Alfons Borrell, el pintor que és pintura

Alfons Borrell (Barcelona, 1931) és una rara avis en el panorama artístic català de la segona meitat del XX. Ho és perquè sempre ha anat a la seva, i ser tan seu li ha passat factura: l’oblit de les institucions fins al 2015, any en què la Fundació Miró li va dedicar una merescuda retrospectiva. Ser tan seu l’ha portat també a tancar-se al seu jardí per crear. I ser tan seu és el que li ha donat personalitat: la seva obra se sap que és seva només de veure-la. Són seves les cortines de color: blaus, taronges i negres que no tenen res a veure amb Rothko o Màlevitx (detesta la comparació). I són seves les emocions que reflecteixen les seves abstraccions. Perquè Borrell no pinta el que veu sinó el que sent. L’absència de forma no té res a veure amb el concepte i sí que té molt a veure amb l’emoció. Ell voldria ser pintura: tenyir-se de blau a l’entrar al mar, de taronja al sortir el sol. Perquè per a ell la pintura és una necessitat, i la inspiració, una emoció. Ara les seves molt seves abstraccions líriques estan penjades a la Joan Prats. 

‘24.VII.2015’. Mai va formar part dels moviments artístics de la segona meitat del XX, i això el va portar a certa desorientació fins que Brossa, el seu gran amic, li va ensenyar a no tenir por i a creure que el que feia estava bé. 

‘1.XII.2016’. Va començar en la pintura de la mà d’Anglada Camarasa, i encara que s’ha dedicat a altres ocupacions, mai ha deixat el pinzell, una necessitat vital.  

‘6.V.2016’. No busca la inspiració, encara que va cada dia al seu estudi, dóna menjar als seus peixos i als seus ocells, i es prepara per pintar. Si l’emoció arriba, pinta; si no, fa altres coses. No s’hi obsessiona.

Notícies relacionades

El cementiri que dona la vida a Carles Viarnès

L’única sala de cine de Solsona torna a obrir

‘7.XI.2016’. Malgrat l’ús del color, el molesta que el comparin amb Rothko. La part mecànica i física de l’obra del lituà establert a Amèrica del Nord no té res a veure amb el que mou Borrell: sempre l’emoció.

‘7.VII.2016’. La seva pintura beu de la poètica del color, no de la poètica de la forma. Utilitza pocs colors, originals, sense barrejar i molt bàsics. No és una pintura decorativa, en absolut. Amaga coses, moltes vegades, dures.