí Ricardo García Damborenea, expulsat del PSOE després de la seva condemna per col·laborar en el segrest de Segundo Marey. Montalbán no estava en aquell món. Aquells anys es veia «amb altres casos aïllats» en un embrió basc no nascut del corrent Esquerra Socialista. Avui mostra sinceritat al recordar: «Vivíem en un infern. No recolzo cap il·legalitat, però llavors, per molt demòcrata i bona persona que fossis, si algun etarra patia un contratemps t’importava més aviat poc».

Montalbán, fill d’un ‘gudari’ del PNB combatent en la Guerra Civil i empresonat pel franquisme, amb els cognoms Goikoetxea, Gaztatxu, Basterretxea i més de vuit més que desfilen darrere del seu nom, va passar set dels anys de plom escortat des que la Policia li va mostrar uns papers confiscats a ETA: «Allà posava el meu nom, quan i per on anava a l’entrenament per jugar a futbol...» Als socialistes bascos de poble en aquella època fosca els irritava que altres companys vinguessin de fora, lluny de les bales i les bombes adossades, a dir-los quina cara havien de posar. «Sense acceptar-ho, perquè no ho acceptaves, havies d’entendre que algú fos capaç de pensar en l’ull per ull...» A Montalbán no li agraden les paraules de Barrionuevo, però tampoc «la crítica despietada» a l’exministre. «Em sembla bé que es digui que allò era una aberració, però no m’agrada que avui se’n vagi de la mà amb HB».

Una veu tremolosa

Notícies relacionades

Mor per Covid Rodríguez Galindo, exgeneral de la Guàrdia Civil condemnat pels GAL

José Amedo sosté que la idea de crear els GAL va ser de Felipe González

Fernando Grande-Marlaska ha sortit aquesta setmana al pas de la confessió de Barrionuevo recordant al seu antecessor que «allò del GAL van ser actuacions terroristes». I Corcuera, al seu torn, surt al pas: «Marlaska té sort; no té un assassinat cada dos dies, com han suportat altres ministres de l’Interior. Per això potser diu aquestes coses». «Miri, no vull acusar ningú d’hipocresia», s’atura Corcuera, que explica un altre relat dels 80, amb més de 200 morts acumulats en el compte d’ETA: «Un ministre francès em va dir llavors: ‘Si a França haguessin assassinat més de 200 gendarmes, jo ho tindria molt difícil per controlar la situació». A la francesa Veronique Caplanne li va ser difícil controlar la seva veu el dia 9, a Portugalete, quan li va tocar pujar al faristol. El seu coll va tremolar en el moment de parlar. «Per primera vegada m’he sentit escoltada», va dir a l’acabar el seu discurs, 37 anys després que matessin el seu pare.

A Robert Caplanne li van pegar quatre trets en un carrer de Biarritz a les vuit del matí del 24 de desembre de 1985, quan anava de camí a la feina. Era un home modest que havia servit a la marina francesa, gaullista i intrahistòric, com tants treballadors. Veronique es va detenir un moment, es va col·locar les ulleres: «Va ser el GAL qui va cometre aquest atac. Es van equivocar... Els GAL, la policia... ¿Com és possible? Els que havien de defensar-nos... ¡És un cataclisme!» No hi ha cap enquesta disponible avui dia per descriure fins a quin punt els joves desconeixen què va ser el GAL, sobre el qual es trenen dues desmemòries. La primera és la que han patit les seves víctimes fins que l’Estat va començar, tímidament, a acceptar el seu dolor. La segona és la de l’erosió que va patir una democràcia jove sotmesa al desprestigi contra el qual s’empenyoraven veus com la d’Ernest Lluch, i també advertències com la que un activista anònim de Gest per la Pau –els primers que es van atrevir a sortir al carrer a protestar en silenci contra la violència– va encunyar en una pancarta exhibida a l’Arenal de Bilbao: «Si la democràcia mata, la democràcia mor».