Barcelona agafa l'onada

Són les 5.30 del matí i a en Marc li acaba de sonar l’alarma. Sí, és hora de despertar-se. Li envia un whatsap a l’Anton, que també s’acaba de llevar. «¿Què fem?». Han quedat a les 6.30 al lloc de sempre, a la Barceloneta, però abans cal assegurar el tret. Tots dos segueixen la mateixa rutina, la de tants i tants dies. Entren a la seva pàgina de capçalera, la bíblia que guia les seves vides, on uns simples números poden arrencar-los un somriure o una maledicció. És una de les webs on es detallen les previsions: l’altura de les onades, l’interval, el mar de fons, el vent, el mapa que els farà sortir veloços o seguir dormint en contra de la seva voluntat i començar la jornada de mal rotllo.

Avui toca fotre’s. No val la pena matinar. Molt poca onada. Però hi ha hagut molts ­dies en ple hivern, amb un fred que pelava, que s’han plantat a la platja al clarejar amb la planxa sota el braç. Així van amb moto o amb bici, conduint amb una mà i amb l’estri a sobre. La planxa és mitja vida. O tota la vida. 

A LA CRESTA DE L'ONADA

«If everybody had an ocean across the USA, then everybody’d be surfin’ like California…», cantaven els Beach Boys. No tothom se sap des del principi fins al final la cançó, però qui no ha vociferat la tornada unes quantes vegades: «Everybody’s gone surfin’ surfin’ USA...». Durant anys, el surf quedava tan lluny com Califòrnia i Hawaii i les estampes de models de calendari, el somni americà enfilat en una onada, amb la sensació que aquest era un món inabastable. Ja no. 

El surf ha anat entrant a Barcelona i avui forma part del paisatge. Des de la Barceloneta fins al Bogatell (al marge del Maresme i el Garraf), el mar és territori de joves i no tan joves balancejant-se sobre les onades, esperant el moment per aixecar-se i sentir-se a la glòria. Els últims temps, l’afició s’ha disparat en un fenomen inimaginable fa anys, quan només quatre bojos anaven amb la planxa.

S'HA D'APROFITAR

«Això que a Barcelona no hi ha onades és un mite. Abans de venir, tothom em deia: ‘Hosti, et passaràs un any sense surfejar’, i de cap manera», assegura l’Anton, que va arribar al setembre de la seva Corunya natal, convençut que aquí no agafaria ni una onada ni de casualitat. Acostumat a la seva terra, on n’hi ha a dojo, cada dia, i ningú es planteja mirar les previsions per saber si val la pena o no llançar-se al mar, la seva rutina ha canviat i el porta a llevar-se a les 5.30 del matí si el mapa dicta que el dia promet.

«A Galícia –continua–, hi ha onades el 95% dels dies, així que busques les millors condicions. Aquí, per poc que n’hi hagi te’n vas a l’aigua. Allà, amb aquestes onades, no m’hi ficaria mai a la vida». «A Barcelona és més obsessiu que al nord, perquè, com que hi ha menys onades, quan n’hi ha, et dius: ‘He d’aprofitar’», confessa en Marc, que va començar als 4 anys amb el body­board i que surfeja des dels 16. En té 25, i dona fe del canvi que s’ha produït. «És molt bèstia –afegeix–. Des que van fer el passeig i el Vela, s’ha multiplicat per 10, i la immensa majoria és gent d’aquí». 

Pukas Surf Eskola (passeig de Joan de Borbó, 93) és un dels seus centres d’operacions. Poden can­viar-s’hi, deixar les coses en una taquilla, dutxar-se i, sobretot, comentar la jugada. No es parla d’altra cosa mentre contemplen els que segueixen a l’aigua. La majoria es coneix i, per més que des de lluny tots semblin iguals, embotits en els vestits de neoprè, saben qui és qui. L’estil els distingeix.

ESTIL DE VIDA

L’Alberto acaba de sortir de l’aigua i està tremolant, però ningú diria que ho està passant malament. Al contrari. És dels que tenen molt clares les prioritats. «Si hi ha onades, dius: Avui no vaig a classe, avui toca surfejar». Això sí, en el seu cas, com en el de la majoria, per més que tingui aquesta aura de ser un estil de vida, no ­viuen en una onada. Hi ha qui sí que ho fa. Però són pocs. Els més puristes. «Això que la gent que surfeja no fa res més és una llegenda», afirma l’Anton. «És clar que n’hi ha alguns que ho fan i busquen una vida més en llibertat, amb aquest aire més bohemi, però als altres mortals ens toca estudiar i treballar i treure hores d’on es pugui per escapar-nos».

Clarisse és testimoni d’aquesta fidelitat. Quan les previsions són bones, no fallen, i va repartint claus de les taquilles. Un anar i venir constant de cares conegudes. Molts han agafat la seva primera onada en algun dels cursos de l’escola (12 hores per 125 euros) i també han llogat les primeres planxes (13 euros l’hora) abans de llançar-se de cap a aquest món tan possessiu.

La majoria de la clientela «és gent d’aquí», però quan les onades decauen i s’obre la temporada d’estiu, canvia el perfil. «Comença més l’època del pàdel surf, i llavors tot són estrangers. Es formen unes cues increïbles. El concepte és diferent, més de passeig, més dones, més gent gran», explica Clarisse.      

