Barcelona sobre rodes

arcelona va sobre rodes, enfilada en una bici que va guanyant terreny i conquistant cames. Els carrils creixen com bolets i en aquesta nova febre urbana cada dia hi ha nous adeptes a la causa del pedaleig. Les últimes xifres confirmen que la cadena és imparable: a Catalunya 400.000 persones utilitzen la bici diàriament. Però aquest món no s’acaba en un esquelet amb manillar i dues rodes. A banda de les botigues de sempre, i paral·lelament a la creixent cultura ciclista tradicional de carretera i muntanya, han aparegut petits negocis construïts en molts casos sobre la passió per la bici i un caràcter artesanal. El problema és que hi ha un enemic tan ingrat com els cotxes: els pispes.

DOMÉNICA

Bailèn, 86

www.domenica.es

Els últims anys, David Domingo s’ha enfrontat cada vegada més sovint a la mateixa escena a la prestigiosa botiga familiar. «Ate­nies una dona i sempre et deia: ‘¿Això és tot el que hi ha per a nosaltres?’ I tu en aquell moment pensaves: ‘És que per al que venem no puc tenir gaire cosa més’. I ella et podria respondre: ‘Doncs si només tens això, menys que vendràs’». I cansat d’aquest peix que es mossega la cua i d’una situació que cada dia era més habitual, va decidir fer el pas que tenia al cap des del 2007, animat per un altre fenomen més global. 

En totes les fires i presentacions de les grans marques que visitava, els catàlegs dedicats a la dona cada vegada són més extensos. «Al principi, ens semblava una tonteria, perquè sempre s’ha imposat la idea que els servia el mateix que als homes...». Però no.

La geometria del quadro és diferent, els manillars tenen una altra amplada, les suspensions de les bicis de muntanya estan més adequades al seu pes, els seients són totalment diferents… I en el tèxtil és un altre món. Per una qüestió estètica, sobretot, però també de comoditat. «I aquí és on elles noten que hi ha una falta de producte», admet Domingo. Així que es va llançar a aquesta aventura tot i les veus en contra. «Hi ha gent que m’ha dit, ‘¿Per què muntes aquesta botiga si tots els projectes que s’han portat a terme d’esports i dones han fracassat?’ I és veritat que n’hi ha uns quants casos. Però conec el món del ciclisme i el meu ­feeling no és aquest i crec que la dona respondrà». 

I així acaba de néixer Doménica, un nom amb triple sentit: una vinculació femenina del cognom familiar, en italià, un dels bressols del ciclisme, i en al·lusió al dia més ciclista de la setmana. La idea és que no tot acabi amb una compra. També té la voluntat de crear grups per organitzar sortides i ajudar a vèncer un dels grans obstacles que frena moltes dones: la por de rodar tant a la carretera com a la muntanya. En David ha superat la por a una aposta única. Només per a elles.        

VELOCIUTAT

Viladomat,14

www.velociutat.com

Carles Fernández se’n va haver d’anar a Berlín per obrir una nova ruta en la seva vida. Cansat de l’estrès de la seva feina de director de producció de televisió i cine, va decidir fer les maletes amb la seva parella amb la idea d’agafar-se un parell d’anys sabàtics i «reubicar-se». No va trigar gaire a donar la raó a Oscar Wilde: «La vida és massa curta per aprendre alemany».

Així doncs, va començar a buscar en què ocupar el temps lliure. I per matar l’avorriment no se li va acudir res millor que comprar bicis antigues («sempre m’havien agradat») i restaurar-les. «Hi tenia traça, quedaven xules i les vaig començar a vendre. Al cap de sis mesos, em vaig adonar que m’hi estava guanyant més o menys la vida i que era feliç, molt més que en els meus anys a la tele».

Un dia que va venir a Barcelona a veure els seus pares va descobrir que alguna cosa estava canviant. «La gent va en bici», es va dir. Així que, em­pesos per un projecte molt més especial –tenir un fill–, van decidir tornar a casa i obrir una botiga de bicis. S’ho volien prendre amb calma, fins que passejant per Sant Antoni per fer un vermut van tenir un flaix. Un local «espantós, un zulo», es va convertir en Velociutat, que van inaugurar a ­l’octubre.  

