Com passar-se el dia ballalaland

Molts no ho reconeixeran però tots, alguna vegada, hem estat temptats de posar-nos a cantar i ballar al mig del carrer. No ho farem mai, és clar; el món no funciona així. Hollywood, en canvi, sí que ho fa. Almenys sí que solien fer-ho aquells musicals pro­duïts els anys 40 i 50, pel·lícules sense gens de cinisme i dotades d'una màgia que el cine actual, malgrat ­tota la seva aparatositat, no té. Aquestes qualitats són les que intenta capturar la pel·lícula de la qual tothom parla, 'La La Land' -a Espanya, per algun motiu, han decidit anomenar-la 'La ciudad de las estre­llas'-. I ho fa barrejant diversos ingredients que tot musical que aspiri a reviure les glòries de l'època daurada del gènere hauria de tenir.

Un repertori de luxe. Sense bones cançons no hi ha res a fer. I, per prendre'n exemple, res millor que fixar-se en 'Cabaret' (1972), aquella meravella de Bob Fosse ambientada en l'Alemanya dels 30 en què la música ajuda a acceptar el cruel destí del nazisme. Estrofes increïblement seductores que se'ns allotgen al cervell com un dolç verí en bona mesura perquè les interpreta Liza Minnelli i les acompanyen coreo­grafies del mateix Fosse. ¿Hi ha millor número musical filmat en tota la història que 'Mein Herr'?

Passos de ball que enlluernin i, sobretot, que es vegin. Mentre actualitzava la tragèdia de Romeu i Julieta, 'West Side Story' (1960) no només ens va fer creure que les bandes juvenils podien ballar ballet. També ens va oferir aparatosos números musicals en plans llargs, que ens deixaven veure els cossos sencers dels ballarins i la precisió dels seus moviments. Res a veure amb 'Moulin Rouge!' (2001), per exemple, que va recórrer als trucs de muntatge per crear la il·lusió que Nicole Kidman podia ballar com Rita Moreno. Des de la primera escena de 'La La Land', en què avorrits conductors atrapats a l'autopista decideixen sortir dels seus vehicles i convertir un embús en una cosa semblant a un anunci estiuenc d'Estrella Damm, el director Damien Chazelle es posa clarament del costat de 'West Side Story'.

El 'showbiz' com a rerefons. La matèria primera de tota pel·lícula musical de veritat són els somnis que pessiguen l'ànima d'aquells que anhelen la calor dels focus, com per exemple una aspirant a actriu i un pianista de jazz -és a dir, Emma Stone i Ryan Gosling a 'La La Land'-. El món de l'espectacle és l'univers en què transcorren exponents del gènere com 'Chicago' (2002) o 'Hairspray' (2007) o, evidentment, Cantant sota la pluja, el més cèlebre entre tots els musicals. Chazelle ha reconegut la seva influència, però no hauria fet falta: la nova pel·lícula és plena de cites al clàssic de Stanley Donen, que vist en perspectiva funciona al mateix temps com a lament per la desaparició del cine musical de les nostres pantalles i manifest a favor del seu retorn. Igual que 'La La Land'.

Un història d'amor apassionada. Tots els musicals utilitzen les cançons per expressar grans sentiments, que tard o d’hora es veuen amenaçats. Els amants es veuen obligats a afrontar sacrificis i compromisos, i conflictes entre els seus sentiments amorosos i les seves ambicions artístiques. Aquest, per exemple, va ser l’assumpte que va tractar Martin Scorsese a 'New York, New York' (1977). La tumultuosa relació que Francine Evans i Jimmy Dorsey (Liza Minnelli i Robert De Niro) hi mante­nien guarda similituds no especialment subtils amb les anades i vingudes en la relació entre Mia i Sebas­tian (Stone i Gosling). Els finals feliços són esquius, fins i tot a les pel·lícules.

La parella ben avinguda. Gene Kelly i Leslie Caron; o Gene Kelly i Debbie Reynolds; o Fred Astaire i Cyd Cha­risse o, evidentment, Fred Astaire i Ginger Rogers, la parella de ball més famosa de la història. Les seves millors coreogra­fies estan en títols com 'L'alegre divorciada' (1934), 'Barret de copa' (1935) y 'Ritme boig' (1937). También en 'En ales de la dansa' (1936), que Stone i Gosling homenatgen a 'La La Land' primer ballant claqué en un parc al capvespre i, després, a ritme de vals mentre, literalment, volen. En tot cas, ens quedem amb els originals.

Notícies relacionades

Instruccions per sobreviure a un apocalipsi zombi

Scorsese, en estat de gràcia

Explosions cromàtiques. Si pot ser com les que va encadenar el gran ­Jacques Demy a 'Els paraigües de Cherbourg' (1964), retrat d’un univers en què les llums de neó d’una gasolinera són tan encegadores i romàntiques com els focs artificials. 'La La Land' es nodreix d’aquest romanticisme que Demy va confeccionar amb colors primaris, també a 'Les senyoretes de Rochefort' (1967), encara que en lloc d’aplicar el tint als carrers francesos ho fa als clubs de jazz i els estudis de Hollywood. 

Un gran final. I pocs musicals s’acaben de forma tan hipnòtica com 'Un americano en París' (1951): una seqüència de ballet de 17 minuts, que mentre evoca el viatge emocional dels seus protagonistes ens passeja per la història de l’art francès. Chazelle sens dubte la tenia al cap quan va rodar l’epíleg de 'La La Land'. Posats a copiar -d’acord, parlem millor d’homenatge-, el que toca és fer-ho dels grans.