Shyamalan està molt viu

Els primers 'thrillers' dirigits per M. Night Shyamalan es van fer tan famosos pels seus audaços girs finals que, amb el temps, hem esperat d'ell poc més que trampes. De tota manera, encara que la seva nova pel·lícula està plena de sorpreses des del principi fins al final, cap tan inesperada com aquesta: amb Múltiple Shyamalan demostra estar plenament recuperat d'un erm creatiu en què feia anys que estava sumit, i del qual ja va donar signes de ressorgir amb 'The visit' (2015).

Tres adolescents són segrestades i tancades. El seu captor, Kevin (James McAvoy) inicialment sembla un mer sociòpata. Però, després, cada vegada que torna a veure-les exhibeix una personalitat diferent. El cert és que en té 23, enfrontades entre si -un dissenyador gai, un ­problemàtic nen de 9 anys, una senyora beata, entre altres -. Però el que encara és més preocupant és que una nova personalitat, a la qual les altres es refereixen com 'La Bèstia', està lluitant per emergir.

Dit d'una altra manera, Shyamalan per fi ha decidit fer la despreocupada pel·lícula de sèrie B que sempre hem sospitat que tenia reprimida al seu interior. I, en aquest treball, un guió deliciosament ridícul competeix per la nostra atenció amb la delirant actuació de James McAvoy, alternativament divertida, esgarrifosa, amenaçadora, patètica i monstruosa. Però Múltiple no solament parla de Kevin, sinó també de Casey (Anya Taylor-Joy), líder de facto de les noies. Que la jove lidiï amb dimonis tan profunds com els del seu opressor omple el duel entre tots dos de tensió i punch emocional.

TRANSTORN CINEMATOGRÀFIC

Notícies relacionades

Com Nicolas Cage es va convertir en mem

'Toni Erdmann': mai has vist res semblant

Pot ser que els desordres mentals siguin terribles per a qui els pateix, però són una benedicció per a cineastes com Hitchcock o De Palma. 'Múltiple' agafa préstecs d'ells, però, això sí, sobretot es nodreix d'elements ja presents en el cine previ de Shyamalan: parla de personatges trasbalsats per la mort d'un ésser estimat; sosté que només els que han patit traumes extrems són capaços de sobreviure en el món, i es diverteix jugant a despistar tant amb els seus personatges com amb nosaltres mateixos.

En efecte, Shyamalan sap que coneixem el seu gust per les pistes falses, i juga amb això recorrent a perspectives limitades, plans subjectius i canvis de focus. I, sí, a un gir final que, tot sigui dit, no fa trampes, sinó que es limita a recontextualizar el que ha vingut abans. I el que ha vingut abans és un brillant exercici de creació d'atmosferes opressives, que a la vegada és pur trash i molt més intel·ligent del que sembla i, per sobre de tot, la més divertida i lliure de les pel·lícules de Shyamalan.