«Ens dediquem bàsicament a la bici clàssica de carretera, per al meu gust la més bonica que s’ha fet mai, i que restaurada funciona molt bé. Les desmuntem totalment i els canviem tots els detalls, amb un any de garantia», explica en Carles, sense renunciar a l’esperit de taller de barri de tota la vida i al client que simplement necessita arreglar una punxada. Al ­contrari.

Però quan més disfruta és quan troba alguna peça especial. Cada vegada és més difícil. Però segueix rastrejant i sempre hi ha algú que apareix amb una bici del seu avi, del seu pare… «I pensar que no fa gaire les llençaven…», diu. Ara són peces buscades que en Carles restaura com un orfebre .    

BROMPTON JUNCTION

Diputació, 176

www.bromptonjunctionbcn.com

Des del carrer Diputació no es veu la Brompton Oratory, l’església londinenca que va inspirar Andew Ritchie quan anava rumiant la idea de trobar la bici plegable perfecta. Però Brompton Junction està rendida a l’obra d’aquest exjardiner, que potser va exclamar allò d’«eureka, ho he trobat» ja fa 45 anys i que ha acabat inundant les ciutats d’una peça gairebé de butxaca.

Barcelona encapçala el rànquing, posicionada com la ciutat amb més vendes de Brompton per capita, seguida de Londres, Milà, Amsterdam, Munic, Hamburg, Nova York, Pequín, Bangkok i Xangai. I empès per aquest entusiasme, Óscar Alacaraz va posar en marxa fa menys d’un any la botiga de la marca (n’hi ha 12) més gran del món.

No és una gran superfície, però l’exposició permanent és imponent i té una rebotiga encantadora: un club house. El peatge d’entrada és regalat. N’hi ha prou amb portar un llibre de ciclisme per acabar construint la  biblioteca més gran del país. Ja són més de 500 socis, que els dijous i els caps de setmana també s’organitzen per sortir en ruta. A la botiga fins i tot hi ha dutxes. Per a les bicis, és clar. 

A l’entrada, la benvinguda la dona una peça de col·lecció. Un dels models de la primera sèrie de 400 que es van fabricar. Des d’aleshores, els components han evolucionat, però es manté el sistema gairebé artesanal i que exigeix una formació molt especial. «És la bici ideal per a Barcelona, la pots infiltrar en la teva vida», assegura Óscar, que mostra un catàleg de Bromptons gairebé infinit. Hi ha 16 milions de configuracions possibles.

Sí, ho heu llegit bé, 16 milions. El preu, el triple que la majoria de bicis plegables, des de 1.400 euros fins a 2.500 (n’hi ha d’una a sis velocitats i el pes és de 10 quilos i mig), es justifica pel temps de vida: 30 anys d’ús diari. I a prova de robatoris. Te l’emportes posada a tot arreu. 

BARCELONETA BIKES

Atlàntida, 49

www.barcelonetabikes.com

«Si et vols vestir, pots anar a un Zara o a un sastre que t’ho faci a mida i al teu gust. Nosaltres volem ser el sastre que et fa la bici». Fa sis anys que Tony Valcarcel està ficat a Barceloneta Bikes, intentant ser fidel a aquesta filosofia i a la idea que una bici és molt més que dues rodes. «Volem que la bici t’enamori, que et vingui de gust portar-la, que diguis coses de tu, del teu caràcter…». I per això treballen poc sobre catàleg. De fet, és molt estrany que venguin una bici d’origen. El normal és que el client acabi convertint la compra en un petit puzle: aquest quadro, aquestes rodes, aquest manillar, aquest seient… I així fins a arribar al que vol. Tenen ­clients de tota mena i de totes les edats, i amb el desig de fomentar l’aspecte social de la bici, un mitjà també de conèixer gent, tots els dijous organitzen sortides en què acostumen a formar-se grups segons el vestit: les Brompton, les fixies, les cicloturistes… «Cada setmana canviem de ruta; el que no canvia és que sempre acabem en un bar, amb una birra i un bocata».

