Dissenyar no és un joc

Hi havia una època en què a l’entaular segons quines relacions, en segons quins locals i a segons quines hores, per saber per on anarien els trets de la conversa o de la nit, al manual de recursos apareixia una fórmula per obrir foc: «¿Estudies o dissenyes?». Eren els 80 i la qüestió circulava de bar en bar, sovint amb l’aire irònic que propiciava aquell boom­ que va posar de moda la moda. L’arruga era bella i aquella febre va omplir les butxaques de molts creatius. 

Avui la pregunta ha quedat silenciada, com molts d’aquells noms, per a desgràcia de les noves generacions, que intenten guanyar-se la vida en un món que ha perdut terreny. Dissenyar ja no és bufar i fer ampolles. Després d’una llarga eufòria, ara els joves lluiten per fer-se veure. No és fàcil trobar un aparador. Per més petit que sigui.

Enmig d’una infinitat de dificultats, hi ha qui es dedica a posar fil a l’agulla amb el desig d’apedaçar aquest desemparament. Així ha nascut  Piscolabis Designers, una associació creada per Eva Ruiz, que reuneix dissenyadors independents de Catalunya «amb l’objectiu d’idear i produir esdeveniments i campanyes de comunicació que augmentin la seva visibilitat i esforç»

Són uns 50 (moda, complements i objectes de decoració), i el divendres 7 d’abril més d’una vintena (Pau Esteve, Ana Tichy, Less filling, Colmillo de morsa, Modest, AldanondoyFdez, Thehentenbag, Sursac, Enmibolsillo, Gonzalo Cutrina…)  van inundar els jardins del Palau Robert amb la seva creativitat, envoltats de música, bones vibracions i arbres amb vestits de llana.

MÉS ENLLÀ DEL PAPER I LLAPIS

Un dia de llum, amb una llarga desfilada de visitants, enmig de les ombres que els acompanyen en aquesta batalla per guanyar-se la vida amb el que els agrada. «Si tot fos tan fàcil com agafar paper i llapis i dissenyar...», diu somrient resignadament Gonzalo Cutrina, un il·lustrador que, en connexió amb Aurora Vilaboa, ha creat una espectacular col·lecció de joies. I no, no és així de fàcil. «El problema no és que no hi hagi gent creativa i amb idees, sinó com portar-les a terme. No hi ha gaires suports i necessites molta inversió d’entrada. Dedicar-te a això tot el temps és molt complicat i la majoria no podem», explica l’Aurora. 

Darrere de l’exercici creatiu s’amaga un exercici molt més ingrat i en què cap es mou amb tanta agilitat com al seu taller. Una cosa és treballar amb el paper i una altra la paperassa, les obligacions que implica posar en marxa una empresa per més petita que sigui. Aquí també hi entra en joc Piscolabis Designers.

«Barcelona és la ciutat d’Espanya amb més escoles de disseny i moda, i algunes estan entre les millors del món. Hi ha gent molt potent i molts joves que necessiten que se’ls promocioni, però no dominen els temes comptables, els comercials, els proveïdors, les marques… Muntar una empresa no és fàcil, la majoria són microemprenedors i no ho poden incloure tot, i el que pretenem és ajudar-los», comenta Ruiz, que ha arribat a aquest món després d’una llarga experiència en el de la publicitat. 

Trobades com les del Palau Robert, convertit en un mercat encantador que va permetre descobrir dissenys molt especials, els ajuda a sortir de l’estret passatge en què es mouen. Només se’ls ha de veure posar curosament els productes que han teixit en hores i hores de dedicació, peça a peça (lluny del granel a bon preu que predomina, i del luxe que recorre el passeig de Gràcia i que els japonesos carreguen com si fos la compra del supermercat), per adonar-se que cadascun d’ells és un tros de la seva vida.

ENTRAR AL CIRCUIT

 «Arribar a la gent és complicat. El producte és fantàstic, però entrar al circuit de les botigues és molt difícil, primer perquè no et coneixen i fins que no tens una trajectòria, no volen apostar per tu. I, després, hi ha un tema de preu. Aquí els que tenen diners compren marques i aquells a qui els interessa el disseny no tenen diners», lamenta Ana Tichy, que ha treballat per a altres firmes i ara té la seva pròpia marca (PINC) per a un públic femení i jove.

Al seu costat, Mikel Sánchez comparteix aquest punt de desencant davant la muntanya de dificultats a què s’enfronten. I això que el nom de la seva marca,  Henten, té un origen aventurer. Parèntesi. El 1926, un grup d’artistes finlandesos van decidir convertir la seva pròpia vida en una forma d’art i es van embarcar en un viatge sense fi a través d’Europa i Àfrica. Només podien portar una bossa per portar-hi el més essencial.

Un d’ells, l’escultor Håvard Henten, en va idear una de molt senzilla en què va ficar el seu quadern de mapes imaginaris, una ploma, un joc de cartes, el retrat d’una dona, una camisa vermella i desenes de les seves famoses microescultures i que aniria abandonant al llarg del viatge. Mikel va recollir aquest esperit i també està de travessia, entre bosses, bitlleters i altres objectes de pell. El viatge tampoc és fàcil.    

«Les botigues no compren el producte, volen que els hi deixis en estoc i pagar a partir de vuit mesos, amb sort als sis. És l’única possibilitat que tenim o fer la teva pròpia web (la majoria en té, dona gust veure-les i es poden trobar des de Piscolabis Designers) i que et donin visibilitat. Però a nivell de vendes és molt més fàcil treballar a fora. A Espanya ningú aposta per producte que estigui fet aquí», exposa, incidint en la falta d’ajudes i incentius, i en la nul·la promoció a diferència d’altres països. «A Tòquio, per exemple, de seguida et proposen que compris els seus articles amb superlocals plens de peces artesanals. Aquí teníem Vinçon i el van tancar». 

Notícies relacionades

Barcelona sobre rodes

Mercat amb gust de vi i aroma de Nadal

I per si no hi hagués prou obstacles, també pateixen el dels capitans Garfi que corren pel seu món, pirates dels béns d’altri. «Hi ha productes més barats que a sobre són robats. Avui dia sembla que el disseny és de tothom, està en una nebulosa, no es denuncia prou, i defensar el teu producte és molt complicat», diu l’Ana.

Però tots comparteixen la mateixa passió creativa, la il·lusió de fer realitat el que dibuixen en la seva imaginació i que els porta a seguir lluitant en un món de gegants amb una arma sense límits: un llapis.