Com Nicolas Cage es va convertir en mem

Nicolas Cage té un Oscar: el va guanyar el 1996 gràcies a 'Leaving Las Vegas'. També té un fill a qui va batejar amb el nom kriptonià de Superman, Kal-El. I té ­tatuat a l’esquena un llangardaix amb barret de copa, i quan es mori serà enterrat en una piràmide. Amb el pas del temps, la seva excentricitat ha arribat a ser tan llegendària que bona part dels mems que circulen per internet es limiten a mostrar la seva cara de boig. Així és Nicolas Cage. Per un costat, un actor capaç d’induir hàbilment el públic a riure o a la llàgrima gràcies al domini total dels seus recursos actorals; per l’altre, l’actor més guillat del seu temps. Aquestes dues meitats sempre han conviscut, però amb el temps la segona ha arribat a ser tan dominant que, a aquestes altures, resulta fàcil oblidar que un dia Cage va interpretar personatges normals. 

L’actor torna avui a la cartellera a bord del 'thriller' 'Como perros salvajes'  en la pell d’un exconvicte contractat per orquestrar un segrest. Aquí ens torna a demostrar que, tant si la pel·lícula que l’envolta és bona com si és dolenta, ell sempre s’apanya per ser una presència magnètica a la pantalla. L’estrena és una bona excusa per celebrar la seva incomparable carrera repassant el seu ascens sostingut cap al cim del ­disbarat.

Primers brots. Si algú posés en dubte que Cage està boig, la prova número 1 per demostrar-ho seria 'El petó del vampir'  (1989), una pel·lícula tan dement que s’ha de veure per creure-se-la. Hi interpreta un home convençut de ser un vampir, que es passeja per la ciutat atacant dones, suplicant que el matin i cridant: «¡Soc un vampir!», a estones amb una dentadura de plàstic a la boca. Durant el rodatge Cage es va menjar escarabats vius. Va ser l’onzè paper en la seva carrera, i bé podria haver sigut l’últim. Però només era el principi.

La fera a ratlla. A 'Cor salvatge' (1990), la inoblidable història dels amants Sailor i Lula, el director David Lynch va saber controlar amb precisió mestra la tendència a l’excés de la seva estrella. De la pel·lícula, els fans de Cage recorden sobretot la descripció que Sailor fa de la seva jaqueta de pell de cocodril: «És un símbol de la meva individualitat i la meva fe en la llibertat personal». Però al llarg del relat l’actor crida, udola i fa moviments de karate simplement perquè li ve de gust, i fins i tot surt del seu Ford Thunderbird descapotable fent el pi. 

Fora de control. Caiguda mortal (1993) potser és la pitjor pel·lícula de Cage, però la seva interpretació és de les que fan època. Dona vida a un gàngster caricaturescament frenètic, addicte tant a la cocaïna com als més grotescos atacs de crits, que fan que bona part dels seus diàlegs i del personatge en conjunt resultin incomprensibles. La pel·lícula va ser dirigida per Christopher Coppola, que no és altre que el seu propi germà gran –l’oncle de Cage, recordem-ho, és Francis Ford ­Coppola–, de manera que és possible que una interpretació tan bèstia fos alguna forma de sabotatge en venjança per totes les garrotades rebudes en la infància.

Fugida cap endavant. Si no pots amb el teu enemic, diuen, uneix-t’hi. Incapaç de domar els seus instints més histriònics, a 'Cara a Cara' (1997) Cage va decidir donar-los ales, fins i tot més del que requeria l’absurd plantejament de la pel·lícula –va interpretar un criminal que s’intercanvia la cara amb un agent de l’FBI encarnat per John Travolta–. Les seves escenes són tan explosives com el xampany que aboca a raig de l’ampolla. Cage literalment es desborda, i obre els ulls com plats i fa gestos impossibles. Queda per al record el pròleg de la pel·lícula: a l’església, disfressat de sacerdot, s’arramba sense manies a una noia del cor i crida «¡al·leluia!» mentre s’alleuja per sota la sotana.

Intents de rehabilitació. A Els impostors (2003), a les ordres de Ridley Scott, va encarnar un estafador que pateix un desordre obsessivocompulsiu i per tant és una màquina de tics nerviosos. L’home mira de dominar-los, però no sempre amb èxit. En l’escena més memorable, fent gala de desmesura pròpia d’un volcà en erupció –fins i tot el perruquí sembla a punt de sortir volant–, Cage esbronca un farmacèutic que no li dona la medicina. En un moment, exclama: «¡¿Alguna vegada t’han arrossegat per la vorera i apallissat fins que pixis sang?!». 

Rendició i abandonament. A més d’inspirar milions de mems, el seu treball a 'The Wicker Man' (2006) va semblar assenyalar el moment precís en què Cage va deixar de lluitar contra la seva pròpia naturalesa esbojarrada. En la pell d’un policia que arriba a una illa misteriosa a buscar la seva filla desapareguda, l’actor es dedica a pegar i clavar puntades de peu a diverses dones, i ho fa disfressat d’os. Va ser només un avançament del seu personatge a 'El tinent corrupte' (2009), al qual va donar vida amb el programa de centrifugat corporal permanentment activat. Mentre balbuceja incoherències i riu com un maníac i pateix al·lucinacions de rèptils, la resta del repartiment sembla observar-lo amb preocupació. Si aquest paper es pogués embotellar i vendre’s, seria una aroma cent per cent Cage.

Metamorfosi completada. El 2009 es va fer públic que Cage havia dilapidat una fortuna de 150 milions de dòlars, en bona mesura fent una estrafolària llista d’adquisicions: un Lamborghini que havia pertangut al xa de Pèrsia, dues illes de les Bahames, un tauró, un cocodril, dues cobres albines, un esquelet de dinosaure, un tigre de dents de sabre, quatre iots de luxe, una casa encantada, 15 mansions per tot el món i dos castells europeus. Així mateix, es va saber que el fisc nord-americà li reclamava 13 milions de dòlars. Per pagar el deute s’havia de posar a treballar, i molt. Però aleshores ja era un actor massa extrem per a Holly­wood. Per això, al marge d’uns quants títols com 'Kickass' (2010), 'Joe' (2013) o la saga 'Ghost Rider', els últims anys ha posat la seva tendència a la diarrea gestual al servei continuat i incansable de la classe de pel·lícules que s’estrenen directament en DVD. 

Notícies relacionades

'Toni Erdmann': mai has vist res semblant

L'amor va liquidar el racisme

Mentrestant, s’ha dedicat a consciència a engrandir la seva reputació de desequilibrat, explicant als mitjans les anècdotes més impossibles: que una vegada va ser assetjat per un mim; que en una altra ocasió es va despertar en plena nit i, al seu costat, es va trobar amb un senyor nu que menjava gelat, o que només menja aquells animals als quals atribueix bones facultats sexuals. Probablement res d’això ho ha dit seriosament. Així mateix, és possible que els últims 10 anys de la seva carrera hagin sigut acuradament dissenyats com una mena de gegantina broma.

Tant si la seva bogeria és genuïna com si no, al darrere s’hi amaga un showman únic dotat amb el més ­valuós dels dons: faci el que faci, mai avorreix. Una bona interpretació la pot fer gairebé qualsevol actor, però només Nicolas Cage pot ser Nicolas Cage.