UNA PISCINA AMB ONADES

En aquesta Barceloneta californiana, on des de fa un temps la platja cobra vida els 365 dies de l’any, Alex ­Knopfel ha fet realitat l’obsessió que el va acompanyar durant anys: convertir el surf en la seva forma de vida. No buscant mars on agafar onades sinó fabricant onades sense parar. En una piscina. Al final, el guió inicial ha desembocat en un altre de molt diferent. 

«A la universitat tots els meus projectes estaven rela­cionats amb el surf, la meva gran passió des de fa més de 12 anys. El projecte de final de carrera el vaig fer sobre una piscina d’onades. Amb el meu pare i uns inversors suïssos vam estar negociant dos anys amb el Port Fòrum a Sant Adrià i quan vam estar molt a prop de tancar-ho, es va torçar», explica, amb un cert disgust. Així que quan es va acabar aquesta onada en va agafar una altra molt més lluny. Se’n va anar a San Diego a treballar en una de les empreses que fabriquen onades, i allà va decidir canviar de rumb: «Vull muntar un bar xulo surfer a Barcelona». I ja el té: Surf House (Almirall Aixada, 22). Un bar de tota la vida reconvertit, amb terrassa davant del mar, on ara per una consumició mínima de 15 euros et deixen una planxa. O et munten un 'brunch' amb cambrer guia en pàdel surf o una sortida nocturna amb lluna plena que acaba amb un mojito.

EXPLOSIÓ DE NOIES

A pocs metres de Surf House emergeix Boardriders Quicksilver (carrer del Mar, 4), un paradís de la moda surfista, a imatge i semblança de les botigues que la marca té al País Basc francès i que desprèn un aire californià. Els més puristes defensen que a l’aigua s’ha de ser discret. La planxa i poca cosa més davant els que no reneguen de l’estètica. A Boardriders venen moda i, per descomptat, apel·len al dret de cadascú d’adornar-se com vulgui. Els últims temps el mercat s’ha multiplicat.

Els més puristes defensen que a l’aigua s’ha de ser discret. La planxa i poca cosa més davant els que no reneguen de l’estètica. A Boardriders venen moda i, per descomptat, apel·len al dret de cadascú d’adornar-se com vulgui. Els últims temps el mercat s’ha multiplicat.

Tactic  (Enric Granados, 11) està ficada a l’aigua des de sempre. Els primers passos d’aquesta bortiga pionera van ser en skate, però un viatge a Califòrnia va obrir les portes al surf. «Es ven més, però també hi ha més competència. A més, com que els marges són molt petits, és molt difícil invertir molt en planxes, així que han anat sorgint petits tallers on les fan a mà», explica Roger Domènech, que apunta a una altra clau d’aquest creixent ­boom. «Des de fa tres o quatre anys, cada vegada hi ha més noies, i es nota perquè estan entrant al mercat». Entre la clientela local s’hi colen molt sovint surfers d’Israel i l’Argentina. «Venen a comprar expressament perquè allà és molt més car».

FEINA A MIDA

Juan López té una planxa entre mans a totes hores i cada dia. O perquè està enfilat en una onada, el que més li agrada, o perquè està ficat al seu taller fabricant-ne. Tot va començar quan va trencar la seva al cap de quatre ­dies d’estrenar-la i, sota els efectes del xoc i el disgust, es va dir que allò s’havia d’arreglar com fos. I ho va fer. I així una darrere l’altra.

Fins que, amb el simple boca-orella dels col·legues, li sortien feines d’arreglar-ne per les orelles i va fer un altre pas endavant. «Vaig pensar: ‘Si soc capaç de fer un moble, ¿per què no puc fer una planxa?’». Així que va deixar el negoci familiar («Ikea se’ns ha menjat a tots i cada vegada havia menys feina»), i aquestes ganes de buscar-se la vida amb la seva passió el van portar a crear  Havsurfboards. 

I ha funcionat. En tres anys ha venut gairebé 400 planxes, totes fetes a mà, per encàrrec i a mida (de 365 fins a 1.000 euros, la més cara que ha fabricat), amb l’ajuda del seu soci André, que controla la part logística i una cosa  essencial: el disseny i l’aerodinàmica. «No només es tracta que això floti», adverteix somrient, i enumera una infinitat de detalls a tenir en compte: posició de quilles, còncaus, gruix, volum… «Sota la planxa passen moltes coses», afegeix en una sentència que retrata tot el que s’amaga darrere del que és surfejar.

Notícies relacionades

Mercat amb gust de vi i aroma de Nadal

Tots els camins de Núria

«Des del dia que ho vaig provar, la meva vida gira al voltant del surf. A vegades necessito desintoxicar-me perquè algun dia sense onades he tingut ansietat… És una màgia i, si t’atrapa, és difícil desenganxar-se’n», confessa en Juan, amb les maletes a punt per escapar-se a Indonèsia. Allà s’atiparà d’agafar onades, però tornarà encantat a Barcelona. Ara és una ciutat que es llança en planxa.

Surfin’ la Barceloneta.

Els Beach Boys li van posar música a la Califòrnia dels 60 i aquella banda sonora els va portar a la cresta de l'onada. ¿Qui no ha envejat la vida de platja i surf? Ja no. Barcelona també té Beach Boys. I Beach Girls.