Els estrangers són els més convençuts que la millor manera de moure’s per Barcelona és en bici i «no entenen que la gent no ho faci». Però al seu país no s’han de preocupar perquè en un tancar i obrir d’ulls els desaparegui. «Quan pensem en el pressupost de la bici no pensem en el de la seguretat i hauria de ser proporcional, igual que si portes una moto de 1.000 cc i vas amb un casc d’escúter», ex­plica Tony, que es mostra molt combatiu en aquesta lluita que suposa guanyar espai a la ciutat. «Barcelona encara és una ciutat de cotxes; a veure si algun dia tenim una ciutat de bicis. El meu crit és: deixeu viure la bici».

THE BIKE CLUB

Sepúlveda, 6

www.thebikeclub.es

El The Bike Club va tenir origen a Londres a finals del segle passat. Aquesta idea es va inspirar en missatgers en bicicleta i taxistes negres que rondaven per la ciutat. Un temps després va marxar cap a Centreamèrica i es va establir primer a Cuba per després retornar a Londres i agafar nous aires abans d’establir-se finalment a Barcelona». Així es presenta The Bike Club, el tres en un, botiga, taller i cafè bar, que de la mà d’un anglès, Mark, s’ha convertit en una referència de la bici urbana i en un punt de trobada dels bojos de les fixies.

La moda que va néixer a partir dels missatgers de Nova York i Londres ha patit una frenada, però ha donat pas a una evolució cada vegada més celebrada. «Crees un vincle amb la bici, passa a ser una extremitat més del teu cos i la disfrutes més. Però és veritat que necessites pràctica per controlar-la. Per això, ara s’imposa més la 'single speed'. La venda ara és cinc a una», comenta Unai Álvarez, responsable de la botiga. ¿I que és la 'single speed'? Simplicant, una bici amb dos pinyons, un de fix tipus fixie i un altre de lliure que s’utilitza amb frens convencionals. «Així que simplement si li fas la volta a la roda tens dues bicis en una», explica Unai, que, com tots, lamenta el problema dels pispes i que insisteix en la necessitat de conscienciar-se a l’hora de prendre mesures. I no mirar la butxaca. «Els candaus que oferim són cars, mínim 60 euros, però és que em fa vergonya vendre segons quines coses, perquè vindràs al cap d’uns dies dient que t’han robat la bici». No és una garantia, però és un obstacle. Un dels més ferms hauria de resistir-se davant el mateix Superman: Kryptonite.  

MY BEAUTIFUL PARKING

Bòria, 17

www.mybeautifulparking.com

Fins fa uns mesos, My Beautiful Parking era el projecte d’una alemanya llicenciada en Ciències del Teatre i Cine i un experiodista xilè expert en futbol que muntats sobre la bici van reconvertir el títol d’una de les seves pel·lícules preferides: My beautiful laundrette (La meva preciosa bugaderia). Ara, està en mans d’un italià, Niccolo Straforini, i un català, David Pérez, decidits a recuperar terreny i reanimar el món de les fixies. «Estava una mica parat, però segueix aquí i mou molta gent», diu en David, un apassionat de la restauració de bicis antigues. «Tenen més sortida perquè són més fàcils de portar i tenen un encant especial». 

Notícies relacionades

Mercat amb gust de vi i aroma de Nadal

Tots els camins de Núria

Però a la seva beautiful botiga gairebé cada tarda es donen cita membres de la tribu de les bicis de pinyó fix. Molts són missatgers que, entre encàrrec i encàrrec, s’agafen una pausa per parlar... de bicis. S’organitzen carreres, sortides per la ciutat, fòrums, qualsevol cosa mentre la cadena no deixi de rodar.

I, com els altres, la seva gran il·lusió és que cadascú trobi la bici de la seva vida. «Has d’adaptar-te al que vol la gent perquè, al final, la bici ha de ser teva i només teva». I en qüestió de preus tots es mouen en la mateixa franja: des de 350 euros fins al que un estigui disposat a pagar pel que per a molts és un tros de la seva vida.